La temptació del fracàs

Dues parelles entren al cafè. La noia d’una d’aquestes parelles em crida de seguida l’atenció. Acompanya un jove esvelt i de bon veure. Quan escullen taula, ella insisteix que el jove s’assegui al seu costat.

A partir d’aquest moment no fa altra cosa sinó dispensar-li tota classe d’atencions. Hi ha un moment que ell treu una cigarreta. Ella de seguida li ofereix la seva burilla perquè l’encengui, però alhora -dos serveis per a una sola finalitat- li acosta la capsa de llumins. Quan destapen el vi, s’afanya a servir-lo. A banda d’això, mentre conversen amb l’altra parella, ella no fa res més sinó escoltar el que ell contesta, comentar-ho, festejar-ho, i no només amb paraules, també amb ganyotes, amb carícies. Finalment, no pot contenir-se, i li passa el braç pel coll. Des d’aleshores queda adherida a ell, no el deixa anar. Necessita testimoniar que aquest li pertany. De tant en tant li parla a l’oïda i se n’aprofita per besar-lo a la galta. Altres vegades, sense res que ho faci preveure, es gira cap a ell i arrufa els llavis. El jove, que no la veu, preveu potser alguna iniciativa i inclina lleugerament el rostre. La noia, aleshores, avança la boca i el besa. Evidentment, la noia no veu res, no sap probablement on és, de quin color són les parets, qui són els cambrers, ni veu l’home pàl·lid -jo- que, tot sopant, l’observa.

Aquesta noia no hi és, al cafè. Està “instal·lada” en el seu home. Físicament, moralment, no viu sinó del cos del seu amic, el gest més petit del qual desencadena en ella multitud de reaccions, n’hi ha prou que ell canviï de posició perquè tot el cos de la noia s’orienti d’acord amb aquest canvi. D’això se’n diu, més que amor, enamorament. Es troba en l’època en què un mata o se suïcida per passió. Passarà. Passarà. Pa. Pa.

Més o menys així, Julio Ramón Ribeyro explica aquesta anècdota al seu impagable dietari “La Tentación del Fracaso”, (Seix Barral i una edició recent amb pròleg de Vila-Matas). I suposo que qui més qui menys hi ha passat, per situacions semblants. I sabem que, efectivament, acaba passant, s’acaba refredant. Potser és per això que els que som més covards, els que ja venim de diversos i considerables fracassos, quan veiem a venir la possibilitat d’una altra situació semblant, ens situem darrere d’una pantalla.Una pantalla que ens impedeixi o ens dificulti acostar-nos a qui ens fa l’efecte que ens atrau. I és aleshores que ja estem perduts per a l’amor i per a l’enamorament.

Ara, La temptació del fracàs no tracta només del fracàs amorós. Ni molt menys. Ribeyro és un escriptor peruà que va morir l’any 1994 i que no és gaire conegut entre nosaltres. Bé, ara potser ja una mica més. El que passa és que va tenir la mala sort de ser contemporani de Mario Vargas Llosa, set anys més jove i que encara és viu. Però mira, igual que el whisky Powers ha estat eclipsat per la fama del Jameson, però és molt més bo el Powers, així Ribeyro pot ser que hagi estat eclipsat per don Mario, però és molt més bo Ribeyro. Jo diria que cal llegir-lo. Com a mínim, aquest La Tentación del Fracaso i també “Prosas apátridas” (textos aforístics) i “Cuentos completos”.

El Temps no sap que el temps passa

Cerimònia fúnebre. S’ha mort el pare d’un amic. El culte als morts i a la memòria. A banda, naturalment, dels familiars més directes, de fa temps que la manera que tenim d’acomiadar-nos dels difunts és d’una manca de generositat moral i d’unes presses molt mal dissimulades. Les converses al tanatori i les converses al final de les cerimònies, tant és que aquestes siguin laiques com que siguin religioses, s’han convertit en actes socials, meres trobades d’amics i coneguts i saludats. Cap recolliment. I presses, moltes presses. Recordo encara el temps que convivíem amb els morts, que els teníem presents. Ara, quan algú traspassa, es dóna ja per fet que el record d’aquesta persona ha desaparegut ja per sempre. L’excepció, tal com dic, és que siguin familiars del tot directes. Si no, el que hi ha és aquesta accelerada pèrdua de la memòria en què s’ha anat convertint la nostra cultura. I esmento i cito, un cop més, el dietari de Vila-Matas. La nostra és una cultura que va néixer en gran part amb el culte dels morts, amb la veneració religiosa dels avantpassats, amb les piràmides i el túmuls que construïren els homes prehistòrics. Els cementiris. La memòria dels avantpassats. Mantenir certa relació amb els qui ens han precedit. Ara s’ha instal·lat una mena d’incapacitat per al dolor, per al dol, per a la memòria. Recordar els morts, a més, ens distingeix dels animals. Es pot dir que hem caigut en aquesta infàmia: la infàmia de l’oblit dels noms esborrats, la maleïda estela dels noms suprimits. El Temps no sap que el temps passa. Potser perquè qui passa som nosaltres i no Ell, que sempre hi ha estat i hi és. I després, al final, al final inevitable, els uns oblidem els altres. Esforços per aferrar-me a la lentitud i a la memòria.

Llibretes del passat

Regiro llibretes del passat. D’un passat de fa ja 44 anys. I em trobo aquesta nota presa exactament el 16 de desembre del 1975 a 2/4 i 5 de 12, és a dir, vint-i-cinc minuts abans de migdia. Era a l’últim curs de Filosofia i Lletres, em sembla. Aquells estudis ara ja del tot desapareguts. O gairebé. Hi llegeixo això:

He començat “Diario de un seductor“, de Kierkegaard. No havia llegit mai res, de Kierkegaard. I m’agrada. Sóc només a la tercera part del llibre. I m’adono que, moltes vegades, aquest seductor em descriu a mi mateix, aquest entabanador que sempre he estat. L’única cosa és que servidor xoca sempre contra una societat canviada que el que vol són fets. Una societat que no veu que els meus fets no són “acció”, tal com tots plegats l’entenen. Si de cas, els meus són fets potencials d’acció. ¿Qui és capaç, per exemple, de mantenir-se sense actuar després del primer moment d’una mirada? ¿Per què no som capaços d’adelitar-nos tan sols en una mirada? El primer fet de fer l’amor és la mirada. La mirada amb una distància intermèdia que, de mica en mica, anirà facilitant l’atansament. Però m’atreviria a dir que això, ara mateix, no és sinó una pseudo-utopia. Quelcom tan difícil de trobar que el fet de renunciar-hi no suposa tan sols una covardia, sinó, al contrari, el reconeixement de l’absurd del món actual. La pèrdua de la llibertat i de la identitat. La pèrdua de la persona en favor del número i de la màquina i del diner. L’esclavitud del nostre segle es manifesta també en l’amor. No s’ha de manar sinó que s’ha de tornar a aprendre a deixar-se portar un mateix per un mateix. La vida entesa segons el pseudònim de llibertat ha de tornar a ser l’aspiració de l’ésser humà. Però són tantes les forces que s’hi oposen, i tan poderoses, que renunciar-hi no suposa ja una covardia sinó, al contrari, el reconeixement de l’absurd del món actual. El reconeixement, contradictori si tenim en compte la realitat, que l’home més poderós no és aquell que més posseeix sinó aquell que més es posseeix.

I fins aquí aquest exemple, ja em perdonaran, del que podríem dir-ne “palles mentals” d’una època en què Franco s’acabava de morir, al llit, i a mi em faltava tan sols un mes per haver-me’n d’anar a fer la “mili” a Alcalà de Henares i després a Madrid i finalment a Leganés en aquell Regimiento de Infanteria Saboya nº6.

I avui, és clar, aquest record: Aquí anem en contra de tot. ACS

Sense dir ni mu

Acabada la sisena temporada de Mad Men. Ara me’n falten dues més. Quin serial més imponent. A Draper, el creatiu que sempre ha anat per lliure i ara ja sembla estar fart de tanta comèdia, li barren el pas i acaben de fer-lo fora de la feina. I se’n va, se’n va sense dir ni mu mentre baixa les escales amb un lleuger bri d’inseguretat. El veiem a continuació amb els seus tres fills. Els du a fer un volt amb cotxe. Cap volt improvisat, ell sap perfectament cap on va. Un mal barri, tal com sentim dir al fill petit, a la que Draper atura el vehicle. El barri on encara hi ha la casa on ell, de manera tan desemparada, va créixer mancat pràcticament de tot. L’origen com a lliçó de vida. Al fons del fons, hi ha una bona ànima a l’interior de Draper. L’has de buscar, però hi és. Penso a continuació, l’escena m’hi fa pensar, en el fragment de Mac y su Contratiempo en què l’aspirant a convertir-se en escriptor, després d’haver també perdut la feina al despatx d’advocats on des de sempre ha treballat -malgrat que ara es fa passar per un constructor immobiliari arruïnat-, diu exactament això: “Han canviat les formes, però en el fons les coses són més terrorífiques que no pas abans, i potser precisament perquè hom se’n refia massa i es creu que tot plegat funciona un poc més bé i no s’espera que, de sobte, el dia que menys t’ho esperes, ensopeguis amb la veritat autèntica, és a dir, que no et volen perquè, en el fons, mai no t’han volgut i t’acomiaden perquè t’has fet vell i perquè organitzes escàndols dels més grossos i perquè beus i fumes massa i perquè un dia no se’t va ocórrer sinó citar uns versos de Wallace Stevens justament quan més tensió hi havia en aquella reunió del gabinet de crisi.” I tu sense poder dir ni mu.

De manera que tenim feina, i tanta que en tenim. El castellà no és cap llengua d’imposició, no pas poc, i ja només faltava ara el Síndic de Greuges, sí, de greuges, dient que, segons la llei, potser caldria senyalitzar en castellà els senyals que en català resulten massa diferents! Massa diferents del castellà, s’entén. Senyor Ribó, es refereix a la llei (encara suprema) que en tot ens té subjugats, ¿oi?

Com si sempre es tractés d’un joc

Les pàgines finals (612-615) que escriu Emilio Lledó a l’immens Imágenes y Palabras (Compendios Taurus, 1998) les dedica a Kant (1724-1804) i al que aquest filòsof alemany -més ben dit, prussià- pensava en relació a l’ensenyament i l’educació. I s’hi llegeixen coses com aquestes que diuen que, sense esperar que arribi la maduresa de l’enteniment (¿arriba mai, per cert), el que hem de fer a classe és lliurar coneixements, uns coneixements que és cert que segons l’ordre natural només poden ser captats per una raó exercitada i acostumada a rebre’ls. (Digne costum, penso, si no n’estiguéssim ja tan lluny). Perquè el que s’hauria d’esperar d’un professor, continua, fóra que primer mirés de formar en els nois que té davant seu l’home, o la dona, d’enteniment, després el de raó i, finalment, si és el cas, el savi. I no ha d’ensenyar pensaments, ha d’ensenyar a pensar. Als alumnes, no se’ls ha pas de transportar, n’hi ha prou a dirigir-los. I tot això, esclar, si la intenció que tenim és que, arribat el moment, siguin capaços de caminar per ells mateixos i tan allunyats de la turba, altrament dita gentalla, com sigui possible.

D’altra banda, Kant pensava també que no és jugant que hom aprèn. No pot ser que tot es faci com si sempre es tractés d’un joc. Els nens han de jugar, naturalment que sí, i han de tenir les estones d’esbarjo que correspongui. Ara: la vida no n’és cap, d’esbarjo, i ja és una desgràcia prou grossa que l’home sigui tan propens a l’ociositat i a saltar-se amb tanta facilitat els deures sense el compliment dels quals, per cert, no hi ha cap dret a què es pugui aspirar ni tampoc que es pugui adquirir.

Frases llegides: Escriure és deixar de ser escriptor (Vila-Matas). I morir deu ser deixar d’escriure (que utilitza Enric Sòria per ressenyar En aquesta Part del Món, de Guillem Simó). ¿Quina t’estimes més?

Concepte de fracàs

La lectura de l’article de V-M al Café Perec d’avui mateix em fa pensar de seguida en Ribeyro (1929-1994) i La Temptació del Fracàs. Em sembla que aquesta cartografia no només existeix sinó que és inexhaurible. Perquè, ¿de què parlem quan parlem de fracàs? ¿Qui suporta rellegir-se? El 3 de gener del 1960 Ribeyro deia: Repasso aquest dietari i destrueixo tot el que prové dels anys 47, 48 i 49, dedicats sobretot a comentar els llibres que llegia. Ara em fa vergonya tot això. I jo no sé si el sentiment de vergonya té res a veure amb el concepte de fracàs, però un poc més endavant es pot encara llegir que el quadern verd de Munic és fluix, massa discontinuïtat. Sóc en aquell moment que el que més em sorprèn és la quantitat de coses que oblido. ¿L’oblit com a fracàs? Fugacitat dels sentiments, a més a més. I mancat de voluntat, d’ambició, de coratge, de lleialtat, de precisió. ¿Fracàs o destrucció? Autodestrucció, potser. I aquesta soledat gairebé metafísica. Cartografia de Ribeyro.

Però, és clar, l’actualitat s’imposa, se’ns imposa. Otegi surt de la presó. Tothom en parla. Ningú no hauria d’anar a la presó per haver defensat les seves idees. El que no sé, però sospito, és si Otegi no hi va anar a parar a causa d’alguna cosa més que la defensa d’unes idees. I potser sí que un quadre sempre s’ha de fer un poc malbé per poder donar-lo per enllestit i del tot acabat.

Impostor

Faig temps abans de baixar a Barcelona i veure Conillet i la interpretació de la gran Clara Segura, ex-alumna. Tallo just perquè demà és ja l’ultim dia previst al calendari de representacions d’aquesta obra que diu que és esplèndida. I, com que mentrestant no sé ben bé què fer, reobro Fuera de Aquí (Galaxia Gutenberg), un llibre que em sembla excels, exploració de tota l’obra de V-M, ara que és premi FIL, a través de converses seves amb André Gabastou. L’escriptura s’origina en la lectura, escrivim perquè d’altres abans que nosaltres han escrit, i llegim perquè d’altres abans que nosaltres han llegit. Del Dietari Voluble de l’autor barceloní tot comentant Julien Gracq i el seu Llegint Escrivint, el llibre d’un lector que escriu. La despesa vital implícita en una obra, i la seva avaluació. No, no som subjectes unitaris ni gens compactes. Al contrari, som diversos. Igual que diversos són els estats d’ànim de qualsevol de nosaltres al llarg d’un mateix dia, individus que es dissolen i es transformen en uns altres que habiten també dins nostre i que potser mai no hauríem pogut ni imaginar-nos. I aquest desig de no ser únicament jo mateix i ser també, d’alguna manera, els altres. Impostor, d’acord. Ara bé: hi ha una cosa que no hauríem de fer mai, ço és ficar-nos al llit amb algú que tingui més problemes que nosaltres i, sobretot, sense abans haver-nos tret els mitjons. Fa brut, dormir amb mitjons. I no és de senyor, (o de senyora).

Rarots i extravagants

Mira que n’arribem a ser, de rarots i extravagants. I indecisos. Representa que sabem el que volem, però no hi ha manera. I ara, a sobre, n’hi ha que surten amb aquest cuentu de la presidència coral. A veure si ens passarà el mateix que a La Comtessa Descalça, pobreta, fantàstica Ava Gardner que va haver de comprovar com el marit, l’amor de la seva vida -ella si més no així ho sentia-, era ni més ni menys que impotent. I, al damunt, gelós. I, al capdavall, el seu mateix botxí.

Hi ha, d’altra banda, l’article de V-M sobre Barthes. Parlem i parlem. Enraonem. Ens en fem un fart. Però gairebé sense esser-ne conscients, sense saber res de la nostra paraula, ignorant-la, i potser fins i tot, més d’una vegada, contradient-la, traint-la. I així no resulten estranys els moments que ens estem amb qui més estimem mentre pensem en una altra cosa. En qualsevol altra cosa. Humanitat.

Sistemes

De vegades hi ha joves tristos, es veuen de tant en tant joves de mirada trista. La cosa no ha pas canviat tant com sembla. Em recordo jo mateix quan de jove de vegades també estava trist. Potser la causa és aquest anar a la recerca d’una llibertat que ningú no et nega, però que segurament no existeix. Joves tristos perquè senten potser que el temps -el temps que no passa- treballa contra allò que en diem indignació. Tot està farcit de potsers i de dubtes. Es pot ser lliure renunciant a tot i, per tant, també a la mateixa llibertat. Ara bé: voler la llibertat per canviar un sistema que dius que no t’agrada no significa sinó desitjar-ne un altre, de sistema. Un altre que implicaria, segur, unes esclavituds diverses, però esclavituds al cap i a la fi. I potser pitjors i tot. En fi, no ho sé del cert, però em fa l’efecte que durarà encara anys i panys aquesta farsa. De fet, mentre el món sigui món. I hi hagi humans damunt la terra.

Migdia ja. Llegeixo l’entrevista a Vila-Matas que publica avui El Mundo. Hi ha un moment que em fa pensar en el meu poble. Exactament quan, esmentant Joyce, afirma que la puntualitat és l’art de saber esperar els altres. Aquesta obra mestra.

Misantropia

7 de juliol. Festa a Pamplona, a Navarra. Recordo haver-hi anat un sol cop. Deu fer 35 o 40 anys. No em van quedar ganes de tornar-hi. Immensa incomoditat de ser fora de lloc, que res del que hi veia i i em trobava no anava amb mi. Quina cosa. Gairebé de primats. Incontinència d’esbarjo esbravat. I l’atracció de tants curiosos. No vull fer-me el demagog, ni en relació als altres ni en relació a mi mateix. Però, al seu recent Café Perec, Vila-Matas parla de 10 escriptors dels grans que ningú no llegeix. He de dir que 6 dels noms que hi esmenta ni tan sols els havia sentit mai. El que de veritat m’interessa i m’importa, però, és quan afirma que a penes el 0:017% dels habitants del món poden ser considerats com a lectors. Això vol dir, si no vaig errat, uns 17 milions de persones. Però potser sí que vaig errat, clar. No en sé gaire, de comptar. Tant és. Sigui com sigui, mandra de la disbauxa pública de les festes majors. Aquí, a la vila, la tenim ja a tocar. Sant Zenon, que miraré de passar tan discretament com pugui. Ennio Flaiano. Diari Nocturn. Benaurada misantropia.