Minúcies potser insignificants

Diria que, si no és que sigui estrictament de negocis, qualsevol viatge ve a ser aproximadament sentimental. Sobretot aquells que no són col·lectius. Goig del viatge de Sterne, Un Viatge Sentimental. Ell, que representa que no té cap informació valuosa per explicar ni cap filosofia rigorosa per impartir. Res a dir sobre quadres ni esglésies ni sobre la misèria ni la prosperitat de la vida rural o ciutadana. Els camins de la imaginació i prou, encara que fos viatjant per França. Les emocions del cor, podríem dir-ne. I és que és del tot possible prescindir de la catedral (V.Wolf, 1932). Una noia amb una bossa verda de setí podia arribar a ser molt més important que la mateixa Notre-Dame. Tot és qüestió de punts de vista. I així també llegim que un ase mort pot ser més instructiu que no pas un filòsof viu. Millor, molt millor, el caràcter de la gent que et trobes anant pel món que no pas la grandiloqüència dels estadistes que representa que els governen. “Em penso que les marques precises i distintives dels caràcters nacionals es veuen més en aquestes minúcies insignificants que no pas en els més transcendents assumptes d’estat, on els grans homes de totes les nacions parlen i es mouen d’una manera tan semblant que no sabria en realitat amb qui quedar-me o de qui deslliurar-me”.

Les cols i les roses

De cartes adreçades a joves poetes, no tenim només les de Rilke, tan fonamentals i esplèndides. Hi ha també un petit volum, 41 pàgines, de Virgínia Wolf, Carta a un jove poeta, una d’única en aquest cas, feta pública l’any 31 del segle passat. Art epistolar, que dèiem. Es deia John, aquest poeta de Wolf, i la carta és inacabada i expressa tot d’idees generals en relació al que podríem dir-ne teoria poètica de l’autora. Perquè, pel que fa a la resta, pel que fa a qüestions privades, personals i indiscretes i, per això mateix, l’únic d’interessant d’aquesta carta…és així, exactament així, com s’acaba, amb aquests punts suspensius que hi ha al final de la pàgina 41, l’última, tal com dic, de què consta el llibret.

De les pàgines anteriors, el que m’atrau, però, és la idea del jo assegut de nit, solitari, en una cambra de persianes abaixades. El jo del poeta molt menys interessat en les coses que comparteix amb els altres que no pas en les que l’en diferencien. És així que s’explica, diu Wolf, l’opacitat dels poemes, tan opacs que fins i tot després de dues o tres lectures seria incapaç de dir-ne el significat. Poemes que no tenen, no poden tenir, existència real per a ningú tret de per a una persona particular en un instant particular, i com més exacte intenta mostrar-se descrivint les roses i les cols del seu univers personal més perplexos ens deixa als qui hem acceptat, per pura peresa, per esperit de compromís, veure les roses i les cols tal com les veuen els 26 passatgers de l’autobús que ara mateix circula per aquí davant de casa. Tanta contorsió. La d’ell per descriure i la nostra per comprendre alguna cosa, un arbre o una senyora anciana cordant-se les sabates al carril-bici de la riera. En fi, que, si hi ha res de cert i de veritat en tot això que diem, no és sinó que aquest poeta que es deia John no podia, no era capaç, d’escriure en absolut sobre les coses quotidianes i concretes, les coses que es poden veure i tocar. Encaparrat a dir tan sols tota la veritat d’ell mateix. Dificultats de l’època. Faries malament, però, si abandonaves tota esperança.