El mirall de la derrota

Doncs sí, és veritat que l’home decent també comet errors. I la dona, és clar. Però no m’ha agradat gens llegir aquest dematí aquesta cosa que ha deixat escrita el President: “Hem d’aixecar la mirada i traçar un futur nou, disruptiu, que ens permeti construir de bell nou, no pas reconstruir passats caducs”. Perquè, és clar, tenim encara presoners polítics i exiliats. I ara gairebé ja no se’n sent parlar. El mirall de la derrota. I tant és que encara no sigui definitiva. No resulta gens agradable mirar-te al mirall i veure-hi amb els teus mateixos ulls la pròpia degradació. Hi ha una història de la humanitat, afirma Schopenhauer, amb qui aquests dies passo estones. La història, diu, des de l’inici fins avui dia, parla de pures guerres i aquest mateix tema és l’objecte de la majoria de quadres antics i també de moderns. L’origen de totes les guerres és, tanmateix, l’afany de robar. I per això Voltaire va dir amb tota la raó: dans toutes les guerres i ne s’agit que de voler, és a dir, en totes les guerres no es tracta sinó de robar. A la que un país, una nació, nota un excedent de forces cau damunt la nació veïna, i en lloc de viure de tot allò que ja té, doncs no, el que fa és sotmetre-la i apropiar-se de tots els béns i tots els guanys, dels que disposin en aquell mateix moment i també, fins i tot, dels futurs. I és que és d’aquesta mena d’accions que hom treu el material per a la història del món i de tots els actes que han passat a anomenar-se heroics. Quan parlem de gloire, és a dir, de fama, hauríem de distingir de manera del tot clara si es tracta, per exemple, de fama artística i literària o bé si es tracta de la fama o glòria militar. Perquè, en aquest últim cas, només que hi constés l’expressió vegi’s el botí, ja quedaria del tot clar de quina mena de fama i de quin propòsit es tracta. Hi ha un tarannà imperial que ens envolta, President. I no es pot pas dir que hagi caducat. De cap manera. Som on érem. Amb presoners i exiliats.

Voltaire de reüll

De la conveniència de marcar i protegir, escrivia Voltaire, aquelles línies convencionals que permeten d’entendre’ns sense haver de treure les pistoles. I també del fet que, pel que fa als sistemes, sempre més val reservar-nos per a l’endemà el dret de riure’ns de les idees tingudes el dia abans. Voltaire i les Cartes Filosòfiques, i el Càndid o de l’optimisme, i El Segle de Lluís XIV, i el Diccionari Filosòfic…Totes aquestes coses, plenes de sarcasmes i agudeses, i també l’estudi esplèndid que en féu, l’any 99, el professor Carlos Pujol de qui, per exemple, es pot llegir que, per als agnòstics i ateus, Voltaire resulta massa tímid, massa aferrat a uns principis que poden semblar vagues o indecisos, però que per a ell eren la mar de sòlids; que, per als creients, fins i tot per aquells que s’haguessin armat de tota la bona voluntat post-conciliar, el racionalisme que mostra va, evidentment, massa lluny; que per als marxistes i comunistes és massa burgès, massa conservador i, en canvi, per als burgesos té aquella mena d’acidesa crítica, del tot pròpia de la burgesia militant del XVIII i que avui pot semblar intolerable; que per als escèptics és massa crèdul i per als qui tenen certituds, siguin del tipus que siguin, és massa corrosiu. És a dir que tothom, exactament tothom, se’l mira com de reüll i fa mans i mànigues per abandonar-lo en una zona del passat del qual no el reclama, ni el reclami, ningú.

Voltaire de reüll. No ho sé pas. No sé si tothom se’l mira de reüll. No sé si no reconforta de tant en tant resseguir barreges de pensaments com ara aquell que es refereix a l’amor propi, i tot allò que se’n deriva, dient que resulta tan necessari per a l’ésser humà com la sang que li corre per les venes; i que tots aquells que pretenen prendre-li les passions amb l’excusa que són perilloses s’assemblen a qui volgués buidar l’ésser humà de tota la sang que li cal per viure tan sols amb l’excusa que podria venir-li una apoplexia! Il·lustració, un poc més d’il·lustració, per l’amor de Déu. Il·lustració d’aquell segle de les llums. François-Marie Arouet, Voltaire (1694-1778), entusiasta, per cert, d’aquella Anglaterra de Bacon, i la precisió flexibilitat de la seva prosa en una societat, com aquesta nostra d’avui, en què com més anem menys sabem. I una cosa potser encara pitjor: que la culpa sempre és dels altres.

Una cosa que no vull ser

Sobre la necessitat d’estimar, em sembla clar que ens estimem en nosaltres mateixos, en les coses que som i que tenim, i en els nostres fills i en la llengua que parlem, també en els conciutadans, sobretot en aquells que tenim com amics. És aquest l’amor necessari, l’ànima de la nostra ànima, tal com ja Voltaire ens ensenyà. I l’esperit nostre que vola damunt ses ales flamejants. De manera que no sé per què, a sant de què, he de ser una cosa que no vull ser, que mai no he volgut ser i que, per tant, vull deixar de ser atès que ni me l’he estimada mai ni me l’estimo.

Amos de casa nostra

Entenc, sense de cap manera compartir-lo, el sentiment dels qui diuen sentir-se tan catalans com espanyols. No hi ha res a dir. Sinó que, esclar, es tracta d’espanyols i, per tant, ja els deu anar bé la situació de submissió de Catalunya a la voluntat sempre indissoluble i unificadora que s’irradia des de Castella. Tampoc no hi ha res a dir. Alguns d’aquests segurament són fins i tot contraris al fet que s’apliqui la dissolució de l’autogovern nostre que les anomenades forces constitucionals, tan democràtiques elles, acaben de perpetrar. Potser és per aquesta mateixa raó que SCC convoca per a aquest diumenge que ve una manifestació a Barcelona a favor de l’aplicació d’aquest article 155, aquesta nafra. I hi criden els catalans i espanyols que “se sentin demòcrates”, quina gràcia. I just avui que fa 40 anys d’aquell “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí” del President Tarradellas. I just també quan aquells que mai no se n’han anat pretenen tornar per esbotzar-ho tot: govern, parlament, llengua…Recordem que cada pare de família ha de ser amo de casa seu i no pas de la del veí. Hi ha més d’una i de dues cases en cada societat, i terrenys diversos que li són annexos. I resulta, per tant, contradictori que un sol home sigui amo de totes aquestes cases i de tots aquests terrenys. (Paraula de Voltaire. A Barreges).

La gràcia de no dependre de ningú

De fa dies que llegeixo i plagio Voltaire. La còpia com a invenció d’un mateix. La desgràcia més grossa de l’home o de la dona de lletres no és pas potser que causi l’enveja dels seus col·legues, o que sigui víctima de contubernis diversos, o que fins i tot els poderosos del món el menyspreïn; la cosa pitjor és que siguin els enzes els qui el jutgin, o els tontos, per dir-ho amb un mot que no és al diccionari però que significa exactament el mateix. De vegades arriben molt lluny, aquests enzes, sobretot quan el fanatisme s’uneix a la inèpcia i la inèpcia a l’esperit de venjança. Bé. Una altra de les gràcies de l’home de lletres és, generalment, la no dependre de ningú. Un burgès potentat, posem per cas, pot adquirir qualsevol lloc de treball en qualsevol consell d’administració i a partir d’aquí ja no li cal res més perquè els seus col·legues sempre que faci falta surtin en defensa seva. Davant de qualsevol afer que consideri una injustícia de seguida trobarà qui el defensi. L’home o dona de lletres, en canvi, és un ésser mancat d’auxili; s’assembla als peixos voladors: per poc que s’enlairi els ocells el devoren; i si s’enfonsa, se’l cruspeixen els altres peixos. No, l’home de lletres no depèn de ningú. Si és mediocre, tota la vida se’n penedirà; si triomfa, tindrà enemics i no té cap altre remei que no sigui el d’avançar al caire de l’abisme, sempre entre l’odi i el menyspreu. I així fins que es mori. Aleshores, com sempre passa amb tothom, sigui o no de lletres, hagi estat més bo o més dolent, tot seran elogis, els elogis fúnebres. La trampa és sempre la realitat. I això últim no és pas de Voltaire i ara no sé ben bé on ho he llegit ni d’on ho he tret. El que sí que sé és que sóc ja arribat a l’última pàgina d’aquesta llibreta.

Impossible estimar el no-res

Volum II dels Assaigs sobre els Costums. Voltaire. Els moros van sotmetre tota la Península i els peninsulars, castellans principalment, no han aconseguit res més sinó tan sols fustigar els moros. Creuaren, diu, l’Atlàntic i representa que conqueriren un món nou -un món que, per cert, ja no els pertany-, però continuen sense poder venjar-se de ningú a només cinc llegües de les seves costes. Els moros, mal armats, esclaus de governs detestables, no han pogut encara ser subjugats pels cristians. La raó veritable és que els cristians no han parat mai d’esquinçar-se i d’esgarrapar-se mútuament entre ells. ¿Com vols que els espanyols poguessin passar a l’Àfrica amb grans exèrcits per domar els musulmans quan al mateix temps havien de combatre França? ¿O fins i tot, encara que units a França, si els britànics els prenien Gibraltar i Menorca?

I després sobre el no-res en una carta adreçada a Mme. du Deffand el 9 de maig 1764. Només conec Judes que hagi mai dit que més s’hauria estimat no haver nascut. D’acord que és l’Evangeli que diu que ho digué…I no és pas que el no-res no tingui les seves coses bones, però em sembla que és impossible estimar de manera veritable el no-res malgrat les bones qualitats que té.

Fer-se enrere és de covards

Segurament és cert que, al capdavall, acabem acostumant-nos al mal i a l’angoixa del patiment. Però la qüestió, aleshores, és que, si això és així, ¿com és que amb el pas del temps patim cada cop més? Pavese deia que l’única alegria de la vida és començar i que és bonic viure perquè viure és començar, començar sempre, a cada instant. La lliçó és sempre una de sola: llançar-s’hi de cap, sense protecció, a pit descobert i saber aguantar el càstig. És millor patir per haver-nos atrevit a actuar seriosament que no pas retrocedir, esquivar, eludir. Fer-se enrere és de covards. I al final tot s’acaba pagant més car, molt més car. No tinguem por. Els anys són una unitat del record i, potser, al final no recordarem els dies sinó els instants diversos de tots aquests dies que ara vivim. I és que després encara hi ha una altra cosa i aquesta és que, enmig de tanta barreja, la imparcialitat no és possible tot i que el mateix Voltaire es demanés, justament a Mélanges, on deu ser el punt de suport, els mitjancers, o mediadors com ara es diu,  i que aquesta seria l’obra mestra no només de la raó sinó també de la imparcialitat, o equidistància, que encara alguns pregonen. L’autoritat de qui de moment té el poder sempre vol fer-se més grossa, sempre vol infondre més temor i més por amb, posem per cas, aquests males mayores que hem sentit dir avui mateix. Els altres, els encara sotmesos, el que d’altra banda no hem de fer és caure només en la queixa. Som els bons i tant és, per exemple, que La Caixa i el Sabadell traslladin ara les seves seus centrals. Això no afecta en absolut els cèntims que hi puguem tenir, o no, dipositats. Ja tornaran quan el moment serà arribat. I tant que tornaran! No cal que fem cap transferència ni que hi perdem més el temps. I, aquí, la balança de què també parlava Voltaire només s’igualarà a partir del dia que amb Espanya s’hi pugui parlar de tu a tu, d’igual a igual, i que cap tribunal dels seus, a partir de la proclamació dels resultats del Referèndum -que per cert encara diuen que, de referèndum, no se’n celebrà cap- i de la promulgació de la Llei de Transitorietat i de la conseqüent independència, ja no pugui mai més suspendre plenaris del Parlament que no han estat ni convocats. Encara.

Ridículs i odiosos

La llei hi és perquè es compleixi. Excepte, esclar, quan no s’ajusta a la voluntat de qui s’hi veu sotmès i no pas protegit ni reconegut. No m’hi reconec, en la llei espanyola. I no és pas d’ara. Sóc dels qui ve de lluny i de sempre. Ara mateix Espanya acaba d’intervenir el cos de Mossos d’Esquadra. Sotmesos i subjugats. És així com Espanya ens vol. Però recordeu, escriví Voltaire a Mme. du Deffand el 12 de setembre 1760, que sóc d’un partit (país), d’un partit (país) perseguit, que tot i la persecució que pateix ha aconseguit finalment obtenir el més gros dels avantatges que es pot aconseguir enfront dels enemics que res no et reconeixen -ser més ric i més civilitzat i, segurament, també més instruït- i que l’única seva pretensió és servir-se de tu i aprofitar-se’n: el de fer que se t’apareguin com més va més ridículs i més odiosos. Al mateix temps.

¿Deixebles de què?

Veig, aquest dematí, que el mot inclusiu, que té d’entrada una connotació positiva, sense fer-se evident -vull dir sense que fos de cap manera escrita- apareixia ja en aquell fabulós projecte de compendi del saber de tots els temps que fou l’Encyclopédie de Diderot i d’Alambert, elaborada principalment entre el 1751 i el 1765. El projecte passà per tota mena d’entrebancs, els jesuïtes pretenent-ne la interrupció i la suspensió i el Papa d’aleshores, Clement XIII, disposant que l’obra entrés a formar part de l’índex de llibres prohibits per l’Església Catòlica…, i tot i així tirà endavant, de vegades de forma clandestina, fins que els jesuïtes foren expulsats de França l’any 1762. Bé, obra immensa i encomiable en què entre d’altres participaren també Rousseau i Voltaire. El que vull dir, però, és que el mot inclusiu no és pas que hi aparegués de manera explícita, però hi ha alguna nota esparsa, quan es fa referència al món de l’educació i de l’ensenyament, que em fa pensar en l’accepció femenina de la paraula quan avui l’apliquem a les escoles, escoles inclusives, diem, com si fos una gran cosa i un gran bé per a tots els alumnes i per al sistema en general, i no anés en detriment de ningú. Doncs mira què devia passar ja en aquelles aules de fa 3 segles i mig: “Un altre inconvenient de l’educació dels col·legis és l’obligació en què es troba el mestre de caminar al ritme de la majoria dels deixebles que té, és a dir, de les intel·ligències més mediocres, cosa que significa per a les intel·ligències més despertes i curioses una més que considerable pèrdua de temps”. És a dir que no fa falta dir-hi gran cosa més. Tan sols, si per cas, que ara només ens faltava això d’empoderar aquests suposats deixebles d’avui dia. ¿Deixebles de què? ¿I de qui?

Dematí de Suite Borgenca

“Només aconseguim mutar en bestiesa allò que ens fa humans”. Dematí d’aquest diumenge en què torno a la Suite Borgenca (Pagès editors), d’Eduard Batlle. Ja fa cinc mesos que tingué l’amabilitat de fer-me’l a mans i resulta sempre un plaer immens obrir-lo per qualsevol de les 65 pàgines que conté. Poesia majúscula sota l’aparença de prosa. Somnis de vida que segurament no tindrem. Com ara per exemple “la tendència a creure que el dia serà renovat i et fas el flac favor d’engrescar-t’hi. I, amb l’esperança com a camisa nova, surts a rebre l’escalfor de la llum que embolcalla la pell fràgil. Et mantens fidel als compromisos i a les creences: et jugaries un dit per les persones. Quan et sembla que tot és nou, descobreixes l’ordre i l’endreça a qualsevol detall. No t’engavanya l’ànim copsar les evidents deficiències de l’espècie, el baix to que predomina, l’ull amatent al vil metall. Lluc (rebrot) de la nissaga del Dr. Pangloss,  diries que vius al millor present. Si de cas, et planys repetint com un mantra: l’herba del pla és tota gastada, però a muntanya n’hi ha a betzef”. L’abundància, en definitiva, i la bellesa d’aquesta Suite Borgenca que de cap manera no hauria de passar desapercebuda.

A més a més, ara que hi penso, potser convé també aquí recordar i tenir present aquest personatge del Càndid, de Voltaire, Pangloss (del grec PAN -totalitat- i GLOSS -llengua), seguidor de Leibniz, que al seu torn ho fou de Llull ara que s’acaba aquest any Llull, o potser tan sols en fou caricatura o sàtira, de Leibniz, que en aquella Teodicea seva afirmà que vivim ni més ni menys que en el millor dels mons possibles i això potser explicaria que aquest personatge volterià no es cansés mai d’assenyalar que no existeix efecte sense causa o, dit altrament, que tot allò que existeix, des del nas del nostre rostre fins a les més grosses catàstrofes naturals, no respon sinó a un propòsit específic i concret.