Aquella oració als pobres

Va ser ara fa cinquanta anys, el 1970, que el director rus, aleshores soviètic, Grigori Kosinter va adaptar per al cinema un dels cims del teatre de Shakespeare. El Rei Lear (“Korol Lear”). Anteriorment ja havia adaptat El Quixot i Hamlet, igual que algunes altres de les més estremidores obres del Bard. Servidor havia ja pogut veure el Lear de Laurence Olivier i el de Peter Brook. Però aquest de Kosinter, on he tornat aquest capvespre, els supera. Els supera en emoció i en sensibilitat i també en la interpretació, aquí gairebé perfecta, sobretot en els papers del rei (Juri Jarvet) i en el de la filla petita Cordèlia (V. Shendrikova). Actors pràcticament desconeguts aquí, però de gran prestigi al seu país. La història és ja coneguda: el rei Lear, que ha esdevingut foll, abdica i decideix llegar totes les seves riqueses i tots els seus dominis a les seves tres filles. Abans, però, hauran de declarar fins a quin punt estimen el seu pare. Goneril i Regan (les grans) ho fan de manera pomposa i interessada, però la petita, Cordèlia, que és la que més se l’estima, no s’avé a adular el rei amb la mateixa hipocresia que les seves germanes i, com a conseqüència, el rei la deshereta. I aquest fet desencadena una sèrie de situacions que acabaran en tragèdia. Tragèdia total. Hi ha un moment -bé, de moments n´hi ha molts i de molt remarcables-, però n’hi ha un, deia, que ens fa veure que hi ha una primera vegada a l’obra que el rei s’oblida d’ell mateix. Els sofriments que ha viscut han fet que comenci a adonar-se que els altres també existeixen. I ens dóna la gran sorpresa. Resa una oració, però aquesta oració no va adreçada als déus, sinó als pobres de la terra. Val la pena:

Pobres espellifats, on sigui que us trobeu, / vosaltres que, mig nus, patiu l’assot / d’aquest tempestejar despietat, / ¿com podeu suportar, amb el cap descobert, / els flancs sense aliment i els vestits foradats, / maltempsades així? Ah, que pocs pensaments / he tingut per vosaltres! Aprèn, luxe, d’això! / Exposa’t a sentir les penes dels més pobres, / i a prescindir de les coses supèrflues / perquè ells se n’aprofitin. Així et podràs mostrar / més just davant del cel.

I és amb aquesta oració que Lear troba la seva veritable i autèntica identitat. I la tragèdia és tragèdia perquè sobrepassa l’explicació racional. A Lear li arriba la mort amb Cordèlia, també morta, als braços, sense que pugui entendre per què un gos, un cavall, una rata, hagin de viure i ella hagi de ser morta. No hi ha perquès, no hi ha explicació racional. Només la presència del mal, la part més negra de cadascú de nosaltres. Hi ha una part de Lear, i de Goneril, i de Regan, i també d’Edmund en algun moment de la vida de tots nosaltres. Shakespeare ho sabia. I aquesta versió de Kosinter ho mostra de manera gairebé sublim.

El moment present

Sóc repetitiu, ja ho sé. No sé si només em passa a mi. Torno enrere moltes vegades i, així, avui he passat estones un cop més amb Emerson, Ralph Waldo Emerson, i els seus Assaigs. Ho tinc anotat d’altres vegades, però tornem-hi. “No hi ha història, només hi ha biografia”. Encara ara no sé si és veritat, però no m’importa. Això. sí, la idea em continua agradant. Tant és que servidor no sigui ni historiador ni biògraf. Tampoc ell no n’era, filòsof de la democràcia si de cas. Però les nostres vides, certament influïdes per les circumstàncies que ens toca viure, són tanmateix intransferibles. Tot de projectes i de records. Hi ha, en aquest sentit, aquells versos de l’acte 3, escena 1a, de Mesura per Mesura, de Shakespeare: “En tu no hi ha joventut ni senectut; / però, igual que en una migdiada, / les somies totes dues”. I el doctor Johnson, Samuel Johnson, segurament el crític més valuós i reconegut de la literatura anglosaxona en va fer un comentari que continua semblant-me gloriós: “Imaginació exquisida. Quan som joves, ocupem el nostre temps a fer plans per als anys posteriors i ens passen completament per alt les gratificacions que tenim davant nostre; quan som ancians, passem la languidesa de l’edat en el record dels nostres plaers o fets juvenils; de manera que la nostra vida, que mai no hem ocupat plenament en el moment present, s’assembla als somnis de la migdiada, quan els fets del dematí es barregen amb els projectes per a l’horabaixa”.

Tot això lliga un xic amb el poc moviment i la manca de present que deia ahir. Perquè podem fer servir també aquesta acotació de Bloom, Harold Bloom, que encara no fa ni un any que ens deixà: “Fem projectes o recordem. Res més. Allò que Johnson es nega a dir, però que resulta implícit, és que renunciem al present perquè inconscientment sabem que hem de morir en un moment del tot present”.

Projectes i records

Alts i baixos de les biografies. De totes les biografies. De fet, la història no és sinó la suma de totes les biografies i de tots els alts i baixos que contenen. La història, conèixer-la del tot, és, per tant, gairebé impossible. No em fa res repetir-me. De fet, segurament no faig cap altra cosa. Repetir-me. Per exemple, el record de quan Emerson digué que no hi ha història i que l’únic que hi ha és biografia. No sóc historiador ni biògraf, però m’agrada aquesta idea. Les nostres vides i les nostres experiències, certament influïdes per les circumstàncies que ens toca viure, són tanmateix intransferibles. Projectes i records. Hi ha aquests versos a l’acte 3, escena 1, de Shakespeare a Mesura per Mesura: “En tu no hi ha joventut, ni senectut; / però, igual que en una migdiada, / somnies en totes dues”. I el doctor Johnson, Samuel Johnson, segurament el crític i savi més brillant i valuós de les lletres anglosaxones en féu un comentari gloriós. Aquest: “Imaginació exquisida. Quan som joves, ocupem el nostre temps a fer plans i projectes per als anys posteriors, i ens passem completament per alt les gratificacions que tenim davant nostre; quan som ancians, passem el llanguiment de l’edat en el record dels nostres plaers o fets juvenils; de manera que la nostra vida, que mai no hem ocupat plenament en el moment present, s’assembla als somnis de la migdiada, quan els fets del matí es barregen amb els projectes per a l’horabaixa”. I, encara, una anotació de Harold Bloom a aquest comentari: “Fem projectes o recordem. Res més. Allò que Johnson es negà a dir, però que resulta implícit, és que renunciem al present perquè inconscientment sabem que hem de morir en un moment present”. Només biografia. I dubtes, molts dubtes. Un dels quals, i que fins ara no he pogut mai aclarir, és el de saber quan va començar exactament això que en diem el canvi climàtic.

Amors antics i inútils

Temperament femení, intel·ligència masculina. Inversió sexual frustrada. Segur que més d’un i de dos són i han estat així al llarg de la història. Potser el mateix Skakespeare, si més no per la poca cosa que se’n sap, no ho sé, o Rousseau i el seu bonisme -aquesta xacra de la qual fou segurament l’iniciador- tan proper, d’altra banda, al masoquisme. De tal manera que, ara, el que et demano és que no facis pas com la gent vulgar, que és sempre mesquina, i no em giris la cara quan passi pel teu costat ni que tinguis de mi un record tenyit de rancúnia. Al contrari. Voldria que quedéssim, l’un davant de l’altre, com dos coneguts de la infantesa que es van estimar una mica quan eren encara nens i que, tot i que després en la vida adulta siguin uns altres els afectes i uns altres els camins, conservin sempre, en un raconet de l’ànima, la memòria profunda del seu amor antic i inútil. Quina crossa tan bonica, Pessoa, encara!

Serena crispació

A la ment, encara, el Llarg Dissabte d’abans d’ahir. Ple d’anotacions. I així, parlant del llenguatge, de l’eròtic en aquest cas, diu que tot començà a ser possible aquell dia que Vanessa, germana de Virginia Wolf, es presentà al saló, on el seu pare prenia una tassa de te, amb un preciós vestit blanc d’estiu. Un vestit, però, que mostrava una taca. La qual cosa va fer que Strachey, el pare escriptor humorístic, pronunciés en veu alta la paraula esperma. Tabú romput, cosa inconcebible fins aleshores. Pel que se sap, aquest fou el primer cop que aquesta paraula, esperma, es pronuncià en públic i en un ambient cultivat i burgès com aquell. ¿Què hi ha, a partir d’aleshores, que sigui tabú avui dia? I la serena crispació de René Char per definir certs instants de l’acte sexual, serena crispació, que bonic. Sexualitat i llenguatge, com si no fos possible el plaer si no va acompanyat de paraules. Perquè, ¿com deu ser, doncs, la vida eròtica dels sordmuts? ¿I la dels cecs? ¿És possible cap mena de resposta? Hi ha llenguatges universals, d’altra banda, llenguatges amb regles fixes que no demanen ni necessiten traducció. Tothom que en sàpiga s’hi entén sense que calguin les paraules, potser amb les mirades n’hi ha prou. Escacs i música. I les fórmules matemàtiques, silenci dels pensaments. Només el desig pot ser mut, intuïció amorosa corresposta.

Misteris del llenguatge, de les llengües diverses, i dels llibres en què s’hi han escrit, que ni amb l’excel·lència dels traductors poden arribar a ser enteses del tot. La gran obra, afirma Steiner, és aquella que, sempre i de forma misteriosa, ens diu al final de la lectura: “Hem de tornar a començar. Primer intent. Intentem-ho un cop més”. Beckett, que també deia: “Hem de fracassar més bé (fail better)”. Un altre intent, ara fracasso encara més bé. No puc imaginar-me la cara dels alumnes d’Steiner cada vegada que ell els ha repetit aquesta mateixa frase de Beckett: la pròxima vegada hem de procurar fracassar més  i més bé.

I, si Homer va existir o no va existir, no té cap interès. És l’obra el que en queda. Igual que de Shakespeare, del qual no tenim cap monument ni cap bona estàtua, ni sabem segur la cara que feia. Fou potser l’últim moment en què va ser possible l’anonimat d’una obra tan immensa.

I no ho sé. Potser dilluns que ve sabrem alguna cosa més que no sabem aquest dilluns. Fletxa cap al futur malgrat allò que expliquem a classe en què més del 90% de les coses pertany al passat. Del futur, no en sabem res. Res de res. Pura ignorància.

Encarcarats

Molta més llengua, molta més cultura. Aquest remar constant i contracorrent. Però ja Steiner avisà que la immensa majoria de la humanitat només molt rares vegades experimentarà les crides i demandes de la literatura i les arts. Una immensa majoria que pot viure, o això sembla, sense haver mai llegit, ni saber-ne res, Shakespeare, o el Quixot, o El Quadern Gris, ara que fa 50 anys que es publicà, o moltes més coses encara. Encarcarats. Aquest viure encarcarats. Diada del Patró. Sinó que, de vegades, em sento més del drac. Totes les coses del món duen a una citació o a un llibre, deia Borges, que avui potser hauria celebrat el sant. Feliç diada a tothom, malgrat tot. També naturalment als enamorats i als qui estimen el món i la vida que hi ha als llibres. I la paraula.

Més rebombori

Novetats i novetats, molt bé. Tot això no treu, però, que El Quixot continuï essent lectura imprescindible. Igual que Shakespeare, tot Shakespeare. I a mi, aquests dies de tanta compra i de tanta venda, el que em plau és recordar l’origen. Potser hi seríem a temps encara si se’n fes més rebombori i a les aules del país fóssim més aplicats. No m’estendré gens. Tan sols aquest parell o tres de versicles del Llibre d’Amic e Amat. Llull, és clar, en aquest #anyLlull, i que no ens el tapin, aquest privilegi de la llengua: “126. – Ah, enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen oblidant mon amat. Ah, ulls! Plorats. Ah, cor! Sospirats. Ah, memòria! Membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells qui ell ha tan honrats.-” “130. Nuaven-se les amors de l’amic e l’amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l’amic e l’amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.” I aquest “137. Demanaren a l’amic de què neixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l’amic que amor neixia del remembrament, e vivia d’intel·ligència, e moria per oblidament.” Les tres potències que ens distingeixen, o haurien de fer-ho, de la resta d’animals: memòria, intel·ligència i voluntat. I exactament per aquest ordre mateix.

Recordatoris

Per Sant Jordi, d’aquí 9 dies, farà 400 anys de la mort de Shakespeare i també de la de Cervantes (o Servent, o Sirvent). N’hi ha alguns, ara, que afirmen que es tractava de la mateixa persona. No en tinc ni idea. Sí que sé que tant de l’un com de l’altre sabem molt poca cosa del cert. Potser sí que tot s’ha tergiversat, no ho sé. I estic per dir que em conformo amb l’obra escrita que ens n’ha arribat. Llegeixo que Shakespeare és molt més llegit i celebrat a la Gran Bretanya que no pas Cervantes a Espanya. No m’estranyaria gens. Per Sant Jordi n’hi haurà una altra, d’efemèride. 35 anys de la mort de Josep Pla, a qui més d’un i de dos, en aquest país nostre, van arribar a negar el pa i la sal. I encara una més, 17 de la de Maria Àngels Anglada, aquell seu Violí d’Auschwitz. Recordatoris. I tot això mentre l’any que dediquem a Ramon Llull avança sigil·losament. Potser és que queda massa lluny, Llull. 700 anys són molt anys, però és d’ell, justament, de qui ens ve el privilegi de la llengua que parlem. ¿A qui interessa, però, el passat? ¿A qui no la hi porta fluixa, aquest passat? Gairebé ja a la meitat d’aquest 2016 que li dediquem (fins al 30 de novembre). I què! És més que reduït el nombre de persones, pràcticament sectari, amb aquell mínim de curiositat envers la història d’on venim, memòria, intel·ligència i voluntat. Potències lul·lianes de l’ànima racional humana. Però, vaja, a veure ara per Sant Jordi quin serà el llibre més venut. Sí, venut.

Com una carta comercial

Un poc més de Ferrater d’aquell any 72, l’últim de la seva vida. És cert que vaig tenir uns anys de producció de versos basats en el punt de partida de la lectura de les millors 15 obres de Shakespeare i de la conseqüent escriptura de In Memoriam. Però des de finals del 63 que no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves…Ara s’hauria d’explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l’un escrivia en català i l’altre, en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí ben divers i diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s’escriu. ¿Quin sentit té dir, com diu algun poeta, “amb sang voldria fer una cançó de marbre”? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d’un fons de demència socialoide…Així que res. I, encara menys, mandangues de poesia social. La poesia ha de ser tan interessant com una novel·la que expressi situacions humanes partint de la base que a les persones l’únic que ens interessa són els homes i les dones i amb la mateixa complexitat que comporta el seu pas, el de tots nosaltres, per aquesta vida. Tot bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes davant d’aquells camps plàcids i assolellats de Sant Cugat.

Personal, intransferible

Els records. La persona que sap, la persona que, per tant, viu, és la persona que recorda. Em sembla que és de Plató, la cita. I recordo també aquesta altra d’Emerson en un dels seus Assaigs: “No hi ha història, només biografia”. No sóc historiador ni biògraf, però m’encanten aquestes idees. Les nostres vides i les nostres experiències, certament influïdes per les circumstàncies que ens toca viure, són tanmateix intransferibles. Projectes i records. Com els d’aquests aquests versos a l’acte 3, escena 1, de Mesura per Mesura, de Shakespeare: “En tu no hi ha joventut, ni senectut; / però, igual que en una migdiada, / somnies en totes dues”. I el doctor Johnson, Samuel Johnson, segurament el crític i savi més brillant i valuós de les lletres anglosaxones, que en féu aquest comentari gloriós: “Imaginació exquisida. Quan som joves, ocupem el nostre temps a fer plans i projectes per als anys posteriors, i ens passem completament per alt les gratificacions que tenim davant nostre; quan som ancians, passem el llanguiment de l’edat en el record dels nostres plaers o fets juvenils; de manera que la nostra vida, que mai no hem ocupat plenament en el moment present, s’assembla als somnis de la migdiada, quan els fets del matí es barregen amb els projectes per a l’horabaixa.”

I encara, per acabar, una anotació de Bloom a aquest mateix comentari: “Fem projectes o recordem. Res més. Allò que Johnson es negà a dir, però que resulta implícit, és que renunciem al present perquè inconscientment sabem que hem de morir en un moment present”. Present per venir de la personal biografia intransferible.