Els llestos

¿De què em serveix estar al corrent de tantes coses o, si més no, de pensar-m’ho? Segurament de res. Saber és difícil, però potser encara resulta més difícil ignorar, deia Tòfol Serra. S’ha mort Fidel Castro, d’acord. S’ha mort al llit i després d’haver fet en vida tot allò que representa que havia vingut fer-hi. Missió complerta, doncs. Que Déu l’hagi perdonat i poca cosa més. Em sembla que no hauria suportat ser un dels súbdits seus. Era informativa, en tot cas, aquesta que vivim i en què potser l’art suprem sigui la ignorància de tantes notícies, i esdevenir ignorants voluntaris, ocultadors de sabers, contra els quals sembla ben bé que els llestos, aquests que aparentment tot ho saben, sempre al corrent de tot el que passa i del pa que s’hi dóna, arreu del món, tinguin declarada la guerra, no ens preguessin la cartera. M’és igual. Deixin-me estar. De vegades, en dies com el d’avui mateix, el que voldria és no saber res. M’ho estimaria més.

Discrepar en silenci

Potser d’altres vegades ja ho he dit o, potser, només ho he pensat, ara no ho sé. El cas és que no em sembla del tot certa la dita que diu que qui calla atorga. No sempre qui calla atorga. En aquest cony de país, tan indecís i tan partidari dels somriures de franc, ja se sap que queda fatal que diguis que et sents de dretes, i més com més va, lliurepensador, creient (malgrat l’aparent incoherència), monàrquic (ep! d’una monarquia com la britànica, eh, o com la danesa o com l’holandesa, i no pas com la borbònica dels nostres pecats, que quedi clar), i independentista fins al moll de l’os -amb unes ganes infinites de deixar de ser-ho, per cert. Sembla que no quadri tot això, sempre et volen fer creure que no quadra, com si fos impossible ser totes aquestes coses al mateix temps. Sinó que a un servidor li sembla la mar de normal. Perquè, ¿a sant de què has de ser mal vist tan sols per mostrar-te tal com ets, o et penses ser? De vegades callo, cert. Però aquest callar no té res a veure amb el fet d’atorgar. Té a veure més aviat amb el fet de discrepar, de discrepar en silenci. Llengua muda. De llengües mudes nasqueren possiblement les revoltes més grosses (merci, Tòfol Serra!). I vés a saber si, en el fons, no som més del que sembla.

Esperit terrestre

Maquinacions. Les esglésies no són encara del tot desertes, però la sensació és que no falta gaire perquè aquí, entre nosaltres, tal cosa acabi arribant. Esglésies desertes. Al record, aquell temps que cada diumenge, des de les 7 fins a les 12, hi havia missa cada hora. I les lectures corresponents i les homilies, unes més encertades i interessants que d’altres. I eren plenes, les esglésies, i voldria pensar que no només pel temor de caure en pecat si no hi anaves. Deure dominical. Vingué després la possibilitat, per si diumenge no et fos possible, d’anar-hi dissabtes al vespre. I amb això potser la cosa començà a espatllar-se. Ara només hi ha la missa d’11 als frares i la de 12 a la parròquia. Misses més aviat endiumenjades amb tot el que tal cosa significa. No hi ha relleu generacional, a més. Als joves, què els expliques de tot això. Viaranys i turons plens de runners i ciclistes, la mar de ben equipats, tot ben lluent, com a nova devoció festiva. Ja fa temps, d’altra banda, que a les escoles no es llegeix ni un bri de la Bíblia, ni de l’Antic ni del Nou Testament. Res. Res de res. I així, igualment, ja gairebé ningú no sap res de res.

Tòfol Serra deia, en aquest sentit, que no cal que la Bíblia digui que ningú no va veure Déu. Esclar que ningú no va veure’l, ningú no l’ha vist. El desig de veure Déu podria tractar-se de set humana, però segurament és millor continuar assedegat que no pas mancat de set, oi? A banda que no és gens clar que la condició de l’home canviés gaire si li fos atorgat i concedit de veure Déu. La insatisfacció radical i permanent no variaria gens ni mica. A més, fixin-s’hi, ¿de què serviren els miracles narrats als Evangelis? Al contrari, com més miracles de Jesús (el Fill que els jueus no acceptaren ni accepten encara), més odi concità entre el poble, sempre el poble. Llàtzer ressuscità, sí, però immediatament es convertí en un perseguit. L’esperit terrestre refusa de sempre els prodigis a la mínima sospita que vénen del cel. Deu ser que aquest esperit terrestre que dic desitja tan sols que ella (la Terra) li brindi o proporcioni de franc satisfaccions grolleres: una pluja de guatlles, posem per cas. I sense que ni tan sols li faci falta donar-ne les gràcies.

Subsistència

Subsistir no és pas el mateix que existir. Qui només subsisteix, no existeix. Tòfol Serra amb un sol ull, el del coneixement. Deu ser cert. I, tot i que no ho sé segur, podria molt ben ser que el mateix Serra hagués estat lector d’Émile Beaussire (1824-1889) i dels seus antecedents de Hegel a la filosofia francesa. I exactament d’aquest paràgraf que diu que les teories que fan que el sol giri al voltant de la terra i que es prenen al peu de la lletra els 6 dies de la creació, aquestes teories, no són pas més irracionals i resulten força menys perilloses que aquelles altres que consideren el treball i la feina com un càstig i la propietat com un fruit i una conseqüència del pecat. Del pecat de la cobdícia, suposo, malgrat que mai no l’especifiquen. Són teories del tot vigents i equivocades que parlen només de drets, sempre de drets, i que a més surtin de franc, i mai de deures ni del mèrit i el plaer d’acomplir-los. Tot ho confonen i tot ho fan malbé. Teories de la subsistència. A l’altra banda, esclar, hi ha l’excés, els excessos del que sigui, que sempre suposa anar més enllà del que en realitat necessitem. Però aquesta és tota una altra història.

Des del Balcó de Casa

Ahir vam presentar, a la llibreria Dòria de Mataró, juntament amb en Joan Safont, el llibre de contes d’en Pep Quintana, Des del Balcó de Casa, tan ple de bon humor, que no fa gaire que ha publicat Crea’t Edicions. Déu n’hi do, de l’assistència que hi hagué. L’acte va ser d’una durada civilitzada, menys d’una hora. I el cas és que, mentre escoltava les paraules finals de l’autor en què explicava el procediment seu d’escriptura, no vaig poder evitar de pensar un cop més en aquelles línies de Tòfol Serra, que ara fa ja tres anys i mig que ens deixà.  “Ningú no podrà rebel·lar-se de veritat si no continua essent un nen. El qui no accepti que la rebel·lió va unida a la infància recuperada, si és rebel, acabarà en facciós. És la infància la gran preservadora de tot. I l’amulet amb el qual ens convé romandre incontaminats”. La veritat és que m’hauria estimat més recordar aquestes paraules durant el meu torn d’intervenció. No va ser així. Va ser després, mentre escoltava l’autor dels relats, que em van venir a la memòria. Les deixo aquí mentre recordo, també, l’amabilitat de l’acollida i el xampany rosat que Dòria Llibres ens oferí, a tots els assistents, a l’eixida fantàstica de què disposa l’establiment. Més Llibres, Més Lliures. Sí, senyor.

Aigües tèrboles

Ell, el profeta de Galilea, no deixà res escrit. El que en tenim, i sabem, són les transcripcions dels mots, i dels fets, i de l’exemple seus, que apòstols i deixebles ens han tramès. Nou Testament d’aquest Dijous Sant. I, les estones que hi dedico, el que em passa, com a Tòfol Serra, és que no hi ha cap acte ni cap gest dels seus que no m’interessi. Del que fujo, però, és de poar en aigües tèrboles i encara més de la possibilitat de treure’n aigua que no sigui cristal·lina. Moció de censura, ara, al meu poble. L’oposició contra l’alcalde i el govern municipal en minoria. Aigües tèrboles. No m’hi fico. Em costa d’entendre, però, que algú que obtingué força menys vots que la resta gosi dir i afirmar, en moments com aquest, que la persona més estimada del poble (com si l’amor hi tingués res a veure, en tot aquest afer!) és justament ella. I que, encabat, es quedi tan ampla dins d’aquest enorme aparador de vanitat i narcisisme que l’envolta. Pou d’aigua no gens cristal·lina. L’exemple és tot un altre. És, posem per cas, el que es pot llegir a Mateu (6, 2-3): “Quan facis, doncs, almoina, no ho esbombis davant teu a cop de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal de ser glorificats per la gent…Tu, en canvi, quan facis almoina, que no sàpiga la mà esquerra teva allò que fa la dreta, a fi que l’almoina que ofereixes quedi en secret, i no t’amoïnis, que el Pare, que en el secret hi veu, t’ho pagarà”. I així successivament. També en el rés i la pregària, podríem afegir. No cal que ho facis en públic ni que t’abelleixis amb cap túnica. No t’exposis. Al contrari, tanca’t a la teva cambra quan resis, que la pregària no n’és cap, d’espectacle. Un poc més de silenci i discreció, per l’amor de Déu.

Infància

Vinc de missa. De dir missa davant d’un sol i únic fidel, jo mateix. Racó casolà de la pregària. Parenostre i Credo de la infantesa d’on procedim i que caldria no oblidar mentre contemplo la tendra i preciosa i poètica imatge de l’Helena, que acaba de néixer, filla dels seus pares Joaquim i Alícia, tota l’enhorabona del món. Tòfol Serra ha deixat escrit, precisament, que ningú no podrà rebel·lar-se de veritat, poèticament, si no continua essent nen. I que aquell que no accepti que la rebel·lió va unida a la infància recuperada, si es rebel, acabarà convertit en  facciós. I que és la infància la gran preservadora de tot. I l’amulet amb què hauríem de romandre incontaminats enfront de tants i tants entabanadors i venedors de falsos principis a la duana de les veritats. Un dia més, tu produeix grans Persones, que la resta vindrà sol.

No feblegin!

Segle XVII. Thomas Browne, filòsof, escriptor, poeta, metge, docència a Oxford i que va, fins i tot, ser nomenat cavaller pels seus serveis al coneixement, i que, a més, fou deixeble de Francis Bacon (1561-1626) que tenim traduït precisament per Josep Carner (els homes temen d’anar a la mort com els infants d’anar en foscos indrets, i així com la por natural d’aquests és augmentada per contarelles que n’han sentit, així fa la d’aquells…Feblejar).

El cas és que d’un dels llibres de Browne, Hydriotaphia (1658), en parla l’admirat Tòfol Serra a Con un solo Ojo, l’impagable petit opuscle del 1986 que publicà Arxipèlag. Sobre el tema de la inhumació, diu que Browne sentia, envers la mort, més fàstic que no pas temor, cosa impròpia d’un metge com ell, però que no està pas renyida amb el poeta. La ignomínia de la nostra naturalesa no és cap altra que la de la mort, ja que, en un instant, ens desfigura de tal manera que fins i tot parents i amics fugen de nosaltres per no veure l’espantall de la nostra disfressa definitiva.

Per cert, feblejar és un verb que no és al Diec perquè diria que és aranès o occità,  però que Carner usà a la seva traducció dels Assaigs de Bacon. M’encanta, feblejar. No feblegin, facin el favor!

Llengües mudes

Jugar a veure-les venir. No està pas malament del tot. I tampoc ho està la decisió de ser els últims a presentar-se en societat. Després de tots altres. La inexperiència, avui, és un mèrit, m’han dit. I n’hi ha que ja estan molt vistos. A cada casa n’hi ha que malparlen i difamen i assetgen persones al carrer mateix mirant de mantenir, sense cap discreció, l’estatus i el privilegi absurd de la mentida. Igual que el cec, que no té noció de l’obscuritat, tampoc ells, ignorants, no en tenen de la seva ignorància. Tot de portes enfora i més val, de moment, no fixar-nos gaire en el dedins. Tot arribarà. O potser no. Qui calla atorga, diem. Només que això potser no és pas del tot cert. Jo, quan callo, no sempre atorgo. Sinó tot el contrari: discrepo silenciosament. I no tinc cap experiència, ja dic. Ni, en general, gaires ganes de parlar. El cas és que som molts, potser majoria i tot, els qui, sense atorgar, callem. Les grans rebel·lions han nascut segurament de llengües mudes. El fantàstic discrepar breu i silenciós de Tòfol Serra. I amb un Sol Ull. El del coneixement.

Majoria immensa

L’ambient festiu d’ahir. Que la il·lusió no sigui tan sols la de guanyar les eleccions i que tot vagi molt més enllà. Que, dels 17 regidors que conformen aquest consistori, com a mínim 15 estiguin compromesos amb la independència del país. Majoria molt més que absoluta. I, encabat, tot el seny que calgui perquè millorin, en tots els sentits, les condicions de vida i de feina dels vilatans, absolutament de tots. El seny i les dosis de rauxa de la distensió, també tan necessària. I la il·lusió de la llengua que ens distingeix, i de fer-la imprescindible. Som amics, a més, aquesta immensa majoria. D’altra banda, el verb consentir no és incoatiu i els gats no consenten la immobilitat, més aviat els neguiteja que d’altres puguin ser més esfinxs que ells mateixos. Mai no me n’he refiat gaire, dels gats. Tampoc dels qui es presenten sota aquella transparent capa d’honradesa. Sol haver-hi sequedat i interès personal al dessota d’aquesta prima capa. I aproximadament tots n’estem farts, de gent seca amb aparença d’honrada i fins i tot d’honorable. Les benes no tenen consciència, però amb el temps cauen totes soles, esfilagarsades, i ja tot queda aleshores a la vista pública de la vergonya i l’escarni. Alerta, doncs, amb l’enravenament dels qui es pensen per damunt del bé i del mal, trampes de tot allò que és inhumà. Recordem un cop més, amb Tòfol Serra, que qui s’aferra a la fama sol acabar infame.

I Barcelona, sobretot Barcelona. 30 dies.