Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

No entraran a casa meva

Tampoc és que sigui cap gran sorpresa. Estem encerclats i ja s’ha vist el que ha passat a València i a les Illes amb la tele. Espai radioelèctric escurçat. Tancament del multiplex, sense alta definició ni cap possible reciprocitat amb la resta del domini lingüístic. Supressió, a més, d’algun canal. Això és el que projecta Espanya. Es veu que ho aprovaran aquest divendres que ve. Espanya un cop més. I espera´t. Mentrestant, jo vaig tornar a veure Straw Dogs, ahir. Gossos de Palla. Sam Peckinpah, 1971. Bloody Sam. A estones no vaig poder evitar pensar que som com l’astrofísic americà que interpretà Dustin Hoffman i que un dia decidí anar-se’n a viure al poble escocès d’on era la seva dona. Quina gran interpretació. És veritat que els ulls se me n’anaven sempre cap a Susan George, la seva tan atractiva esposa, que, a pesar de ser violada, demostra d’alguna manera que en el fons s’ho passa bé i tot mentre els gossos se n’aprofiten. Això és veritat, però em penso que som com ell i no com ella. Reservat, tímid, absort en la feina i procurant sempre d’evitar qualsevol disputa. Fins que li volen entrar a casa. Aleshores diu prou. No entraran a casa meva. No hi entraran. I s’hi enfronta. S’enfronta a tots els buscabregues, beverris de baixa taverna, cràpules, ganduls i dropos. Trinxeraires i xitxarel·los. Aquest reguitzell d’individus de la misèria humana. I els guanya. Guanya enfront de l’hostilitat permanent, del menyspreu, de l’odi, de la prepotència, d’aquella mena d’instint que comporta sempre l’ànsia de demostrar qui és el més fort. Contra el desdeny i la burla envers tot aquell que presuposen més dèbil, contra la provocació. Guanya. Guanya igual que aquella flama que avança al llarg de la metxa i al final explota. No entraran a casa meva.

Torno a pensar en aquells gossos de la pel·lícula mentre veig, aquest dematí, el somriure burleta i còmplice que en una foto esbossen José Bono i aquest cardenal Cañizares. Dos dels símbols veritables de tot allò que fa pudor de resclosit.

Tuf de pontífex

No puc comptar-me entre aquest milió d’espectadors que diu que ahir seguiren el programa-entrevista-debat-cara a cara entre el president Mas i Felipe González. Me’l vaig estalviar a consciència que me l’estalviava. I no ho dic pas pel president sinó perquè no em fa res d’admetre que aquest senyor, González, em supera i em fa ràbia només de sentir-lo, tuf de desfasat pontífex de les seves falses i hipòcrites lliçons de modus. ¿Què sap ell, i tots els qui són com ell, del que significa ser català i haver de tenir la llengua en permanent estat d’alerta, i haver de viure amb la història constantment amagada i tergiversada, i amb l’ofec de l’economia? ¿Què en deu saber, ell, de tot això i de moltes més coses encara? Llegeixo ara els resums del contingut del programa. Cap sorpresa. Vaig fer bé de no seguir-lo. Vaig fer bé, en canvi, de veure Straw Dogs (Peckinpah, 1971). I tots els dropos, ganduls i cercabregues del món. Gossos de palla.