Ofrenes florals

Passem-nos-ho bé. Més val. Ja sé, per exemple, que fa una partida d’anys que no compareixen els falangistes a fer els seus jocs florals per devers el monument. Supòs que són tots morts, a l’hora d’ara. Però no trobaria gens estrany que, aprofitant els seixanta anys del desembarcament d’en Bayo, ressuscitassen una mica i venguessen a fer les ofrenes florals que temps enrere ens marcaven els finals d’estiu. Científicament, no vull dir que una grapada de mòmies vestides de blau no tenguessen el seu interès. Però, a la pràctica, els qui tenim al·lots petits ho tendríem fatal per aconseguir que s’adormissen, el vespre.  –José Antonio, !presente! Franco, !presente! Arriba Es…¿per què no alces es braç, tu, rotget separatista?  -És que m’ha caigut, camarada. No és culpa meva. ¿A tu, que mai no te cau res?…

Fragment de Vull una Estàtua Eqüestre, les Cròniques (1990-2001) de Gabriel Galmés que ja fa 16 anys que ens deixà quan no en tenia ni 40. Llegir serveix per passar-s’ho bé, deia. Hi ha d’altres coses que serveixen també per passar-nos-bé, segur. Però llegir n’és una de les més profundes. Directe a l’ésser que som, la paraula. Recordo ara El Rei de la Casa, La Vida Perdurable o El Rei de la Selva. N’hi ha encara algun altre, com per exemple L’Àlbum Galmés que Quaderns Crema publicà el 2002 just un any després de la seva mort. Passem-nos-bé, deia. Igual que Salter uns quants més tard. James Salter. Llegeixo pel plaer de la lectura. No pas per obligació. No tinc ja l’obligació de llegir res més i tampoc no m’hi sento obligat. És cert que hi ha llibres que m’agradaria llegir abans de morir-me. Sé, però, que no podré i que em serà impossible. Són massa. Tots els anomenats clàssics que em falten, la correspondència sencera de Nietzsche, els llibres de Bellow que encara no he llegit, tantes i tantes coses, ofrenes florals, que no acabaríem mai. No hi haurà prou temps i no per aquesta raó l’anhel disminueix i em veig llegint fins als últims instants de vida exactament igual que aquell Edmund Wilson que estudiava hebreu amb ampolles d’oxigen als peus del llit.

Poder triar

A cada rostre el refinament d’un motiu o d’una essència particular: jo treballo, jo gasto, jo lluito, jo imagino, jo somio, jo estimo, jo m’hi aferro, jo retinc, jo m’hi lliuro, jo envejo, jo desitjo, jo menyspreo, jo pateixo, jo em moro, jo m’amago, jo fujo, jo em rento, jo vull, jo trio, jo dissimulo, jo dormo i, de vegades, m’adormo. La introducció de James Wood als contes de Saul Bellow. Resum de la naturalesa humana. Els tipus de Bellow. Resum de vida. Jo decideixo, podríem afegir-hi. Com l’exministra Chacón, per exemple, que ara diu que a veure si haurà de decidir si el seu fill de 4 anys és espanyol o català. No li caldrà. Que no pateixi. Deurà ser espanyol com ella. Dir que et sents tan catalana com espanyola vol dir que ja t’està bé que Catalunya continuï sotmesa a Espanya. I vol dir també, per tant, que ets espanyola. Una opció com qualsevol altra, però que no li envejo gens. Totes dues coses alhora no poden ser. I mira que no es pot pas dir que no ho hàgim intentat. No hi ha hagut res a fer. I si de veritat creuen tant en la llibertat i se n’omplen tant la boca, que no neguin als altres la seva llibertat suprema, que és la de poder triar i decidir que ser català exclou la possibilitat de ser espanyol.

El gest i la paraula

Cansat avui. No m’acaba de convèncer això de la jornada continuada. Massa acumulació de classes seguides una darrere l’altra. I al damunt, per acabar-ho d’adobar, el seguit de reunions inútils de temps perdut. Bé. La paraula com a gest, llegeixo en un text de V-M, El fons etern. La paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se’ns pot presentar en una època com aquesta desproveïda i desposseïda de tota doctrina teològica. La paraula com a seu del llenguatge i de les Idees. Que lluny el temps en què les coses les designàvem tot just amb el gest de la paraula.

“Sóc en Louie. Una puta m’ha robat la roba i ara estic atrapat al North Side sense diners per al tramvia. Porto posat un vestit de dona. He perdut les claus de casa. No puc tornar.” Bellow. Alguna cosa per la qual recordar-me. (Dins Contes reunits. DeBolsillo -en castellà-. Quin gran llibre!). El gest de la paraula.

Adrenalina

Tancat a casa sentint i veient com plou. Soroll de la pluja que es veu que ha fet tant de mal a Màlaga i a Gandia, entre d’altres llocs. Riera sense mercat de dissabte, avui. Malenconia de la grisor. No sé ara qui ha deixat dit que, en blanc i negre, la realitat és encara potser més realitat. I el sopar familiar de celebració d’ahir. Intenses estones de bon humor. Molt tard al llit, potser massa. Els fills em fan arribar The Deer Hunter (El Caçador), de Cimino, i Bringing out the Dead (Al Límit), d’Scorsese. I també els Contes, de Saul Bellow. Moltes gràcies. Adrenalina assegurada. Cine i literatura en majúscules. Regals veritables.

Pic de l’hivern

Més preguntes: ¿Quins són els dies de la nostra vida que no oblidem i per què els recordem sempre? ¿Quins foren, o han estat, els nostres dies de commoció i reflexió? ¿Quantes vegades recordem, i gosem ensenyar, que l’activitat de la lectura pot tenir un caràcter profà o religiós, però sagrat en qualsevol cas? És V-M. un cop més qui m’incita. M’incita a la lectura d’aquell conte de Bellow en què hi ha aquella noia que t’atrau al seu dormitori i un cop allí, ja nu del tot, veus com ella se’n va i et deixa sense roba perquè l’ha llançada per la finestra. Et deixa sense roba i sense el llibre religiós que llegies religiosament. I com et toca després tornar a casa, 1 hora de distància, travessant la ciutat glaçada. Odissea que inclou -un cop aconseguida una mena de gonella amb què tapar-te- l’odissea de tornar a comprar el llibre, sagrat per a tu, que t’havien robat. I com aleshores et trobes que has de robar els diners a la teva mare, que els guarda igualment en un altre llibre sagrat. Aquella cosa, aquell fet del passat, amb què recordar-te tu mateix. Recordes això. Recordaré el conte de Bellow i la commoció del personatge nu, primer, i amb aquella mena de vetusta gonella, després, enmig de la ciutat glaçada. Sense roba, sense llibre. ¿Què recordem i per què? I això que recordem, ¿com ho expressaríem amb paraules?

No hi ha hagut classe, aquesta tarda, perquè havia de nevar, però no ha nevat. De demà no se sap res. La neu ens condiciona i moltes coses se suspenen. Ens curem en salut, però estem mig malalts. Alarmes i més alarmes. Gran rentat col·lectiu de cervell. Obres les pàgines de qualsevol diari, o noticiari de televisió, i sempre alarmes. Deports, trets i corrupció. I Protecció Civil per a aquesta societat tan infantilitzada, tan desprotegida, pobreta, terreny abonat de l’estupidesa i de la ignorància. Abrigueu-vos, que farà fred, es veu, molt de fred. I és que, és clar, som a febrer, la Candelera concretament. El pic de l’hivern.

El carter és un clic

Dia de Reis. Res a la bústia d’entrada. M’hi fa pensar Bellow quan parla d’aquell diminut úter de llautó en què el món ens regalava de tant en tant un altre lliurament de la nostra vida. Ja no hi ha cartes en aquell úter. Tan sols factures i propaganda electoral. I tampoc això no caldria. L’ofici de carter en perill. El carter és ara un clic a la bústia d’entrada o aquest lleu senyal acústic o vibràtil dels dispositius cel·lulars. Cap mèrit pacient, en general. Pressa i immediatesa com a signes d’aquest nostre temps.

I ara es veu que limitaran per llei els pagaments en efectiu. I sembla que el límit serà 1.000€. És a dir, 2 bitllets de 500. O 5 de 200. Fa temps que no veig bitllets així. Cap caixer no te’n serveix mai. No sé si queda ningú immune avui dia, ni si podem parlar gaire de llibertat. De por i d’incertesa, sí que se’n pot parlar. La por, aquesta gran adversària de la intel·ligència. Carbó.

Viu i invicte

Les Cartas de Bellow. Descobriment que dec a V-M. La nova dèria d’aquestes cartes. Visc de fer classes i aquesta és la meva ocupació, no ens enganyem. Són les classes i no cap altra cosa, que em permeten de tenir un plat a taula. Però classes no a la manera burgesa de fer classes, i de rebre-les -pures tècniques per fer diners. Classes sempre un poc al marge de la substància material. I esperar que tinguin algun efecte moral i estètic. Estudiar per estudiar. I llegir. I ensenyar. Ensenyar que, si bé una línia sí que pot ser recta, de cap manera és recte el cor de cap ésser humà. Un tramvia anomenat desig. Acabaràs sol, et digueren un dia. I acabaré sol, efectivament. Sol com la una. I tot deu venir d’aquell dia que deixares d’admetre de ser estimat. I d’estimar. Ni estimar ni ser estimat. Aquest drama. Aquest drama que nega la més humana de les aspiracions. Seducció i enamorament. I després, res més. Bé, sí, perquè després el que queda és el teu propi dimoni, lluitar amb el teu propi dimoni. I no importa que ara mateix hi estiguis assegut al damunt. El continua viu i invicte. Ah, Bellow!