Llibertat del cor

“Quina solitud envolta en èpoques d’aquesta mena aquell que només s’interessa per allò que és espiritual! Ai, ¿per a qui es pot escriure encara quan entremig dels lladrucs i de les escridassades polítiques les orelles s’han tornat sordes per poder copsar els sons matisats, …amb qui es pot mantenir encara discussions o disputes sobre la qüestió de la veritable ensenyança d’ençà que va caure en mans dels doctrinaris i dels fanàtics…? No, el món ja no té lloc per a la llibertat del cor”.

“Per a ell, ja no són les terres ni els rius ni els mars els que divideixen el cosmos, com no ho fan tampoc la posició, la raça ni la classe; ja només dues capes socials coneix: l’aristocràcia de la formació i de l’esperit constitueix el món superior; la plebs i la barbàrie són el món inferior”.

“Estimava moltes de les coses que estimem: la literatura i la filosofia, els llibres i les obres d’art, els idiomes i els pobles, i la humanitat sencera, sense fer-hi cap mena de distinció…I tan sols odiava veritablement una única cosa en aquest món: el fanatisme”.

(Petita tria de pensaments que Stefan Zweig deixà escrites en relació a l’anomenat Erasme de Rotterdam (oficialment, 28-X-1466 / Basilea, 12-VII-1536). Adagis, 1500; Elogi de la Follia, 1511; Col·loquis, 1518. Ara: ¿qui va ser realment Erasme de Rotterdam? ¿Ferran Colom? Una història encara no del tot aclarida. Igual, segurament, que la de Joana de Castella i Felip el Bell. I encara d’altres de les quals, quan repasses llibres d’aquella ja tan llunyana època escolar, anys seixanta del segle passat, ara, avui dia, no te’n saps avenir. I no em sembla pas que es tracti de fanatisme en aquest cas. De cap manera. Si de cas, de llibertat del cor!)

L’esperit de la nació

Més records. “No estem units a una comunitat pel fet que visquem a la terra natal, ni pel contacte que mantenim en les relacions socials i comercials, sinó principalment gràcies a una dependència espiritual. Ens trobem els uns amb els altres mitjançant una llengua que és una cosa completament diferent d’una mera eina de comunicació natural; perquè, en la llengua, ens parla el passat, les forces influeixen sobre nosaltres i es tornen poderoses de seguida, perquè són forces a les quals les institucions polítiques no poden donar cabuda ni posar barreres. Entre les generacions s’estableix una relació singular; sospitem que darrere seu hi ha una cosa que impera i que gosarem anomenar l’esperit de la nació. Des de fa molts segles, tot allò que és elevat i digne de ser recordat s’ha transmès per escrit; així, parlarem de l’escriptura i ens referirem no solament a l’embalum de llibres que avui ningú no és capaç de llegir, sinó als papers de tota mena que circulen entre els homes, a la carta adreçada a una sola persona, o a ben poques, a la memòria, així com a l’anècdota, a la confessió política o espiritual que surt als diaris, a un seguit de formes que, de vegades, poden molt eficaces”…

Aquest és l’inici d’aquell discurs, d’un discurs fantàstic i impecable, que pronuncià Hugo von Hofmannstal (Viena, 1874-1929) al Paranimf de la Universitat de Munic, el 10 de gener de 1927, i que publicà aquí Quaderns Crema el juny 2007. L’aire culte d’aquell imperi austrohongarès. 7 anys més jove que Zweig, per cert. Però la mateixa pulcritud, la mateixa elegància en tots dos. L’escriptura com a espai espiritual de la nació. Enyorança. I sobretot ara, i no només a causa d’aquesta colonització mental que patim, ans perquè en patim una altra, de colonització: l’audiovisual i l’imaginari dispers que comporta l’anomenada internacionalització de la cultura, com més va menys en la nostra, de llengua. Una llengua, esperit de la nació, sense la qual passaríem a no ser res de res. Cosa que és el que tants i tants pretenen fins i tot aquí entre nosaltres.

L’aristocràcia de l’esperit

Stefan Zweig al seu Erasme de Rotterdam: ” D’ara endavant el seu amor s’estén arreu on imperen la cultura i el llibre; per a ell, ja no són les terres ni els rius ni els mars els que divideixen el cosmos, com tampoc ho fan la posició, la raça ni la classe; ja només coneix dues capes socials: l’aristocràcia de la formació i de l’esperit constitueix el món superior; la plebs i la barbàrie són el món inferior”.

Sí, l’aristocràcia de l’esperit. No sé si queden encara gaires aristòcrates entre nosaltres, però hi penso també mentre ressegueixo ben a poc a poc l’interviu que Revista de Catalunya, número 309, a través de Xavier Serrahima, ha fet al professor Anton M. Espadaler en relació a la novel·la medieval, Flamenca, que ell va traduir ja fa un temps de l’occità i que es veu que la cantant Rosalia d’alguna manera ha expandit a través d’un dels seus discos, El mal querer, i sobretot en una peça concreta, Pienso en tu mirá…I si ho dic és perquè llegeixo que en aquest llibre, que ja dic que es diu Flamenca, tot s’emmarca en una visió aristocràtica de la vida. A favor del luxe, del luxe en les persones, en les copes, en els vestits, en els ganivets, en els cavalls, en el menjar, en les cases, en la decoració…Un luxe que no és fruit del caprici, sinó que és fruit del poder i de la cultura. I tant important és la cultura com el poder. “Un home o una dona sense cultura és un ésser incomplet”; i, per tant, no interessa. I encara més detalls que són molt de l’aristocràcia medieval: l’ètica de la generositat, per exemple. Un aristòcrata, si vol ser com Déu mana, ha de ser generós, desprès envers tothom, perquè es tracta sobretot d’una mentalitat antieconòmica, que avui segurament en diríem anticapitalista. Una mentalitat tan aristocràtica que incita a valorar el diner justament perquè saps que no l’has de tenir, perquè no l’has d’acumular, sinó de regalar.

Som exactament de la mateixa edat, amb el professor Espadaler, però a principis dels 80 vaig ser alumne seu d’aquell curs que ell impartia, a la facultat, sobre Literatura Medieval. Classes del tot amenes, atractives i divertides. La qüestió de l’amor cortès que sempre recordo, per exemple. Aquell amor cortesà entre un cavaller i la dama sempre de rang superior i generalment casada -l’amor i el matrimoni no tenien res a veure. I el desig no acomplert, que se’ns explicava. Es tractava de no complir el desig perquè, si no, el desig desapareixia i, com que no es pot viure sense desig, aleshores un altre (de desig) l’havia de substituir. I així sempre. I és així que el cavaller se n’estava. Perquè l’amor durés i durés. De la dama, no se’ns en deia res. No hi ha havia manera de saber com s’ho feia, ella. Bé. A Flamenca, però, es veu que les coses del desig no són així. Al contrari. Primer perquè les esglésies, a l’Edat Mitjana -però també moltes vegades avui dia, mira si no què passa a les cerimònies funeràries- eren un lloc de relació social. A l’interviu, el professor explica que al Tirant lo Blanc, dos segles després d’aquesta Flamenca, es va sovint a missa i que, si s’hi va, és per veure-hi noies. No era, doncs, gens transgressor que els amants d’aquesta novel·la fessin de l’església un punt de trobada. I és que Déu està a favor de la llibertat de les persones i de l’amor. I de l’amor significa de la trobada sexual i del plaer que comporta. Tant és, doncs, i no resulta, o no hauria de resultar, gens transgressor que Guillem, el noi, es faci passar per canonge ni que la litúrgia sigui utilitzada en benefici de la seva estratègia de seducció. Aquest és un dels motius pels quals la novel·la va ser amagada i censurada durant tant de temps, diu el professor. Perquè hi ha la idea d’un sentiment ètic sense límits, sense pecat, sense culpa i sense càstig, perquè el món és obra volguda de Déu i, per tant, si no compleixes amb el que el món et demana, en realitat estàs atacant la seva obra.

Hi degué haver més motius d’escàndol encara. Segurament el de considerar que els homes i les dones són exactament iguals, o gairebé. Flamenca és el llibre més igualitari que s’hagi escrit mai a l’Edat Mitjana. Hi ha el consentiment, és clar. Perquè sense consentiment no hi pot haver amor recíproc. I per això mateix, Guillem diu que ell és un sol i, ella, un sol femení; que no és la lluna, que depèn del sol. Imatge cosmològica preciosa, si la pensem bé.

I ja fa uns quants anys que és aquí entre nosaltres, aquesta novel·la que publicà Edicions de la Universitat de Barcelona, l’any 2015. Quin goig que deu ser llegir-la sencera!

Per cert, que fa anys i anys que no sé res personalment del professor Espadaler. Havíem tingut una relació força intensa. Però, és clar, un dia em vaig adonar que el que realment ell volia i desitjava era la noia amb qui jo era casat…I fins aquí puc arribar. L’aristocràcia de l’esperit.

Els dies que un mateix s’ha robat

El gust d’aquell gandul de temps enrere. Ser un gandul, un Tagedieb, un “lladre de dies”! Que n’arriba a ser, de germànica, aquesta paraula! ¿A qui deuen pertànyer els dies que un mateix s’ha robat? Expressions de Roth, de Joseph Roth (1894-1939), un dels més sensibles i complets escriptors centre-europeus del XX. Les Ciutats Blanques de Roth. Lió, Vienne, Tournon, Avinyó, Les Baux, Nîmes, Arles, Tarascó, Beaucaire, Marsella. Les blanques ciutats somniades. Sensació de no donar l’abast ara que representa que hi ha més temps que mai. I potser sí que tornem a ser nens quan ja només sabem trobar els somnis de la infantesa. Resulta un poc estrany l’optimisme de Roth en aquest llibre que no supera les 100 pàgines. L’experiència de la Guerra Gran que passà i que li ho canvià tot, com també a Zweig i a tots els altres, hi deixa un petit tiny de malenconia, cert. Però és cert, també, em sembla, que hi ha la visió i la il·lusió potser utòpica en relació al futur d’Europa. Hi ha en aquestes pàgines com una mena de fe i de desig d’una convivència integradora i pacífica entre els pobles, les creences i les persones. És clar que no conegué l’horror posterior, no conegué l’esclat de la barbàrie que començava tot just l’any que ell, sant bevedor impertèrrit, moria en un hospital de pobres al mateix París on passà els darrers 6 anys que li quedaven de vida. I ara el que hi ha és plaer d’aquest llibret immens d’un dels més grans lladres de dies. Sempre pidolant i sempre escrivint. ¿Què escriuria avui, però, si hagués d’escriure sobre aquesta Europa que vivim, tan plena de gent com Juncker i Valls, i de tants d’altres aprofitats? Potser tornaria a escriure La Llegenda del sant Bevedor.

El regal més valuós

La parella del fill gran arribà l’altre dia a la quarantena. Li vaig regalar El Món d’Ahir, Zweig, convençut, tal com li vaig fer saber, que aquell seria, al final de la jornada, el regal més valuós de tots els que hauria acabat rebent. Més valuós, sí. Exactament això. Ara bé, ¿qui havia de dir a un servidor que poques hores més tard, al sopar de 6 que esmentava ahir mateix, rebria la sorpresa de La Klaxon i el Camí, Carles Sindreu a cura de Carme Arenas, amiga, i aquest tresor immens de La Doma, Retaule dels Garriguencs? ¿Com t’ho fas, aleshores, per agrair-ho? Sindreu, mort precisament a La Garriga el 1974, de qui tampoc ja no es parla gairebé mai i amb prou feines si se’l té en compte! Enemics de les arracades, no deixem per això de reconèixer que hi ha l’oval d’orella que demana l’arracada, com hi ha nas que demana l’anella. Sí. Ja Màrius Lleget deixà dit que la cosa més seriosa que hi havia al món per a Sindreu no era sinó l’humor. El sentit de l’humor en aquest temps que la terra resseca ressona al nostre pas. I no es tracta pas de les fesomies còmiques de què parlava Bergson. Ni d’aquell ridícul de segons quines expressions del rostre, de segons quines deformitats produïdes per la naturalesa, que ens provoquen aquella rialla del tot equivocada. La comicitat és tota una altra cosa, segurament ben diversa del que suposa l’humor, sempre molt més subtil, entranyable, intel·ligent. Al capdavall, la lletjor no resulta pas més fàcil d’analitzar que la bellesa. Angúnia de parlar de l’esquelet propi. El metge se m’entreté amb la carrosseria i el mal que jo tinc és al xassís. En fi, que, a banda de la presència vostra, tantes i tantes mercès del més valuós de tots els regals.

El deport més aberrant

Em miro Zweig i El Món d’Ahir, publicat pòstumament el 1946 i que tenim, des del 2001, en excel·lent traducció catalana de Joan Fontcuberta. Tot l’efecte que des d’ahir mateix, o potser des d’aquest últim gener, podem tornar a parlar de món d’ahir. Conscient de ser segurament a les portes d’una nova època, potser llarga, de follia i de terror. No sé pas si n’hem après gaire. Aleshores foren nazis i feixistes que enlluernaren tanta gent. Aquell germen nascut d’haver-ho fet tan malament el 1918 a Versailles. Europa tornà aleshores gairebé a una mena de nova edat mitjana. Ara tenim aquests bergantells adoctrinats i ensinistrats en cap amor envers la vida, ni a la pròpia. Clenxes dissenyades, barbes afilades, tots aquests hàbits i turbants d’aparença religiosa, però que són tan sols aparença. Per dins el no-res més absolut que amb tant de goig i tanta impunitat crema llibres i incendia monuments als llocs més sublims de la història de l’home i que, a més, assassina civils i ciutadans lliures només perquè volen viure i de tant en tant miren de passar-s’ho bé o, si més no, ho procuren. El deport més aberrant de tots. L’odi que engendra odi.

Zweig, en aquesta autobiografia que dic, El Món d’Ahir, deixava constància d’una vida plena d’intel·lectual i d’humanista, pacifista i lluitador actiu per l’ideal d’una Europa sense fronteres i unida pel poderós vincle de la cultura. Europa sense fronteres, ja veus tot el que passa ara mateix. Aleshores, en aquell temps que visqué Zweig, tota una època desaparegué. Ell no ho pogué suportar i es llevà la vida, 1942, quan ja se n’havia anat ben lluny, Petrópolis del Brasil. ¿I què passa ara amb tot allò de l’ideal de pau i fraternitat entre els pobles, del poder de la paraula i l’esforç per abolir les guerres? ¿Tot en orris? ¿També tots els avenços de la tècnica i de la medicina que han proclamat l’excel·lència d’un gènere humà que tantes vegades ha semblat anhelar el benestar per a la majoria d’homes i de dones? No ho sé. Potser només ho ha semblat. Tant en temps de Zweig com en aquest que ens toca viure n’hi ha que no volen ni sentir-ne parlar, de res de tot això. Ara: aquesta sí que és la guerra que de cap manera no podem perdre.

Felices vigílies

Acabat de llegir el Fouché de Zweig. Quina història fabulosa i elèctrica i sense moral ni sentiments. El poder pel poder, i res més. Mutabilitat de tota grandesa terrenal. Acabà sol, és clar. Sol i oblidat i havent fet, això sí i a darrera hora, les paus amb Déu. Aquell vell ateu lluitador i perseguidor del cristianisme, destrossador d’altars, fa que vagi a veure’l un dels que fins no fa gaire esmentava com a abominables estafadors, un sacerdot que li administri l’extremunció. Sant Esteve del 1820. A Trieste, prop del mar.

Ahir, després del funeral per en Metri, em vaig trobar la Montse a la placeta. Avui és el seu aniversari de naixement i li vaig dir felices vigílies. Ostres, em contestà, merci, però això ja no ho diu ningú. Doncs ja veus, sóc un demodé. Després, ja a casa, vaig repassar el recordatori -pren els meus llavis, t’estimo, la meva vida, la fi és el meu principi- i vaig reveure Annie Hall. Allen, Keaton. 37 anys fa ja d’aquesta joia de pel·lícula que ja he après i que no caldrà que torni a veure cap altra vegada. M’hi veig massa reflectit i se m’ha fet molt tard ja per a aquestes coses. Han estat les meves manies i les meves obsessions, i també la meva mandra i la meva deixadesa, immaduresa emocional, allò que sempre ha acabat arruïnant la relació que he tingut amb les noies.

I el cas és que avui és Tots Sants. Els sants menuts, diu mossèn Ballarín.

En remull

Aquestes lentes, plàcides, hores del dematí. Idees que bullen i no sempre quallen en mots, costa tant. Petrificat davant la pantalla. Passen Sanchis, Vila, Punsoda, Mira, Sostres (cat/cast), Comes, Dedéu, Llovet els dijous, el “biombo” de Vila-Matas, moble movible però també spanische wand. Jocs de paraules i també, de vegades, d’intel·ligència. Són ells, i molts d’altres encara, els qui hi entenen. I en tenen, a més, les dades, les viuen de prop. Redundància dels miralls de l’especulació. I Culla avui especula, per exemple. Lentes hores del dematí d’aquest octubre gloriós. Ara, a les 12, migdia, em vindrà la noia de fer feines i jo, per no molestar, hauré d’anar-me’n. A les noies de fer feines, convé deixar-les fer. Més assaigs que no pas novel·les amb desenllaç. Dies del Fouché d’Zweig que mai no s’acaba. Fidelitat dels enemics. Deslleial lleialtat. Ànsia de posar-me en remull.

No és pas així

Estic encantat amb aquest octubre que tenim. Les coses que passen i les coses que es diuen. I les noies matineres, feineres, atrafegades, que veig des del balcó, vaixells blancs. I ja paro, ja paro. No són tampoc per a mi cap mena de models, els tertulians, llevat d’un. La tertúlia veritable és la lectura que no convé mai que sigui pública si no és que és a les aules que llegim. Fouché, Fouché i les infidelitats polítiques i l’imperatiu demoníac de superar-se constantment un mateix, el bon malvat sense escrúpols. Estic encantat amb aquest octubre que tenim, i el sol lluent i quan cap a quarts de 2 pots encara baixar a mar i banyar-t’hi, vaixells blancs, sense xiringuitos ni a penes ningú a la vista. A penes. Tu potser t’ho penses, però no ets mai tu qui tria. Ah, aquell venedor d’amor de Salvat! “Venedor d’amor / porta joies fines, / la noia que vols, / la noia que tries”. Però no, no és pas així com funciona.

Un home polític

El món és fet també de l’extrema precisió dels subtítols de certs llibres. Per exemple, el subtítol del d’Stefan Zweig dedicat a Fouché (Quaderns Crema, traducció de Joan Fontcuberta). Llibre apassionant, impressionant. Retrat d’un home polític, n’és el subtítol que no pot ser més precís. Un home polític que, si abandona traïdorament un partit, no ho fa mai a poc a poc i amb prudència, no s’esmuny de les files amigues d’amagat com un covard, ans passa a les fins ara enemigues a plena llum, amb un somriure fred als llavis, amb una naturalitat desconcertant i aclaparadora, i n’accepta totes les paraules i els arguments. Allò que els ex-companys de partit creguin i diguin d’ell, allò que la gent i l’opinió pública en pensi, el deixa completament fred. Una sola cosa és important per a ell: estar sempre amb el vencedor, mai amb els vençuts. I tot i la velocitat fulminant amb què s’opera aquesta conversió, tot i el cinisme desmesurat del canvi de postura, conserva una certa dosi de desvergonyiment que us atordeix i fa que l’admireu sense voler. En té prou amb vint-i-quatre hores, sovint només amb una, moltes vegades només amb un minut, per llençar sense escrúpols la bandera de les seves conviccions i desplegar-ne una altra aparatosament. No va amb una idea, sinó amb els temps, i com més de pressa corrin, més de pressa els seguirà. Impassibilitat de l’ambició i la intriga, aquestes passions en aquella França de la Revolució i de l’Imperi. Mira ara al teu voltant, observa. Observa i calla, com aquell mig capellà que fou Joseph Fouché, la seva discreció refinada, i la manca absoluta de principis i de conviccions. No cal pas manar. N’hi ha prou amb influir. I no sé pas, ara mateix, en qui penso.