Cap argumentació

Acabat ara mateix de tornar de Cerdanyola. Dinar amb col·legues i amics del turisme. Molt bon ambient. I un cop ja a casa, aquestes coses que trobo sobre l’amor, la passió, el sexe i el desig. Servidor ja no hi té res a fer, però m’anoto això que digué Stendhal en el sentit que quan l’estimada es converteixi en amiga íntima, a partir d’aquí us procurarà uns plaers del tot diversos: els plaers de la vellesa. Com una flor que després d’haver estat rosa al dematí, en l’estació de les flors, es torna fruita deliciosa a la tarda, just quan ja ha passat la saó de les roses. De fet, seguint ara Wilde, quan un està enamorat comença enganyant-se ell mateix i acaba enganyant els altres. I encara Kafka, un cop més, en escriure allò que diu que l’amor entre germà i germana és de fet igual que l’amor entre pare i mare. I Pessoa finalment, advertint que allò perenne és un desig i que allò etern, una il·lusió. I, bé, la veritat és que ja en tinc prou, m’atabalo i no dono l’abast tant d’anar d’un cantó cap a l’altre. Són aforismes, al capdavall. Del grec aphorismos: delimitació, una mena d’assaig concís que no necessita cap argumentació, gairebé surt com surt. I la història del món n’és ple.

Brogit d’esbufecs

Paul Léautaud, al seu Diari Literari, dilluns, 11 de febrer del 1946: ¿Què és la Literatura, em demaneu? ¿Què és i què significa escriure, tant és que sigui en vers com en prosa? Una malaltia, una pura follia, una divagació, un deliri, i això sense comptar les vegades que no passa de ser una simple pretensió! Un home sa, vull dir sa d’esperit, assentat fermament a la vida, no escriu, i ni molt menys li passa pel cap de fer-ho. Sí, senyor. I el que diré és que si t’ho mires encara més d’ aprop, tot això de la literatura i del fet d’escriure, no passen de ser purs infantilismes. Només hi ha un tipus de vida humana que se sostingui, que s’expliqui, que es justifiqui, que tingui valor i relació amb quelcom de concret: la vida pagesa. Molt bé.

I així Balzac, amb l’enrenou de personatges de la Comèdia Humana, és un foll. I Hugo, amb aquell seu deliri versificat, tot i el sublim sentit de la seva poesia, un alienat total. I quan Stendhal escriu que s’ha passat la vida reflexionant al voltant de tres idees per a ell importants, exagera, presumeix, menteix, se les dóna d’home superior, pretén epatar-nos, impressionar-nos, sorprendre’ns, o allò que ell mateix en un altre lloc anomena: to puff.

Brogit i brogit d’esbufecs, per tant. O qualsevol altra cosa que s’hi assembli. No ho sé, però potser és que la nostra violència consisteix en el fet d’existir i que no sabem mai com, ni de quina manera, neix la lleialtat.

Absències

Arrimadas, Albiol, Coscubiela, Franco Rabell. Gran nivell discursiu. Impressionant. Ple de llocs comuns, però no tan sols això. Incapacitat oratòria manifesta. No se’n salven ni llegint el que tenen escrit davant seu. ¿Que no tenen filòlegs i correctors? Es veu que no. Incapacitat, de totes maneres, de la qual se salva un poc Iceta. Tenint en compte, però, que, si -tal com diu- el moment polític de Mas és acabat, imagina’t el d’ell. I ara parla Baños, amb corbata -per molts anys-, de manera que encara no se sap què dirà. No és difícil imaginar-s’ho, però. Sobretot havent sentit ahir aquesta noia, Gabriel, serrell destraler i el seu cos de dona sobirana amb samarreta anticapitalista amateur de l’hivern sense fred. Cap no arriba ni a la sola de la sabata del President. Absències. M’estimo més llegir Maupassant i l’Altre. L’estudi de Savinio en què subratllo que del que es tracta és d’observar allò que cadascú vulgui expressar (en públic o en privat, de paraula o per escrit) durant tant de temps i tan atentament com faci falta per tal de descobrir un aspecte, qualsevol, que no hagi estat mai vist ni expressat per d’altres. Fatiga de tanta repetició. El mestre ha de ser sever amb l’alumne. I que tant de bo poguéssim fer servir aquelles lletres de Spinoza al final dels seus teoremes. Q.D.E. És a dir, Quod Demonstrandum Est.

L’amor tot ho perdona, excepte l’absència voluntària. (L’Abadessa de Castro, Stendhal)

Punt i seguit

L’esment que Javier Marías fa d’una conversa que diu que tingué fa temps amb Cabrera Infante (1929-2005) en què aquest definí amb tant d’encert tots aquests “guerrillers” a qui tant se’ls en dóna matar qui sigui perquè la seva qüestió i el seu ofici és matar -i sempre en nom d’una suposada causa qualsevol que els serveixi de tapadora i aixopluc- com a simples assassins i res més, ganes de matar pel sol fet de matar, m’ha portat a reobrir fragments de 13 Tristos Tigres, d’aquella edició que tinc de Seix Barral de l’any 1991. Quin gran llibre. Quin gran llibre que a la pàgina 330 d’aquesta edició que dic parla de la possibilitat d’arribar a l’Obra Mestra Total. La història sempre es repeteix i caldria escriure novament El Roig i El Negre, una pàgina rere l’altra, línia rere línia, frase per frase, paraula sobre paraula, lletra a lletra. Posant-hi fins i tot els punts i les comes damunt tots els punts i totes les comes, al mateix lloc, evitant amb cura total els punts i les comes originals. Caldria també col·locar els punts de les is (i de les jotes) damunt seu sense desplaçar els originals. Qui això fes, i escrivís en francès un llibre radicalment distint, igual però distint, tindria l’Obra Mestra. I qui signés aquest llibre (pensa en Borges i el seu Pierre Ménard del Quixot) amb el nom d’Stendhal tindria aquesta Obra Mestra Total. Punt i seguit.

La història sempre es repeteix i que petit que em fa sentir llegir aquestes coses, Guillermo. I pensar-les. No ho sé, però aquí potser tornarem a escriure, seguint fil per randa l’original que ens indiques, l’Oda a Espanya. I la signarem amb el nom de Maragall.

Follia, vanitat

Parma és la ciutat del director d’orquestra Arturo Toscanini, que hi va néixer el 1867 i on es pot visitar la seva casa natal amb ple de premis i condecoracions exposats, i amb escultures i objectes relacionats amb la seva família i amb Verdi i també amb Wagner. Molt interessants, a més, resulten les cartes de Mazzini, Garibaldi, D’Annunzio i Einstein. Parma és també la ciutat del formatge parmesà i del pernil de Parma, que no és pas que m’agradi gaire. Parma, a l’Emilia-Romagna, conegué en el passat tota una època de notable influència francesa. Concretament entre 1748 i 1801, com a conseqüència del matrimoni de Felip (fill, per cert, del borbó Felipe V d’Espanya i d’Isabel de Farnesio) amb la filla preferida de Lluís XV, Lluïsa Isabel. I això explica en part que Parma sigui, de manera per a mi principal, la ciutat de La Cartoixa de Parma perquè entre els nombrosos francesos que s’hi traslladaren en aquells anys hi hagué el cas destacat del seu autor Henry Beyle, Stendhal. I hi ha més coses, encara, a Parma. Hi ha, per exemple, el complex episcopal amb la catedral i el baptisteri, o l’indret més animat de tots, que és la Plaça Garibaldi. Però ja dic que segurament el que més interessa d’aquesta ciutat és La Cartoixa… Sobretot perquè és una novel·la sense heroi (Fabrizio del Dongo no arriba a una tal categoria) ni heroïna malgrat la importància que hi té Gina Pietranera, duquessa Sanseverina. Deu haver-hi pocs lectors que no se n’hagin enamorat o no se n’enamorin malgrat tots els seus defectes, o gràcies precisament a aquests mateixos defectes. Harold Bloom, al seu intens i formidable How to Read and Why (Com Llegir i Per Què), afirma que no hi ha en tota l’obra d’Stendhal cap altra figura tan vital i fascinadora, ni tampoc tan shakespeariana i cervantina. I que Gina és la glòria de la carrera d’Stendhal com a escriptor. I Parma, sí, és la ciutat de La Cartoixa de Parma i és per aquesta raó que m’agrada tant. I també perquè, seguint el mateix Bloom, a través de Gina descobrim que al centre de l’amor apassionat hi ha la vanitat; o que, en l’estat d’enamorament, el que no és patologia és vanitat. L’ensenyament moral, si se’n pot parlar, és que, igual que passa a l’obra de Shakespeare i també a la de Cervantes, enamorar-se és una follia.

Tron podrit

Quina mania amb això dels vincles que ens uneixen a tots! (Rajoy). Però si ja els francesos, que, de Borbons, en sabien molt més, sobretot perquè els van parir, ho tenien clar del tot. Mira, si no, el mateix Stendhal què en deia el 1832 als seus Records de l’Egotisme: La imbecil·litat dels Borbons apareix amb total evidència. Si no haguessin destituït de manera tan baixa aquell pobre empleat a causa d’una cançó molt més alegre que malèfica, aquest gran poeta no hauria cultivat el seu talent i no hauria arribat tampoc a ser una de les més potents palanques que ha acabat enderrocant els Borbons. Ell ha expressat justament i amb jocositat el menyspreu dels francesos en relació a aquest tron podrit. I és justament així, tron podrit, que l’anomenava la mateixa reina d’Espanya, Maria Lluïsa de Parma, amiga del favorit, i ennoblit, i en el seu temps “ministre universal” Manuel de Godoy (príncep de la Pau), mare de l’ínclit i “desitjat” Ferran (Fernando) VII, esposa de Carles IV i morta a Roma el 1819. I són hereus d’aquell desgavell, els Borbons d’ara mateix. Vés a saber què en deu sentir i pensar, avui, d’aquest tron, l’encara reina d’Espanya, Sofia de Grècia.

Ningú no planta ningú

Valdés és un gran porter, sí, d’acord. Però no trobo gens important que renovi o no renovi el seu contracte com a jugador del Barça. Valdés és lliure i, per tant, pot fer el que li plagui. Res no l’obliga a renovar el seu contracte actual. Res. Ni suposant que dugui el Barça al cor, que no sé pas si l’hi duu. En tot cas, una cosa és la feina i una altra, els sentiments. Algú o altre serà el porter de l’equip quan Valdés se n’haurà anat. I deurà ser, segur, un molt bon porter. I d’altra banda, ningú planta ningú. Falta més d’un any perquè s’acabi l’actual contracte, temps de sobres per trobar qui s’hagi de trobar. Afer que no em preocupa gens. I no sé per què tants escarafalls perquè algú avisa amb més d’un any de temps que no pensa quedar-se. Desastre de premsa deportiva. Tant l’escrita com l’audiovisual. Quin nivell més baix i xusmàtic!

Els Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958) que he començat a fullejar. Ja veig que serà un plaer tenir aquest llibre i anar llegint ara d’aquí ara d’allà. Si et poses a escriure després d’haver llegit una bona estona un autor, i més encara si és un autor que t’agrada, és fàcil que les frases i l’estil d’aquest autor et vinguin a la teva ploma i fins i tot encara que no en siguis del tot conscient. Estelrich esmenta Beyle (Stendhal), sí. I a la mateixa nota de 23-5-1918, llegim que les dones llegeixen per sentir; els savis per instruir-se encara més; els literats per gustar el talent. Ficció cerquen les unes, erudició els segons, assimilació de l’art els tercers. Jo, diu Estelrich, totes tres coses, i algunes més encara. No he tingut mai cap neguit ni cap problema gros que 20 minuts de lectura no hagin pogut guarir o consolar. I ningú, ningú, ni a l’escola ni a la Universitat no ens va parlar mai d’Estelrich. Ni d’ell ni de tants altres.

Gradacions infinites de la tonteria

Casualment, a mi m’agrada més escoltar que no pas parlar; és tot un avantatge que compensa de vegades el menyspreu poc dissimulat que exerceixo envers els tontos (Stendhal). Molt bé. I és cert que, al diccionari, no hi tenim, que jo sàpiga, el mot tonto. Potser hi hauria de ser. Als tontos -Sostres dixit- se’ls pot dir tontos perquè ho són, de tontos. I és cert, tanmateix, que pot haver-hi diverses gradacions i categories pel que fa al significat del mot tonto. Fa ja un cert temps que vaig deixar-ne constància i que consti que no m’eximeixo en absolut del tant per cent de tonteria que em correspongui, que me’n correspon, és clar, i de manera molt substancial per cert. N’he arribat a dir i a fer moltes, de tonteries. Gairebé sempre que m’he dedicat més a parlar que no pas a escoltar o a llegir. Bé. El cas és que hi hauria el tonto a seques; és a dir, l’ignorant. I després el tonto simple, el tonto que sap que és tonto. I el neci, que seria el tonto que no sap que és tonto. I el fatu, que podem reconèixer en aquell que no es reconeix com a tonto i que, a més, vol fer-se passar per llest. Però potser el pitjor de tots fóra l’insensat. L’insensat que vindria a ser el tonto que no es reconeix com a tal i que, a més, pretén governar (o fer veure que governa) els altres. És perillós, l’insensat. Més perillós, fins i tot, que el malvat perquè el malvat actua malament sabent que actua malament, amb premeditació i traïdoria, però que al capdavall acaba essent descobert i destituït o deixat de banda. L’insensat, no. L’insensat és perillós perquè actua malament pensant-se que ho fa bé. Hem tingut governants d’aquesta mena. I el problema és que als insensats els encimbellen els ignorants. Peix que es mossega la cua. Que Déu ens guardi, però, dels insensats que, a més, es van tornant malvats! Quin món. I això que no em vull pas oblidar de l’enze, del badoc que tot el dia bada. Ni del babau. Ni de les gradacions infinites de la tonteria.

Pàtria i plaers

Al llarg de la vida, tan sols he estimat amb passió Cimarosa, Mozart i Shakespeare. A Milà, el 1820, tenia ganes que constés a la meva tomba. No hi havia dia que no pensés en aquesta inscripció, plenament convençut que només a la tomba trobaria la tranquil·litat. Volia una làpida de marbre que tingués forma de naip:
ERRICO BEYLE
Milanese
Visse, scrisse, amo
quest’ anima
adorava
Cimarosa, Mozart, e Shakespeare
Mori di anni…
Il… 18…
I no afegir-hi cap signe de lletjor, cap ornament carrincló, i fer gravar aquesta inscripció en majúscules. Odio Grenoble, vaig arribar a Milà el maig del 1800, estimo aquesta ciutat. Hi he viscut els més grans plaers i les penes més tristes; hi he trobat allò que fa pàtria: els primers plaers. A Milà, vull viure-hi la vellesa i morir-hi. Barca solitària per les ones del llac de Como! (Stendhal, Records de l’egotisme). El seu estil és, de vegades, descordat. Però és entretingut i fa molta companyia.