Quines delícies!

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que, com Winesburg, Ohio de tots aquests últims dies, aniria bé de tenir molt més present, però que no m’estranyaria que ni a les facultats de lletres, si és que encara n’hi ha, no es llegeixi ni es comenti. Tota una galeria de retrats, és, aquest viatge. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

I la veritat és que no ho sé segur, però podria molt ben ser que Sherwood Anderson hagués tingut en compte aquest viatge sentimental de Sterne a l’hora de compondre el seu Winesburg. En George i la Helen, per exemple, al capítol Sofisticació, molt ja cap al final. I aquella atracció mútua en què ella el besà anhelant, però tots dos van rebutjar ràpidament l’impuls…No hi hauria hagut manera de saber quins pensaments de dona li van passar pel cap…Però per alguna raó cap dels dos no hauria pogut explicar que, gràcies a aquell vespre que havien passat junts, havien aconseguit allò que necessitaven. Home o noi, dona o noia, per uns instants havien pogut posseir allò que, en el món modern, fa que el viatge per la vida madura dels homes i les dones sigui possible. En fi, per tal de ser breu: dos llibres per emmarcar. I després ja sé que em rentaran, em planxaran i m’emmidonaran. Quines delícies!

Minúcies potser insignificants

Diria que, si no és que sigui estrictament de negocis, qualsevol viatge ve a ser aproximadament sentimental. Sobretot aquells que no són col·lectius. Goig del viatge de Sterne, Un Viatge Sentimental. Ell, que representa que no té cap informació valuosa per explicar ni cap filosofia rigorosa per impartir. Res a dir sobre quadres ni esglésies ni sobre la misèria ni la prosperitat de la vida rural o ciutadana. Els camins de la imaginació i prou, encara que fos viatjant per França. Les emocions del cor, podríem dir-ne. I és que és del tot possible prescindir de la catedral (V.Wolf, 1932). Una noia amb una bossa verda de setí podia arribar a ser molt més important que la mateixa Notre-Dame. Tot és qüestió de punts de vista. I així també llegim que un ase mort pot ser més instructiu que no pas un filòsof viu. Millor, molt millor, el caràcter de la gent que et trobes anant pel món que no pas la grandiloqüència dels estadistes que representa que els governen. “Em penso que les marques precises i distintives dels caràcters nacionals es veuen més en aquestes minúcies insignificants que no pas en els més transcendents assumptes d’estat, on els grans homes de totes les nacions parlen i es mouen d’una manera tan semblant que no sabria en realitat amb qui quedar-me o de qui deslliurar-me”.

L’heroi discret

“Però nosaltres distingim -vaig dir posant-li la mà a la màniga de la túnica com a resposta a la seva apel·lació-, nosaltres distingim, pare reverendíssim!, entre els qui només volen guanyar-se el pa amb el seu treball i els qui es mengen el pa dels altres i no tenen altre objectiu a la vida sinó aconseguir-lo per mitjà de la peresa i la ignorància, i tot sigui per l’amor de Déu”.

Plaer de la lectura de “Un viatge sentimental de mossèn Yorick per França i Itàlia”. Laurence Sterne. Llibre que s’hauria de donar a llegir a escoles i instituts, però que segurament ni a les facultats de lletres no es llegeix. Galeria de retrats. El frare, la dama, el cavaller que ven patés, la noia de la llibreria. No és un viatge per monuments i catedrals. Ni per museus. Viatge per la vida perquè una noia pot ser més interessant que una catedral i un ase mort més instructiu que un filòsof viu i els detalls amables de la vida que ens fan el camí més planer. I Sterne, que t’obliga a omplir els buits d’allò que no diu i tanmateix intueixes. Viatjar amb aquest esperit és potser la principal escola. L’heroi discret que passa la vida allunyat de tot heroisme grandiloqüent.

Una sessió de luxúria

L’amic i viatger Jaume Mestres m’escriu en relació a Aquesta merda. Ell ara és a Tailàndia i des d’aquell país de l’Orient em diu: “Acabat de llegir el teu article d’avui, Aquesta merda. Lamentable. El jovent tailandès és completament diferent. Un exemple. Ahir anava assegut en un vehicle d’aquests que aquí en diuen songtéo (una mena de furgonetes públiques, amb dos bancs encarats). S’aturen quan han de baixar passatgers o quan n’han de pujar de nous. Doncs bé, un noiet de potser 13 anys seia al meu costat quan, amb aquestes que va pujar una noia d’uns 16. La noia va quedar-se dreta perquè els bancs ja estaven ocupats. El noiet, estudiant com ella i també com ella vestit d’uniforme, va alçar-se per oferir-li el lloc. La noia no el va acceptar, però el que val és el gest. De seguida vaig demanar-me si un fet així seria avui possible en una ciutat com Barcelona o la seva àrea metropolitana. Cordialment, Jaume.

I bé, no. Un no taxatiu. Avui no és possible de veure un fet semblant a Barcelona o a la seva àrea d’influència. Al contrari, de cada cop són més freqüents entre el jovent d’aquí aquelles situacions que de tan desagradables t’estrenyen el cor. Ens ho hem ben guanyat a pols amb el relativisme imperant i tot això. Penso, però, en aquests casos en el Viatge sentimental d’Sterne. A la pàgina 133 de l’edició de Destino-Súnion, llegim: “De mi sé dir que quan una sensació desagradable m’estreny el cor, sens dubte la manera més eficaç de dominar-la ha estat sempre contrarestar-la, tan aviat com puc, amb una altra sensació més agradable i positiva, per batre la desagradable en el seu propi terreny”. El consol segur d’Sterne. Una sessió de luxúria al capvespre que no em fa oblidar, però, Aquesta merda.

Una mena d’epigrama de Marcial: “voldria tenir un esclau ben alimentat, una muller no gaire lletrada, nits amb son i dies sense plets”. Ja es veu, però, que el verb és en condicional. Desig del que no tenim.

Migranya. Voldria no tenir-ne.