No diguis tot el que penses

Després de tot, després de la desil·lusió d’ahir al vespre, faré cas d’una les sentències que apareixen a la pel·lícula Mr. Holmes (Bill Condon, 2015, amb un imponent Ian McKellen): Don’t say everything you think. Procura estar-te’n. O aquesta altra: la lògica és cínica. I recorda que una vespa pot matar 40 abelles en menys d’1 minut. I tot per un cony de picapedrer. Ja pots anar dient, ja, que el meu marit mai no m’enganyarà mentre continuï rentant-li la roba. ¿I el picapedrer, estimada?

Les dictadures que pateixen i suporten els altres no ens molesten. I ara el que voldria és anar-me’n a Vermont, concretament a Peacham (732 habitants), sí, tal com sona, o si més no als Països Baixos després de la lliçó d’abans d’ahir. Al capdavall, a la mort, qualsevol carallot (que ve de carall) o xitxarel·lo hi arriba (segons Flaiano). I callo ja, que veig que estic massa alterat. La lògica és cínica.

No sabia què fer

En l’àmbit lingüístic, el nou partit (cdc, o com sigui que s’acabi dient) advoca per defensar i promoure el català “com a llengua pròpia, útil i atractiva”, però també defensa el mateix per al castellà “com a patrimoni comú de bona part de la població catalana i com a patrimoni compartit amb la resta de pobles hispanoparlants”.

És a dir, res. Deixem-ho córrer. ¿Com pots promoure una cosa pròpia, la llengua en aquest cas -la base de tot-, i al mateix temps defensar la forastera que amb prou feines la deixa respirar? I exactament igual pel que fa a erc, o encara pitjor. El futur el contemplo, doncs, com el d’un apàtrida per al qual el lloc de residència censal no serà cap afer prioritari. De fet, algun amic m’ha parlat molt bé de Vermont, per exemple. ¿Per què no, doncs?

En fi. Llegeixo que s’ha mort Michael Cimino (acs) a l’edat de 77 anys. Penso en El Caçador (The Deer Hunter, 1978), esclar. 175 minuts d’epopeia grandiosa. I el goig de De Niro, Cazale, Walken, Meryl Streep…La ruleta russa i aquell God Bless America final! No sabia què fer aquesta tarda. Ara ja ho sé.

L’instant successiu

Vermont, tal com deia fa un parell de mesos. O Connecticut. Tant és on vagis. Fins a quin punt resulta impossible el fet de viure i tot allò que refusem. La idea de morir-nos, de deixar de ser. L’edat. Quants anys. L’edat mesurada en anys, mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons. No hi ha manera de deturar l’instant. Ni que sigui més aviat bonic com aquest d’ara mateix, matinada davant la tranquil·la mar de les roques de Sinera. El que passa, potser, és que cada instant porta en ell mateix la degradació de l’instant successiu. El refinat orgull de la resignació. Petita lliçó dels errors de Flaiano. Igual que el llibre que somnia. Segurament l’únic objecte inanimat que pot contenir somnis.

Romanços

Però no. La superfície no és encara cap amagatall de res. Em miro ara mateix la de la gent que passa pel carrer i gairebé no n’hi veig cap, de profunditat. De veritat que no. Pla devia tenir tota la raó en afirmar que la cosa més profunda que tenim és la pell. I també Lichtenberg, en aquelles seves consideracions sobre els homes, en què podem llegir que només la superficialitat de la gent podem posar a favor nostre perquè el seu cor només es guanya a través del plaer sensible -i aquí digues-ne xocolatades, melindros, o aquelles llesques de pa amb tomàquet acompanyades de quatre embotits, no hi busquis gaire més refinaments, i tot de franc, només faltaria. I aleshores sí, el seu cor, la seva pell, a favor nostre. Lichtenberg, home de la segona meitat del XVIII, ho tenia ben clar. Tan clar com el fet que en aquell moment que ho escrigué encara era viu i respirava. Observa, observa i compara el posat tan divers d’aquesta gent en entrar a la casa de loteries i en sortir-ne. Hi entren de pressa i en surten ben a poc a poc i amb el cap cot. Tot plegat és com el discurs d’aquell catedràtic a unes bancades buides. De vegades no es tracta tant de la ignorància com de la nul·litat. En fi, no els vinguis amb romanços, a la gent. Romanços com aquesta pregunta emergida de la direcció d’UDC, tan profunda que no se sap ben bé si és una pregunta o què, però que en tot cas la formulen des del punt de vista de la legalitat espanyola i que persones com Rigol i d’altres ja han dit que hi votaran en contra. I tant que penso en Vermont, Santi. I tant.

Deriva

Temps de silenci. Gairebé com aquell que tan magistralment descrigué Martín-Santos, fracàs, avortament, prostíbuls. Que baixi la tensió, molt bé, però no treu que això s’enfonsa. A la deriva. Han parlat les majories, i quines majories! Petites alegries tan sols a València -País Valencià- i les Illes, però el cert és que com més va més es compleixen les profecies de Flaubert en relació a la xusma i el sufragi universal. Urgència d’abandonar per sempre aquesta arena política i de no acceptar cap mena de rol social. I de mantenir fred el cap per no dir-ne de molt grosses i de seguir, potser, el consell d’en Santi d’anar fent la maleta. Exili voluntari cap al cottage de Vermont, llar de foc, pel·lícules, passejades eternes i molta tardor. I lectura, lectura en companyia dels esperits de Frost, Dickinson, Emerson, Whitman. Distància, distància, ja n’hi ha prou de fer l’imbècil, ja n’hi ha prou de tanta tonteria. ¿Catalunya, dius? Bé, només de vacances i, encara, per pocs dies i mentre no esclati la guerra a Europa. Setembre, si és que arriba, serà hardcore. Nivell de país! Però silenci, ja dic, mentrestant, silenci.