Les pors de l’home

Passo el dematí entretingut un cop més rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Potser ja ho he dit altres vegades, però Berlín és una de les ciutats que més m’agrada. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La Dona Justa”, de Sándor Márai, que és encara com un missal per a mi. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès. Com més va, més em sento reflectit en els pensaments de l’autor. L’adjectiu justa del títol és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència. La presència de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, per exemple, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que és com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida ben divers del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.

Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, encabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.

I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus últims dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten i per què se separen després. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.

I així, a poc a poc i amb pensaments com aquests, arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre a la memòria. Feia una mica més d’1 any de l’ensulsiada. I la veritat és que de vegades retrocediria si tal cosa fos possible. Però no ho és. I ja no en queda sinó el record.

El temps passat fora de casa

Ahir la Lídia es va endur de casa La Dona Justa (Sándor Márai, 1900-1989). I vaig tornar-ho a pensar, vaig tornar a pensar que, igual que qualsevol viatge que iniciïs, també el destí final de la literatura, de la gran literatura, és un mateix. Sobretot quan resulta que no pots moure’t d’on ets perquè enguany potser no en tens la possibilitat o per qualsevol altra raó que t’ho impedeixi. No és gens difícil, ara que tens temps i no tens excuses, de trobar-t’hi, en aquest llibre sublim, narrat a través de tres diferents primeres persones del singular. Dona justa, però també justiciera. Amor, matrimoni, diferències de classe, erotisme del bo, la vida, la soledat i la mort. Tot això i també de com arriba a ser d’ambigua la realitat, i els llaços que ens uneixen i ens separen. La por d’estimar i de deixar-te estimar. “La majoria de persones no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda o vanitosa, i perquè tem el fracàs”, llegim en boca de l’home del tercet central. Igual gairebé que les paraules de la segona dona cap al final del tercer i últim monòleg: ” Sembla que les paraules hagin deixat de tenir sentit, que hi sigui de més (aquest sentit), pràcticament igual que els monuments. En realitat les paraules humanes s’han convertit en una mena de bramul, en un espetec que es deriva de xerrameca”. ¿No et recorden res aquests mots? ¿Que potser hem canviat gaire? Tingues, a més, en compte que aquesta Dona Justa que tens a les mans és el resultat definitiu de la conjunció de dues novel·les de l’autor: Az Igazi, 1941, i Judith…, 1980. I que l’edició que en tenim és del 2005 segons la traducció d’Eloi Castelló i Anna Soler. “Som així les persones: vivim enmig d’una mateixa realitat de manera infinitament diferent els uns dels altres”. I tots hi som, i tots hi cabem, en aquest llibre immens. I tant de bo sigui ja arribat el moment que ens vingui gran, el temps passat fora de casa!

La prosa de Márai. Miquelets

Em vaig adormir ahir amb els Dietaris 1984-1989, de Sándor Marái, que em vaig comprar exactament el 28 de novembre del 2008 i que ja vaig llegir en aquell moment. Els acabava d’editar, en català, Empúries. Absolutament recomanables, m’hi reafirmo. L’escriptor hongarès, que va haver d’emigrar del seu país el 1948 per la seva poca afecció a tot allò que sonés a comunista, va portar sempre al cor la llengua materna. “Es poden expressar perfectament idees per escrit en una llengua estrangera, però escriure, és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna”. I cal dir que Márai dominava perfectament també l’alemany i l’anglès. Afegeix. “Jo n’era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig anar-me’n d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès…La meva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenys això fins al darrer moment”. Márai era, igualment, conscient que la indústria del llibre acabaria amb la literatura. “També la literatura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per als prestatges d’algun museu”. La prosa de Márai. La festa de llegir L’última trobada, La dona justa, Les confessions d’un burgès, Els rebels, Els amants de Bolzano, L’herència d’Eszter. I aquest dietari que dic. El darrer. Márai morí, es llevà la vida, el 22 de febrer de l’any 89, als vuitanta-nou anys d’edat. “L’Infern no és al fons de la terra, sinó a la superfície, a les cases, a la feina, en la societat, en l’home. L’home no és una aberració de l’Infern, tal com es diu, sinó el seu Creador”.

Matí de diumenge radiant. Mar en calma. Desembarquen a la platja els Miquelets, fusellers, d’Ermengol Amill. Record, memòria d’aquells fets. Acabà malament. Encara hi som.

Aquella Centreuropa

Anem clarament en direcció contrària, cert. I no hi podem fer gran cosa. Tanmateix hi va haver un temps no gaire allunyat que va estar a punt d’aconseguir uns ideals de confort social i de progrés moral que queda molt ben reflectit en allò que van escriure, per exemple, Stefan Zweig i Sàndor Márai. Un austríac i un hongarès que pertanyien, però, al mateix Estat, l’Estat que va ser un dels focus de producció cultural més importants de la història d’Europa: l’Imperi Austro-hongarès. La cultura centroeuropea, la burgesia de Centreuropa. Tot allò va acabar-se amb el final de la primera guerra europea. El 1918 va començar la dissort d’un món del qual avui només en queden les romanalles. El món d’ahir i Confessions d’un burgès, de Zweig i Márai, respectivament, constitueixen en aquest sentit dos monuments literaris imprescindibles per al record del que hauria pogut ser i no va ser. Va ser un temps en què només aquell que podia contemplar el futur sense preocupacions podia gaudir el present amb bons sentiments. Era una món en què mai es gastava més que una part modesta dels recursos per tal de sumar, en conseqüència, cada any, un import cada cop més considerable al capital. Un món en què era clau gaudir de la riquesa posseint-la, però no fent-ne ostentació, en què el secret orgull de no haver demanat mai cap favor ni haver-se vist mai obligat a dir si us plau, ni a donar les gràcies, això, significava més que totes les aparences. Un món que, a més, era amenitzat per aquests set astres immortals de la música: Gluck, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Strauss.

En aquell món de la burgesia centreuropea que dic l’amenaça més grossa que es concebia era la caiguda en el proletariat. I pel que fa al sistema escolar era una societat orgullosa del seu “progrés” sistemàtic i el seu ordre, i proclamava la temperància i la comoditat en totes les formes de la vida com a única virtut eficaç de l’home i s’havia de fer tot el possible per evitar tenir pressa per fer progressar els joves. No hi havia, doncs, cap motiu per fer-los grats els anys d’escola. I d’aquesta manera va passar el que ara és pràcticament increïble, és a dir, que la joventut fos una trava per a qualsevol carrera i l’ancianitat, en canvi, un avantatge. Inculcaven als joves que encara no havien fet cap esforç en la vida i que no tenien cap experiència i que, per tant, havien d’estar agraïts de tot el que se’ls concedia. Zweig reconeixia deure a aquella presó que va ser per a ell i la seva generació l’escola el naixement d’una passió que es va manifestar molt aviat: la de ser lliure -passió que la joventut actual difícilment experimenta. I llegien d’amagat per tal de no rebre càstigs. Aquell món d’ahir!

Era un món, encara, en el qual entenien que desatendre el cos, el deport, la musculatura, era una cosa que més endavant es podia recuperar, es podia reparar, però que, en canvi, l’elevació de l’esperit , la força intrínseca de comprensió i d’estudi en els anys decisius de la formació de la personalitat, això, si no es feia en el moment que tocava, ja no es podia recuperar, era ja insalvable.

I sé que pot sonar desfasat, tot això. Que pot semblar anacrònic. I tant Zweig com Márai es van suïcidar. Zweig era dinou anys més gran que Márai. Zweig va viure 61 anys, Márai, 89. Però el món que descriuen a mi em fa enveja i m’hauria agradat viure’l. Tot i l’angoixa i la incomprensió que després van haver de patir a causa del setge a què els van sotmetre el nazisme a un i el comunisme a l’altre. Però i tant que sí, i tant que m’hauria agradat anar en aquella direcció.

El bourgeois

Potser només amb l’excepció de l’hongarès Sándor Márai, a la literatura dels darrers dos-cents anys poden trobar-se amb molta freqüència observacions despectives sobre el tema del bourgeois, del burgès, del filisteu. Se li retreu tota cosa! L’avarícia, la mesquinesa espiritual, l’egoisme, les limitacions intel·lectuals, la incapacitat de sacrifici, d’heroisme i d’entusiasme. Es pot dir que en la persona del burgès els escriptors han trobat l’infern expiatori ideal. I segurament tots aquests atacs plens d’odi (llegeixin Flaubert, si els plau) són, en general, encertats i justificats. El que passa és que, en realitat, es refereixen no al burgès, sinó a l’home en general, a l’homo sapiens en la seva edició principal i, pròpiament, única. Bourgeois és un magnífic pseudònim d’home. I aleshores tant els escriptors com els lectors estan contents: ni els uns ni els altres no es reconeixen en aquest monstre tan repulsiu que, d’aquí a un moment, es traurà les ulleres, deixarà el llibre damunt la taula i, de molt bon humor, sortirà a fer un tomb, curt i saludable. L’estultícia és no assabentar-se de res.

Petar com un petard

Tinc aquí davant El llegat d’Europa, Stefan Zweig. La desmemoriada Europa d’avui enfront dels temps i els segles en què aquest nostre continent ho prometia gairebé tot. Més Zweig, més Kertész i més Marái, un poc més de Centreeuropa, i potser d’aquí un temps aquesta nostra llar comuna podrà assitir a un nou Renaixement, a una nova civilització i a una nova cultura de patent. I sense petards i amb molta més literatura. Molta més.

Els petards. Que desagradable que em resulta l’espetec dels petards! Puc entendre la foguera, però de cap manera el petard. Tan sols alguna bombeta o alguna piula vaig arribar a fer esclatar de petit. Després ja res més. A casa no hem estat mai de petards i els meus fills tampoc no en són. Hi ha aquesta Catalunya que peta com un petard. I és cert que fumo i que també el fum de les cigarrtes pot arribar a molestar. Però avui fumar és ja un acte gairebé privat, íntim. Tret de les terrasses, ningú no et veu ni et sent quan fumes. I el cas és que no sabria dir del cert d’on ens ve aquesta “tradició” petardera. És pejorativa la paraula petard i deuen ser coses del diable, coses d’abans de la cristianització, els valors de la qual són avui cada cop menys visibles. Puc entendre la foguera, fer foc nou, però no el petard. De cap manera.

I la marranada de les platges, ¿què?

Berlín, juny 2005

Passo el dematí entretingut rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Berlín és una de les ciutats que més m’agrada. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La dona justa”, de Sándor Márai, que és com un missal per a mi. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès. Com més va, més em sento reflectit en els pensaments de l’autor. L’adjectiu justa del títol és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència. La presència de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, per exemple, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que és com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida diferent del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.

Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, encabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.

I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus darrers dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten i per què se separen després. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.

I així, aquell juny del 2005 arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre en el record. Feia una mica més d’1 any de l’ensulsiada.