No té cap importància

A partir d’ara, al carnet d’identitat dels Països Baixos ja no s’haurà d’especificar si el titular és mascle o femella. Un ésser humà i prou. Un individu. Em sembla molt bé. I no m’estranya gens que el país neerlandès hagi estat el primer. De seguida en vindran d’altres, ja ho veuràs. ¿Quina importància té, al capdavall, ser home o ser dona? Cap, no en té. Poden passar moltes coses tal com va tot. I, si no, mira la història d’aquella nena que, en créixer, es veu que es va adonar que no se sentia nena sinó que se sentia nen. I que també en volia tenir l’aparença. I així ho va fer, va arribar a tenir l’aparença de nen. Fins que també arribà el dia que, essent ja nen, va confessar que no li agradaven les nenes sinó els nens. Així que ja ho veus. ¿De què serveix que en un carnet d’identitat, sigui del país que sigui, s’hi faci constar que el titular és home, dona o vés a saber què? De res, no serveix. No cal. Tant és. I, per tant, ens ho podem perfectament estalviar. No té cap importància. O potser sí, vés a saber també. I, per si de cas, Salutem plurimam omnibus! Salutacions (moltes) a tothom. Aquest neutre fantàstic que tenim i que no hauríem de perdre per res del món!

Enlloc que valgui la pena

Tothom és tota la gent, totes les persones. I tothom ho sap. Fins i tot aquests de la correcció política, carrinclona, falsa, hipòcrita i tan i tan estúpida, ho deuen saber. Aquests del tots i totes. O del totes i tots, que encara em fa posar més la pell de gallina si tal cosa fos possible quan els sento. Esquitxos de saliva.

Els matisos han superat el projecte (Navarro). Sense ànim de fer llenya de cap arbre caigut, però i tant! Podria fins i tot haver-ho dit en singular. El matís. El matís que és Catalunya, la llibertat, l’autodeterminació, la desconnexió, la independència. Com vulguem dir-ne.

Formidable la cercavila de dissabte passat a Barcelona. Molt bé. Ara: si hem de parlar de llengua i d’escola, no n’hi ha prou a manifestar públicament l’amor que li tenim, ni a fer veure i a ensenyar com l’arribem a estimar. Ni tan sols a demostrar fins a quin punt ens oposem al sempitern projecte espanyol de menystenir-la i d’ignorar-la. No n’hi ha prou, amb això. Es tracta, sobretot, de fe, de creure-hi. De transmetre, a l’escola, amor i gust per la lectura, que el mestre se situï com a model i llegeixi en veu alta davant dels seus deixebles textos ben escollits. És a través de l’admiració, que s’aprèn. I de la seducció. No sé si es fa. No sé si llegim gaire a classe ni si ho fem prou bé. No sé, a més a més, si tothom que dissabte assistí en aquesta cercavila, i fins i tot els milers més que hi donaren suport malgrat no haver-hi pogut ser físicament, llegeixen i ho fan a més en català. Tant de bo fos així, tant de bo perquè aleshores segurament la cosa aniria encara millor i la tindríem aproximadament salvada. Em temo, però, que no és així. Potser el que passa és que el fet de llegir suposa sempre un acte solitari i individual i mai no és col·lectiu i encara menys multitudinari. Tant de bo no ens hi hàgim acostumat massa, a la multitud. ¿Quants lectors hi ha, realment, que llegeixin principalment en català? ¿20 mil? ¿30 mil? Segurament no gaires més. Ho sento, però no anem enlloc així. Enlloc que valgui la pena, és clar.