La vanitat de no semblar vanitosos

Vanitat i vanitat. Tot és per vanitat. Des de sempre. Mira, si no, l’Eclesiastès:

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,

tot és efímer, tot és en va.

¿Què en treu l’home

de tots els treballs

amb què s’afanya sota el sol?

Pròleg: No hi ha res de nou sota el sol

Una generació se’n va,

i una altra ve,

però la terra es manté sempre…

Els rius corren cap al mar,

i el mar no s’omple mai;

però els rius no cessen

d’anar sempre al mateix lloc.

I és que la vanitat, també als Quaderns de Flaubert, és tot el que hi ha al fons de totes les accions humanes. Ens hem de fer veure, només faltaria! Ens hem de fer notar i que es parli de nosaltres! Cada vegada que, al llarg de la vida, fem o pensem o diem o actuem d’una manera o altra, quan més tard analitzem aquestes coses i aquests actes, el cert és que sempre hi ha al fons dels cors o de les ments nostres aquesta vella follia. Siguem francs d’una vegada. I pot molt ben ser també que aquesta reflexió sigui veritable, però segurament també ha estat la vanitat que ens l’ha fet escriure. La vanitat de no semblar vanitosos. Aquesta podria ser la idea que fes que l’eliminem, molt bé. És mentida la glòria que perseguim. ¿Per què tanta glòria? Una raça d’imbècils és el que som. Igual que aquella mena d’homes que es troben una noia lletja i se n’enamoren. O al revés. Sobretot per deixar ben entre parèntesi l’acusació de masclista que avui rebria Flaubert.

El temps no passa. I no s’immuta. Som nosaltres que passem a través seu. Temps era temps, diem.

Reflexos del mirall

Has de començar a riure’t una mica de tu mateix. Continuïtat, mesura i ironia, com a formes de la vida catalana (i potser no només catalana), deia Ferrater Mora. De continuïtat, fins a avui, n’hi ha hagut i, a partir d’ara, ens l’haurem de guanyar perquè ja es veu que no està pas garantida. De mesura no ens en podem pas queixar. Potser n’hi ha hagut en excés, fins i tot. És la ironia el que potser més ens ha mancat. Riure’ns de nosaltres mateixos, treure’ns importància, no creure’ns el centre del món. I admetre que els altres puguin percebre’ns com a professors d’institut que s’enamoren de la seva veïna, per exemple. Mirem-nos al mirall i riguem-nos del que hi vegem. ¿Bosses obscures sota els ulls? ¿Ullets covards? Potser així és com et veus, però, ¿com et veuen els altres? ¿Et veuen gras, et veuen pedant i prepotent? La ironia, la distància, per veure-hi clar, per salvar-te de tanta vanitat. Intenta, com si veiessis una pel·lícula, contemplar la teva imatge quotidiana des que et lleves de matí i la pinta que fas i com te’n vas a la cuina a beure aigua i suc de taronja, com et dutxes, com t’eixugues, i et vesteixes i et pentines i prens cafè. ¿T’has vist mai? Fas riure. I després, ¿on vas? ¿I per què? I veus els altres, tots anant cap a un lloc o altre, amb fe o sense, en general sense. I passes enmig de tothom. Hi ha gent que et mira i tu mires segons qui. No fem gaire goig, la veritat. I després ve l’actuació, el lloc públic que ocupes i la gent que t’escolta. I de vegades et sents impostor, de vegades no et creus el que dius i molt de tant en tant alguna recompensa, de les de veritat, que arriba quan t’adones que algú t’ha fet cas. I és vanitat, aquest estarrufar-se. I què creus, ¿que escrius per acontentar algú que no siguis tu mateix? No, certament. Qui es dedica a l’art cercant l’adulació de la pròpia vanitat, està perdut. L’única fórmula vàlida és escriure, o dibuixar, o compondre, sense mirar enrere. Quan s’arriba a una certa edat sobren les manies i si en el fons, com sembla, tot és vanitat, fes-t’ho mirar. Quan el camí ja fa temps que ha entrat en la segona i última part de la vida i no reconeixes ningú al teu voltant, els matisos deixen de tenir sentit. Tret de l’impuls creatiu, res no té sentit. ¿I t’has vist menjant? ¿I t’has vist mai al llit amb les noies de la teva vida? Sobretot, no siguis ridícul.

Em sembla que sí. Em sembla que has de començar a riure’t encara més de tu mateix perquè sota el sol, com sempre, no hi ha res que sigui nou. Tant és els anys que hagis viscut ni els que puguin encara quedar-te, que vés a saber. Com més va més a prop del final de la faula.

Dubtes que m’assetgen

¿Doble nacionalitat? ¿Castellà cooficial? ¿De veritat? Dubtes que de sobte m’assetgen. Aquesta Llei de Transitorietat de moment és un projecte, molt bé. Ara, si tal com està, i segons la lectura que n’he fet, acaba convertint-se precisament en llei, el SÍ que de sempre he tingut tan clar s’enfosquirà tant que molt fàcilment pot passar a ser un NO també molt clar i rotund.

Vanitat, d’altra banda, de totes les accions humanes. Aquest rerefons. Hi ha vanitat també en el fet de no voler semblar vanitós o aparèixer com a tal. Em passa sempre i només me n’adono quan més tard penso en totes les coses dites, fetes, pensades o actuades. Francament, és així. I també aquesta mena de confessió és vanitat i per això mateix potser acabaré esborrant-la, per vanitat. Quina raça, la nostra! Colla d’imbècils. Flaubert deia ser com aquell home que es troba una dona lletja i se n’enamora. Ignorar que ignorem, en fi, aquest summum de l’estultícia tal com de manera que em sembla tan brillant explica Luis Antonio de Villena en aquest seu article de finals d’estiu. I encara bo que venim d’un temps en què una certa mena de professors ens feren analitzar gramaticalment, i també memoritzar, aquella afirmació d’Aquil·les que deia que els homes (i les dones), per més extraordinàriament dotats que ens creguem o per més necessaris i imprescindibles que ens pensem ser, ens hem de morir (i de vegades molt joves i de manera absolutament inútil i injusta) i que, a més, podria molt ben ser que el dematí, la tarda o la nit de la nostra mort estigui ja escrita. Encara bo, deia, d’aquella mena de professors que el que segurament pretenien amb aquestes coses no era sinó estalviar-nos un poc certa mena d’estupideses.

Audiòfons i subtítols

Sigues modest, em diuen. La modèstia és la mena d’orgull menys desagradable. Però, esclar, també és orgullosa, la modèstia. Hi ha vanitat, també, en la modèstia. Modèstia que avui em fa dir allò que penso des de fa tant de temps. L’hora sembla finalment arribada de deixar-nos estar de tants romanços i de repetir en castellà la mateixa resposta acabada de ser pronunciada en català. Rodes de premsa oficials i conferències i comunicats, tota aquesta mena d’actes. Hauríem d’evitar aquest fatal i humiliant “!ahora en castellano, por favor!”. Traducció simultània, audiòfons individuals i que les televisions de fora subtitulin en la seva, de llengua. Aquesta inversió civilitzada per a tothom que ho desitgi o li faci falta quan li faci falta. I dic, a més, humiliant perquè al revés no passa mai, al contrari. La de vegades que, si fos el cas, m’haurien vingut ganes de demanar la paraula, després d’una qualsevol intervenció de la senyora Arrimadas o dels senyors Carrizosa, de Páramo, García Albiol…, tan sols per demanar que allò que han acabat de dir en castellà ho repetissin exactament igual però en català, sisplau. I amb tota la modèstia del món. I no hi té res a veure, el fet que tots nosaltres sapiguem també la llengua de Castella. O l’anglesa. O la francesa…De manera que sí, major Trapero! Un bravo dels més grossos. I moltes gràcies. L’hora és arribada!

L’ham dels èxits immediats

Temps de plantar cara a la davallada de l’entusiasme. Aquella vanitat que ens feia pensar que érem diferents de com en realitat sempre hem estat. Ja gairebé no en queda, de vanitat, i ara l’aparença és que tot està ja dat i beneït. Mal camí i mal sistema. No hi hem de caure, en aquesta trampa, però. Perquè no és veritat que ja no hi hagi al·licients. N’hi ha de tota mena i sempre hi ha coses que es poden aprendre si un ho vol. Això sí: és molt important evitar de caure en allò d’aquells personatges de Glengarry Glen Ross (James Foley, 1992), amb els esplèndids, entre d’altres, Jack Lemmon i Al Pacino, uns personatges ignorants de la seva condició de pures marionetes d’aquella agència immobiliària (en segons quins aspectes potser, fins i tot, predecessora de la publicitària de Mad Men, el fascinant serial que tot just acabo de veure complet i segurament ja en parlarem) i d’aquell món del qual no controlen el mercat de valors i que es creuen capaços de canviar el destí que els espera obsessionats, com estan, amb el que en podríem dir l’ham dels èxits immediats. Res del que has fet en el passat no compta i és sempre i cada dia que has de demostrar el que vals. Suposats companys convertits en enemics ferotges, gairebé també traïdors, dins d’un ambient opressiu i asfixiant i, encara, amb l’amenaça certa de perdre la feina només que mostris el més lleu símptoma de relaxació. Miratges que no tenen res a veure amb l’individu ni amb la llibertat. Miratges que t’acaben esclatant davant mateix dels nassos. Tot absolutament versemblant. Com si el temps no hagués passat perquè segurament tot ha anat anant a pitjor. Competitivitat, consecució d’objectius, marionetes amunt i avall en què, amb tot l’entusiasme del món, hauríem de mirar de no caure.

Novament he aconseguit enganyar-los

Viure i treballar fins que arribi l’hora del repòs final. Cloenda sublim de Txèkhov a L’Oncle Vànya i més, encara, si és Josep M. Pou qui la diu i la interpreta. Models que no cal conèixer personalment, potser fins i tot és millor no conèixe’ls personalment, no fos cas. La mateixa sensació que em fa la figura de Fernando Fernán Gómez, sinó que ell ja és mort malgrat continuar viu a través de tantes pel·lícules, algunes obres mestres, o gairebé, com per exemple El Viaje a Ninguna Parte en què hi ha aquella escena on el personatge que representa fracassa estrepitosament a l’hora d’intentar convertir-se en actor de cine vist i comprovat que la companyia de teatre ambulant que dirigeix ja no té cap futur. I el cas és que no fa gaires dies hi hagué una Contra de L.V. que reproduïa una entrevista a Josep M. Pou en què en un moment determinat aparegué el nom de Fernán Gómez. “Novament he aconseguit enganyar-los”, diu que deia aquest últim. “Essent, com sóc, un actor pèssim, aconsegueixo que es creguin que sóc el millor. Mira si n’arribo a ser, de bon actor”. Grandiós. Aquesta aparent humilitat que tantes vegades serveix de disfressa del punt de vanitat necessari per poder continuar vivint i treballant fins al final de tot.

Arenes movedisses

Al capdavall, aquell moment en què ens adonem que hem caigut a la trampa acaba arribant. Abans, la vanitat ens feia pensar que érem distints, que això no anava amb nosaltres. Però a la que la vanitat ens abandona, o així si més no ens ho pensem i com si tal cosa fos possible, arribem fàcilment a la conclusió que ja tot és fet i que ja no queda res per afegir-hi. Després de cada un dels viatges en què he pres part -sobretot els més recents-, i en què m’he fet sempre la il·lusió de sentir interès per alguna de les coses vistes, d’entendre-les, d’enriquir-m’hi (quin verb!), el que al final percebo és que m’he enfonsat un centímetre més en aquestes arenes movedisses que ens envolten. Concloc que és millor, molt millor, no moure’s, no moure’m. I així simplificar els errors (Flaiano).

Benfer

Tinc per costum no tutejar mai, d’entrada, les persones que no conec. M’infonguin més o menys respecte. Ja fa molt temps que perdérem el tracte genuí de vós, tan endreçat, i ara ja anem en direcció del tot contrària. Hi ha el petit consol del vostè, l’origen del qual no és, però, del tot nostre. Sigui com sigui, aquest tuteig universal se’m fa insofrible i és tan sols a partir del moment que hi ha un cert grau de coneixença i de complicitat que puc dir-te que el retrat que tinc de  mi mateix diu tan poca cosa de MI (és tan poc JO) com el retrat que tinc de tu. Retrat, records, costums. Segur que no seria jo si des del mateix inici no hagués estat possible que fos un altre. Exactament igual que tu. Jo sóc jo, passi el que passi. ¿N’estàs del tot segur? ¿Segur que no et passarà mai res que et faci canviar? M’encanta el mot benfer, aquest substantiu verbal. ¿I a tu? Trobo que comporta una mena de satisfacció que t’omple fins al moll de l’os, que fa que no càpigues en tu i, a més, un orgull generós que acompanya la bona consciència. Benfer. Em sembla cert que les ànimes atrevidament vicioses poden segurament revestir-se de seguretat. Però allò que aquestes ànimes no poden haver és aquesta complaença que dic, i aquesta satisfacció i pau interna, conseqüència única del benfer.

I, encara, aquest afany de no voler mai aparèixer com a vanitós, un afany que és, però, també vanitat. I de la grossa.

Que se’n parli

Un vici força comú i força estès és el de totes aquestes persones que es deleixen més per assolir una gran reputació que no pas per assolir-ne una de bona. És lleig, molt lleig, això de preocupar-nos més pel fet que es parli de nosaltres que no pas per la manera en què se’n parli. Aquesta és la qüestió: que se’n parli, que el nostre nom vagi en boca de tothom. El que se’n digui i se’n pensi no té cap importància. Com si ser conegut, famós o popular, representés, en certa manera, tenir la vida i la durada d’aquesta vida garantida pels altres. I no. No hi ha cap raó que no en contingui una altra de contrària. Habitant d’un mateix. Amb això sol ja n’hi hauria d’haver prou. Clar que hi ha la vanitat, evident. I si fos o em sentís un poc espanyol, tan sols un poc (en el sentit d’això que se’n diu macizo de la raza), també, com a Boadella, a un servidor segurament li plauria més com a himne nacional el Cara al Sol que no pas l’actual Marcha Real sense lletra.

Banderes escoceses

Abans de passar pel Jutjat, afers comunitaris, una estona del Manual del Distret (Rossi, 1980). Sobre la singularitat. Hi creiem, en la singularitat, creiem que sempre serà possible trobar aquell tret distintiu, aquella característica, per insignificant que sigui, capaç de distingir dos homes, l’un de l’altre. La suportem fins a cert punt, però, la singularitat, només fins a cert punt. Es podria dir en termes generals que es tracta d’un orgull i d’una vanitat mentre eixampli propietats compartides per la majoria. Ja hi som, amb la majoria! Tothom té el seu grau d’intel·ligència, qui més qui menys, però jo sóc potser un poc més intel·ligent que tu; i la valentia no és pas que sigui excepcional, però segurament a mi em visita amb força més freqüència que no pas a tu…Vull dir que em sembla que ja ho he dit altres vegades, que aquest llibre és una veritable miscel·lània entre d’altres coses per curar-nos en salut. Paraules i imatges, guia de l’hipòcrita, residus, la doma del símbol, sense contradiccions, de cara al públic, protestes. Diferències que ens permeten comparar. I així el que té la singularitat total és que més aviat ens espanta i ens aïlla. Ara banderes escoceses demà passat a Madrid. Rossi no ho diu, però és ben bé que el contrari de la intel·ligència és la imbecil·litat. I aquesta competència per veure qui n’és més, d’imbècil. O de xitxarel·lo.