¿Que està promès/a, vostè?

Després de revisar l’última part del programa -em refereixo al FAQS de l’altre dia- m’adono que no n’hi ha prou afirmant que l’equivalent de l’incorrecte i castellà *nòvio/nòvia sigui el fet de festejar. No. Hauríem de recordar una cosa que segurament ha anat del tot de baixa. Em refereixo al fet de tenir promès o promesa. Ah, mira! sembla que són promesos, aquest parell. ¿Que tens promès o promesa? ¿Encara no t’has promès? Potser sí que també és veritat que per festejar no cal ser promès/a. Dos que festegin potser no arriben a prometre’s, és clar. I fins i tot, després de promesos, al cap d’un temps trenquen la promesa i ho deixen córrer tot. Vull dir que sobretot hi he pensat perquè els castellanismes *nòvio/a són substantius i festejar, en canvi, és un verb amb tots els seus modes i temps i persones i, per tant, és difícil que pugui equivaldre a un substantiu concret. ¿Festejador, doncs? ¿O festejadora? No, home no. Tant de bo, penso, si s’arribés a recuperar promès i promesa. O, si més no, el tenir xicot o xicota. I que consti que hi compto pas veient com va tot, que ja res no es pot prometre i, al damunt, amb la tele fent propaganda dels avantatges de no tenir fills.

I, després, encara això altre. No estic del tot d’acord que el tracte de vostè sigui un castellanisme. Vaja, avui dia no hi estic gens d’acord. Potser sí que prové de usted, ara mateix no en tinc ni idea, però aquest pronom el tenim del tot incorporat i no crec que faci gens de mal d’oïda. Tota la vida vaig tractar els pares de vostè i sé segur que no he estat ni molt menys l’únic cas. D’altra banda, diria que no és exacte que l’equivalent en sigui el tracte de vós. Més aviat, temps enrere i no pas tan enrere, els amics -sobretot adults, d’acord- es tractaven de vós. Ho hem sentit moltes vegades en obres de teatre i en enregistraments diversos. Després ha anat arribant, sembla que per instal·lar-s’hi del tot i de manera potser definitiva- el tuteig universal. I ha estat precisament a partir d’aquí que hem començat a perdre bous i esquelles. Personalment, no suporto que qualsevol ésser desconegut se m’adreci tractant-me de tu. Servidor no ho ha fet ni ho fa mai.

Benfer

Tinc per costum no tutejar mai, d’entrada, les persones que no conec. M’infonguin més o menys respecte. Ja fa molt temps que perdérem el tracte genuí de vós, tan endreçat, i ara ja anem en direcció del tot contrària. Hi ha el petit consol del vostè, l’origen del qual no és, però, del tot nostre. Sigui com sigui, aquest tuteig universal se’m fa insofrible i és tan sols a partir del moment que hi ha un cert grau de coneixença i de complicitat que puc dir-te que el retrat que tinc de  mi mateix diu tan poca cosa de MI (és tan poc JO) com el retrat que tinc de tu. Retrat, records, costums. Segur que no seria jo si des del mateix inici no hagués estat possible que fos un altre. Exactament igual que tu. Jo sóc jo, passi el que passi. ¿N’estàs del tot segur? ¿Segur que no et passarà mai res que et faci canviar? M’encanta el mot benfer, aquest substantiu verbal. ¿I a tu? Trobo que comporta una mena de satisfacció que t’omple fins al moll de l’os, que fa que no càpigues en tu i, a més, un orgull generós que acompanya la bona consciència. Benfer. Em sembla cert que les ànimes atrevidament vicioses poden segurament revestir-se de seguretat. Però allò que aquestes ànimes no poden haver és aquesta complaença que dic, i aquesta satisfacció i pau interna, conseqüència única del benfer.

I, encara, aquest afany de no voler mai aparèixer com a vanitós, un afany que és, però, també vanitat. I de la grossa.

Tuteig

El tuteig generalitzat és groller. Fals igualitarisme. Creure, segurament, que tots tenim els mateixos drets, però no les mateixes obligacions. El tuteig generalitzat és un extremisme. Un costum que en el seu moment imposaren feixistes, falangistes i comunistes. Camarades i companys. El tuteig generalitzat suposa en el fons creure que s’ha progressat, fals progrés de la manca de respecte i d’educació. I la veritat és que el pas dels uns i dels altres per la governació d’Espanya, o fins i tot en certes etapes del mateix govern de Catalunya, ha estat d’una total inanitat. El tuteig obligat és grotesc. No es tracta pas de ser més o menys obert o tancat pel que fa a les relacions socials. Jo necessito haver tingut un cert grau de coneixement o d’intimitat amb una persona per tractar-la de tu. I davant d’aquest tuteig imposat i obligat, decideixo tractar tothom de vostè o de vós -que és més genuïnament català-, fins i tot els alumnes, si més no en públic, a les aules. A més a més, ara vas al metge i quan et toca el torn et criden pel nom propi, Martí, o Maria, o Joan, ja pots passar, diuen, com si no tinguéssim cognoms, que és el més important que tenim. Això passa igualment en l’actual sistema educatiu. Aquest sistema tan carrincló i ploramiques i ecosocialista. Els noms de pila són triats, ens hauríem pogut dir de qualsevol altra manera, tenir un nom ben diferent del que tenim, caprici de pares o padrins. Amb els cognoms, en canvi, hi naixem. Som el cognom que tenim, el cognom és la marca de la família on hem nascut, amb tot el que això suposa d’història i de tradició, per bé o per mal. De manera que, tret dels íntims i dels més propers, com a mínim en el meu cas, a tothom de vostè, o de vós, i pel cognom.