Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

Espai de llibertat

L’article d’Elisa Rodriguez Court a Revista de Letras. Literatura, ideologia i compromís. Tres conceptes ben diferents. La literatura no té ni ha tingut mai el propòsit de canviar el món. Escric pamflets, de vegades, però no hi ha cap voluntat literària al darrere de cap pamflet. Un pamflet és un pamflet, pura ideologia en el millor dels casos, i potser ni a això no arriba, mers esclats de mala llet incontrolada i prou. La literatura, no. La literatura mostra el món, en tot cas. Hi ha Guerra i Pau (Tolstoi) i hi ha La Transformació (Kafka). 360 graus de perspectiva. Realitats, conflictes i possibilitats de l’existència humana. La literatura és autònoma i existeix al marge de tot funcionalisme polític. Un escriptor no pot erigir-se en portaveu d’un poble, deixaria de ser escriptor per convertir-se en un oracle o en un predicador; tampoc no pot ser el representant de cap classe social ni de cap moviment artístic. La literatura no és cap instrument de poder i un escriptor es representa tan sols a ell mateix, espai de llibertat de la seva solitud i aïllament. El veritable escriptor se serveix del llenguatge i de la paraula, però la paraula purament informativa i la crítica moral i el pamflet ja tenen el seu lloc a la premsa i a la televisió i a les trones d’algunes esglésies. Flaubert no escrivia les seves novel·les per manifestar les seves opinions als lectors, i el seu esforç fou sempre d’arribar a l’ànima de les coses, i amagar-se i no mostrar cap opinió pròpia, ja hi ha la seva Correspondència per a aquestes coses. La creença de Flaubert respecte a la literatura era no tenir-ne cap. És l’estil i la forma la manera absoluta de veure les coses. L’estil com a ànima i carn d’una obra. I ser com la mar -deia-, prou àmplia perquè no se’n vegin els límits i prou pura perquè les estrelles del cel s’hi reflecteixin fins al fons. No hi ha judici moral en la literatura i cal llegir més Harold Bloom. La literatura no jutja ni posa notes de conducta. I si l’art és bellesa, aquesta última no té perquè implicar sempre l’aparició del Bé i de la Veritat. Llegim i ens impliquen en un personatge, en la seva manera de ser, generós o malvat, amb la seva fe, la seva passió, el seu vici, la seva violència, el seu deliri. Si no fos així, de cap manera no podríem adonar-nos de fins a quin punt un llibre que ha passat desapercebut de molts és una veritable obra mestra. No la tenim en català, però és el llibre de George V. Higgins, Los amigos de Eddie Coyle (Libros del Asteroide).

Fatuïtat i carrincloneria

Paul Valéry als Cahiers: No és mai l’autor el qui fa una obra mestra. L’obra mestra és sempre a causa dels lectors, a la qualitat del lector. Lector rigorós, amb subtilesa, amb lentitud, amb temps i paciència, amb ingenuïtat armada. Però ara aquest lector s’està acabant, s’està morint. L’anem matant ja des de la mateixa escola. O, com diu Bloom, a través del ressentiment que ho abasta tot. El lector mai no ha d’erigir-se en un jutge ètic. La literatura no és cap ètica. March no tingué descendència amb cap de les dues dones que tingué. Ni amb la Martorell ni amb l’Escorna. Sí que en tingué, en canvi, amb tota quanta minyona li plagué. I no en va reconèixer cap, ni tampoc els fills. Feia de senyor feudal, era un home del seu temps. I el que cal és saber-ho i de cap manera jutjar-ho. I llegir la seva poesia i aprendre el seu concepte de l’Amor, i tots els alts i baixos que van de l’amor pur i intel·lectual a l’amor carnal i bestial com a únic possible d’expressar i segurament l’únic també que entenen les dames. Ai, el desig de sentir-se desitjada. La literatura no és cap ètica i, o bé és plaer, o no és res. Plaer del sentit i de la forma i de la música de la paraula escrita i parlada. 25.000 lectors de bona literatura, diu Roth, que hi ha avui als EUA. La gent se n’escandalitza, però jo m’ho crec. I també em crec que la xifra no deu fer sinó decréixer. I potser sí que no passen de 150 les persones que avui llegeixen Anna Karènina, posem per cas. El comerç de la literatura, senyors. És el que té, aquest món d’avui. Carrincloneria i fatuïtat dels best-sellers, de pràcticament tots.

Felicitat conjugal

Felicitat conjugal. Tolstoi. Amistat i companyonia com a substituts de l’erotisme. Eros i Afrodita ja se sap que no duren per sempre. Potser per aquesta raó les mamàs de les filles que es casen ploren durant la cerimònia. I ploren no tant perquè pensin que perden una filla sinó segurament perquè ja preveuen la catàstrofe futura de la núvia. Hi ha un dia que l’amor s’acaba. Flaubert fou contrari al divorci. Els casats han de viure junts tota la vida justament pel fet d’haver comès l’estupidesa de casar-se. La solució de Tolstoi, si més no en aquest llibre, és una altra: canviar eros per fília. Amistat en lloc d’erotisme. Però resulta que Felicitat conjugal és una novel·la. No sé si a la realitat pot donar-se una tal solució. No sé si elles l’admetrien i s’hi avindrien, anant com anem sempre a la recerca d’allò que no tenim.
Inconstància, mandra, droperia.
Heus-me aquí, que no sóc com els altres. Seguiu el meu exemple. El fàstic de la mel damunt la mel (Huidobro).
L’egolatria, sembla, consisteix en el fet de no deixar-te prendre el que és teu. Siguem egòlatres, doncs.