Opino que aquest virus no existeix

De vegades sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o se’ns demana, també, que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com hom la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Tal cosa és opinar a cegues i, per tant, confondre sensacions o gustos amb opinions. Hi ha, ara, la tendència a creure que totes les opinions són iguals i tenen el mateix valor, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè, aleshores, això que tu en dius la teva opinió no val res, és exactament pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar.

I el mateix passa amb la gent. Opinem sobre individus que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. És com si jo ara digués que opino que aquest virus que ens envolta no existeix. I sense ser metge ni epidemiòleg ni res. I em posés a convocar manifestacions com les de Madrid o Berlín. No i no. Les coses són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que només s’aconsegueix a partir de la voluntat i de complir els deures i les obligacions. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que servidor opini no té cap importància, ni la més mínima.

Com si el fet d’opinar fos gaire important

De vegades, de fet com més va més, sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o, fins i tot, se’ns demana també que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com cadascú la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Opinar a cegues no té cap sentit i no s’hi val perquè gairebé sempre es tracta de sensacions o gustos més que no pas d’opinions comprovables a partir del saber. No, no som els oracles de res.  Ja fa temps, a més a més, que hi ha la tendència a creure que totes les opinions són iguals, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè aleshores això que tu en dius la teva opinió no val res, és pur pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa perquè la sap. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar i a tenir-te un poc en compte.

I igualment passa amb les persones. Opinem sobre persones que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. Hi ha coses que són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que, com ara mateix i al punt on som, només s’aconsegueix a partir de la voluntat. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que un servidor opini no té cap importància, ni la més mínima. Només faltaria.

Seguir el ramat

Parlar, conversar, discutir, mirar de raonar amb la raó i el pensament i, sense fanatisme, desenvolupar cadascú les seves pròpies idees. Aquest seria, potser, l’ideal. Un ideal del tot oposat al de tota aquesta colla de bajans, toca-hores i beneitons tan difícils de suportar. Tenim el que tenim, i prou. Aquesta minúscula capacitat d’expressió, de pensament i de crítica, minúsculs còdols pensants i fugissers. Compte!, que no ens ho prenguin. La sòbria tendresa de dos vells amics que es retroben i el plaer d’aquest Sòcrates que encarna Josep M. Pou (impressionant) i el verí injust que avança a través del seu cos, del cos de Sòcrates a la vetllada del Romea. Ens pensem que sí, però no hem avançat gaire des d’aleshores. Tampoc des que R.W.Emerson (1803-1882) deixà dit que és fàcil viure en aquest món segons l’opinió que aquest món té d’ell mateix. I que resulta fàcil, també, viure en societat segons l’opinió que aquesta societat té d’ella mateixa. Que és molt fàcil seguir el ramat. Però que el mèrit veritable, allò que fa que un home pugui ser qualificat amb l’adjectiu de gran, de gran home, consisteix a conservar dolçament, enmig de la multitud, la independència de la soledat. I també, si fos possible, del silenci.

No sé tocar cap instrument

Tota música és religiosa menys la que es fa actualment al Palau Sant Jordi, que no deixa de ser un ritual bàquic (Jordi Llovet, avui mateix). Molt bé. D’acord. Jo no puc parlar de música, sóc el menys indicat, no en sé gens i a l’escola no en vaig aprendre, no ens en feien classe. Recordo tan sols el cant de la Salve en llatí els divendres i poca cosa més. Després, als Salesians de la segona meitat dels 60 no recordo tampoc cap curs de música. Els himnes del mes de Maria, potser, i més endavant aquell “Ardor guerrero vibra en nuestras voces…” de l’atroç servei militar. Ara bé, ¿podríem viure sense música? Em sembla que no hi deu haver cap comunitat humana que no tingui música. Segurament no es deu poder dir el mateix de les altres arts. Tantes i tantes vegades una determinada tonada se m’ha ficat al cap i aleshores he fet com si no n’hi hagués cap altra al món. I mira que desafino, eh. Tant és. Repetició i repetició. No sabria com explicar-ho. No sé tocar cap instrument, de fet a casa no n’hi hagut mai cap, ni ara ni abans quan érem petits encara. Recordo un oncle pianista, però bé, era una cosa absolutament excepcional i no aconseguí que mai li féssim cas. No sé tocar, doncs, cap instrument, però ara ja no podria renunciar a les sessions privades de Bach, de Beethoven, de Xostakóvitx…I m’emociona llegir com d’insubstituïble és en algú com James Ellroy la música de Beethoven. Escriptura i Beethoven, la seva vida. Diu que potser l’única manera vàlida d’explicar-te una obra és tocar-la repetidament. O, si no en saps, si no tens instruments, sentir-la i sentir-la, fins a fer-te-la teva. Tota música és religiosa -també la sardana que no sé ballar. I Sòcrates cantà abans de morir.

Precarietat física.

Sempre hi hem estat

La pretensió de certs sectors espanyols, ara, de desenterrar la figura i l’obra d’Ignacio Agustí, col·laboracionista canviat de bàndol. Reediten La Saga de los Rius: Mariona Rebull i El Viudo Rius. Destino. Quina gran cosa. La cendra fou arbre. I tant que sí. Déu nos en guard de fer passar per bons els covards i avantatgistes. Tant de bo s’hi hagués atrevit Pla, a ser el cronista d’aquella burgesia.

L’ensenyança com a sacerdoci, com un apostolat. Em sembla que sí, em sembla que qui es dedica a l’ensenyança com a necessitat de subsistència, i no per vocació de la seva ànima, es prostitueix. No és una mercaderia, l’ensenyança, com quan hom ven el seu cos. Només hi ha un bé, deia Sòcrates, i aquest bé és la saviesa, o l’aspiració d’assolir-la. I tan sols hi ha un mal, la ignorància. El savi, o el que hi aspira, sol ser modest, humil, discret. L’ignorant, en canvi, és orgullós i sol ufanar-se, al damunt, d’aquesta seva ignorància. La revesteixen d’econòmica, però és moral aquesta crisi. Com totes, de fet. Sempre hi hem estat, en crisi.

Les lliçons dels mestres

George Steiner (acs), al Figaro Littéraire ara fa 7 o 8 anys. Els grans amants no poden ser grans amics. L’amistat mata l’eros. Sí. O, també, llegir amb els altres. Un despatx de lectura i escriptura. I per als joves d’avui: no negocieu les vostres passions. Mal any, mala època per a negocis d’aquesta mena.

I la professió de professor. Professió que abasta tots els matisos imaginables, des dels d’una vida rutinària i desencantada fins als d’un elevadíssim sentit de la vocació, en el bon sentit de la paraula vocació que, en aquest cas, sempre té, o hauria de tenir, a veure amb la vocació de transmetre el saber tot seduint. Professors com a seductors. Però la veritat és que hi ha de tot, des dels pedagogs destructors d’ànimes fins a mestres carismàtics.

Però, ¿què, quina cosa, atorga a un home o a una dona el poder per ensenyar a un altre ésser humà? No és gens fàcil respondre aquesta pregunta. És veritat que hi ha un moment a partir del qual hem de poder arribar a ensenyar als altres allò que hàgim après. Tresor de la transmissió. I és potser també veritat que un mestre aprèn del seu deixeble tot impartint-li les lliçons. ¿Són admirats ara els mestres, els professors? ¿N’hi ha encara, de mestres, que siguin admirats pels seus deixebles? ¿Hi ha deixebles? El professor com un home espectacle, seductor. Sense seducció potser no hi ha aprenentatge. Tendim a aprendre sobretot allò que ens sedueix. Sócrates ensenyava tot existint. Lliçó. Les lliçons dels mestres. Jo sóc perquè tu ets (Montaigne en relació a La Boétie). O, tal com solia dir Celan, quan sóc més jo és quan sóc més tu. La inseparable doctrina. La Torà, l’Alcorà, el Nou Testament. Hermenèutica. I tant és el suport amb què ensenyem o aprenguem. Que no es perdi mai, però, l’oralitat. La paraula. Salvem-la. La crisis ve també d’aquí. Som una nació, sí, però un poc o un molt matussera. I mesella.