El xantatge

Solidaritat. Has de ser solidari. És a dir, unit a d’altres per una comunitat d’interessos i responsabilitats. En la lluita contra la pobresa, per exemple. O el que sigui. Contra el canvi climàtic, posem per cas, com si servidor pogués fer res per lluitar contra el clima, que sempre ha fet i farà el que vulgui. Exactament igual que la natura. I és que sempre és com una obligació que t’arriba des de fora. No saben qui ets ni què penses ni què fas. I no pares de rebre sol·licituds, gairebé ordres, d’aquesta mena. No puc més. I generalment no me’n refio. La solidaritat no em sembla cap virtut. La caritat, sí. Però és que, a més, ningú no té perquè saber de quina manera ajudes els altres ni tampoc què fan els altres per ajudar-te a tu si es dóna el cas. No, no és cap virtut, la solidaritat. Més aviat és una forma de vanitat. Que se’t vegi que col·labores en això o en allò altre. Ben estarrufat, aleshores. La caritat, no. La caritat és invisible, discreta, queda sempre dintre teu. Vull dir que no és cap cosa pública. Per això mateix és justament una virtut. La tercera, després de la fe i l’esperança. Tinc aquesta nota presa de l’immens En aquesta part del Món, de Guillem Simó que sempre tinc present. És una nota del dietari corresponent al 9 de gener de 1992: …”L’actitud moralment més ferma és aquella que resisteix indemne el xantatge dels qui reclamen solidaritat”.

150 anys de la mort de Dickens

Avui, 9 de juny, fa exactament 150 anys de la mort de Charles Dickens (Portsmouth, 7-2-1812 – Gadshill Place, 9-6-1870). I ho dic perquè no puc deixar de recordar la recomanació que Joan Solà, el mestre, va deixar escrita al diari AVUI a finals de juny i principis de juliol del 2009. Facin el favor de llegir El Casalot (Bleak House) de Dickens, vingué a dir. Segurament, i sense aquest segurament, la seva obra millor i més completa i excepcional, 1118 pàgines segons l’edició de Destino, 2008, i amb una traducció insuperable de Xavier Pàmies, com totes les seves, de fet. I el professor i mestre va incloure en aquests articles que dic tota una sèrie de fragments del llibre en relació, primer, a la riquesa de llengua: “Però ella és molt soferta, i arriada, i és una escarràs de feina”. “Fava, tòtila, escurçó, diable de dona! Així et cremessin, bruixa xerraire…” Després al llenguatge popular, vivíssim: “Santa innocència! No s’adonava que dient això s’enaltia a si mateixa”. “-Esther! -va exclamar. / -¿Què mana?”, “¿L’inspector Bucket? / -Justa”. I, encara, mostres de llengua de trinxeraire o preescolar: “Ara l’hi explico, què li ha dit la senyora. Ha dit, diu: “Se n’enrecorda que una vegada vaig vindre i vaig parlar amb vostè […]? ¿Se n’enrecorda que li vaig pagar diners perquè em dongués un mocador que ella s’havia endescuidat?”…I bé, he de dir que no havia llegit encara aquest llibre. I tampoc del títol, no en tenia esment. Coneixia el de “Casa Desolada” en castellà, però no pas aquest. I vaig començar i m’ho vaig prendre amb molta calma. I ara voldria aprofitar aquesta data d’avui per reproduir això que deu tenir ara tres o quatre anys.

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.

Quan parlo amb sinceritat

La sinceritat, un cop més. No ho sé segur, però podria molt ben ser que ningú no sàpiga el que realment sent. Fins i tot és possible que ens sentim alleujats a causa de la mort d’algun ésser estimat i, en canvi, considerem que sentim pena, i això perquè senzillament sabem que és això el que s’ha de sentir, el que toca sentir, en ocasions com aquesta que dic. Convencionalismes. Com tot això de l’anomenada solidaritat. Que bones persones que som! Som solidaris en públic, amb totes les càmeres de televisió observant-nos. No és solidaritat el fet de fer-ne espectacle. És espectacle i prou. Estrelles rutilants que el condueixen, vanitat de vanitats. La caritat, la contribució, és tota una altra cosa. No cal que se sàpiga fins a quin punt ets bona persona. Quan te n’ufanes, deixes de ser-ho una mica. Més privadesa i més discreció, sisplau. Quan parlo amb sinceritat -deia Pessoa-, no sé amb quina mena de sinceritat parlo. I sóc, segurament, de manera sempre diversa un altre ben diferent d’un jo que no sé ni si existeix. ¿Què sap, realment, cadascú d’ell mateix? Sento creences que no tinc. M’exalten ànsies que repudio. No sóc, no estic fet, d’una sola peça. I la perpètua atenció que mantinc damunt mi mateix perpètuament m’indica traïcions de l’ànima a un caràcter que segurament no tinc ni és meu i que tampoc ella (l’anima) no creu que tingui. Sobredosi de sinceritat, potser. O potser no.

Matèria de reflexió

Hi ha aquell personatge femení a El Casalot, de Dickens, que no és que tingui un pes fonamental a la novel·la, però que quan apareix sempre aporta matèria de reflexió. M’agrada tornar-hi de tant en tant, a Caroline Jollyby, una noia jove i enèrgica i amb una mare que és d’aquelles persones que té molta més cura del que passa fora de casa seva que no pas de l’estat d’abandó en què viuen els seus fills. Abandó general, material i sentimental. La mare de Caroline es dedica a allò que avui en diríem una oenagé i la seva única inquietud ve donada per les angúnies de tot tipus que passen països molt allunyats de la ciutat on elles viuen, que és Londres. Tant se li’n dóna i, de fet, ni tan sols hi pensa, si els seus fills brutegen i fins i tot passen gana perquè en aquella casa ningú no té cura de tenir la dispesa proveïda. Caroline ja no sent l’escalfor de la proximitat de la mare, ni l’atenció, ni l’amor. La mare representa que s’estima el que és lluny i té abandonat el que forma part d’ella mateixa. Caroline, arriba un moment que sent que ja no estima la mare i és així que algú li retreu que tingui oblidats els seus deures filials. I la noia, aleshores, s’indigna, s’encén, i admet que és veritat, admet l’abisme que separa la seva vida de la de la seva mare. I al mateix temps, fora de si, demana que preguntin a la mare què se n’ha fet dels seus deures maternals i si el que passa no és que els deu reservar tots per al proïsme i per a l’Àfrica, i que, si és així, que siguin el proïsme i l’Àfrica que compleixin els seus deures filials, que hi tenen més obligació que no pas ella. Sí, fa molta més pena Caroline que no la seva mare, aquesta dona que fa veure que viu lliurada als problemes del món i que oblida el que té més a prop. La suposada virtut de la mal anomenada solidaritat, d’aquest primigeni egoisme total que representen les persones “solidàries”, i de com, fàcilment, la solidaritat pot convertir-se en un vici dels més grossos.

Estats d’opinió

Estats d’opinió. Expressió que sempre em porta a reaccionar-hi en contra. Estats fugissers. Ara el que es duu és opinar (pensar?) això, ara allò altre. No ens hauríem de deixar arrossegar pels estats d’opinió. Sempre resulten interessats. I tendeixen a l’ofec. Embarassen. Es nota per l’embalum que presenten. Quina mandra seguir corrents imposats. Quina mandra, o peresa, la cosa col·lectiva, uniformada. Aquest idiotisme, que dèiem ahir. Per exemple, la solidaritat esbombada que no deixa de ser propaganda interessada. Ben al contrari de la discreta i silenciosa. La personal de tots aquells que la practiquen al marge de tot espectacle públic. I ara no sé si es tracta ben bé d’un estat d’opinió, però ¿vols dir que no deu ser cert que aquesta moda del running té molt a veure amb el fet que tots aquests runners (anglicismes que sembla que s’han imposat) s’estimen molt poc ells mateixos? Dia gris i plujós el d’avui. Res a veure amb cap estat d’opinió. Estàvem avisats, a més. Fantàstic.