Centre còsmic de l’Univers

A Perpinyà, que hem deixat per al final d’aquest petit circuit, ens trobem com a casa. Ens hi trobem com a casa perquè, a despit dels seculars i durs intents de francesització, es nota que ni la Catalunya del Nord ni Perpinyà no han perdut pas la identitat. És cert que molts nord-catalans i especialment molts perpinyanesos han de readquirir el tret nacional més definidor, és a dir, l’idioma que França no reconeix de cap manera i fa i actua com si no existís tot i tenir actualment un primer ministre que, com a ex-alcalde de Prats de Molló, on vam ser fa un parell de dies, és justament catalanoparlant. Però bé, nosaltres ens adrecem a tothom en català. No tothom el parla, ni molt menys. Però sí que tothom l’entén i notes que només hi ha problemes de comunicació insalvables (bé, amb insalvables vull que aleshores has d’utilitzar el francès) amb els nombrosos nouvinguts, sobretot jubilats francesos i del Benelux i treballadors magribins. Ens trobem com a casa en aquesta ciutat alegre i comercial que sobrepassa de poc els 120.000 habitants. Hi ha una llegenda glossada a Canigó per mossèn Verdaguer segons la qual el fundador de Perpinyà fou Pere Pinya, un bover de la capçalera pirinenca de la Tet conduït pel riu a la fèrtil plana marina. Bé, sigui com sigui, els historiadors confirmen l’origen agrícola de la ciutat situant-lo en la Villa Perpiniani, que sembla que devia ser el mas d’un tal Perpinianus de Ruscino, nom aquest últim d’on sembla que deriva el nom del comtat i la comarca del Rosselló. Els llibres diuen que el primer document que esmenta aquesta vila romana data de l’any 927. Abans d’acabar el segle, Perpinyà era ja la seu del comtat del Rosselló, assumit el 1172 pel Casal de Barcelona. El 1276 passava a ser la capital continental del Regne de Mallorca i entrava així en una època de florida amb Jaume II, Sanç I i Jaume III, època que dura fins el 1344, quan Mallorca va ser reabsorbit (Pere III, el Cerimoniós) per la corona de Catalunya-Aragó. De fet, tot i la pèrdua de rang, Perpinyà era la segona capital del Principat de Catalunya. L’any 1368 s’hi edificà un portal imponent, el Castellet, símbol emblemàtic de la ciutat, on ara som contemplant la bandera catalana que hi oneja tothora i com s’emmiralla en l’aigua plàcida de la Bassa, entre els jardins de verds i flors dels marges. Però després va venir el que va venir. Les guerres amb França. Lluís XI ocupà Perpinyà el 1463 i infligí dures vexacions a la ciutat, que aconseguí deslliurar-se dels francesos al cap de deu anys. Però el 1475 les tropes de Lluís XI la tornaren a prendre després d’un setge espantós que convertí els seus habitants en “menja-rates” (mal nom que encara conserven avui els perpinyanesos) i li valgué l’atorgament del títol de “fidelíssima vila” per part de Joan II de Catalunya-Aragó. El 1493 s’acabaven per fi aquells anys de dominació francesa, amb la restitució dels comtats de Rosselló i Cerdanya a Ferran el Catòlic, fill de Joan II.

En desencadenar-se la Guerra dels Segadors, Perpinyà va patir des del novembre de 1641 fins al setembre del 42 el setge més llarg, en el qual participaren en persona Lluís XIII i el cardenal Richelieu, fins que l’exèrcit franco-català doblegà la resistència de la guarnició ítalo-castellana.

El desenllaç negatiu de la revolta catalana contra l’imperi de Castella va determinar els anys 1659-1660 l’annexió de tota la Catalunya del Nord a França. I així des d’aleshores. Des del Castellet passegem fins a la Plaça de la Llotja, així anomenada per la casa d’estil gòtic flamíger que fou borsa de comerç i seu del consolat de mar, la Llotja de Mar. Aquest edifici, magnífic, se’l mira davant per davant, impertèrrita, la Venus, de Maillol, l’escultor de Banyuls de la Marenda. I anem seguint per la Casa de la Vila, el Palau de la Diputació o de la Generalitat, l’església gòtica de sant Joan Baptista, avui catedral, l’església romànica de sant Joan el Vell, l’edifici religiós més antic de la ciutat. Les botigues de l’illa comercial són una temptació, però abans ens arribem al cim del turó de la Real, a migdia de la vila vella, on hi ha el Castell Reial o Palau dels Reis de Mallorca, el monument més significatiu dels temps en què Perpinyà fou la capital d’un reialme, el de Mallorca ja esmentat. El visitem i des del capdamunt de la torre major podem atalaiar el triple cinyell de fortificacions amb què Lluís XI de França, l’emperador Carles V i Felip II de Castella envoltaren el castell reial. Impressionant vista de la ciutat i de tota la plana del Rosselló, coronada a ponent per la majestuosa piràmide del Canigó, oberta per llevant a la mar.

Hi ha moltes més coses a fer i a veure, però ho deixem aquí. Bé, hi ha dues coses que no ho he dit, i una és ens hem arribat també a la gara, l’estació de ferrocarril que Salvador Dalí declarà “centre còsmic de l’univers”. I, l’altra, una cita de Josep Pla, un altre enamorat de Perpinyà: “Al matí, quan obro la finestra de l’hotel on solc parar, a Perpinyà, se m’apareix el Canigó -si el dia és clar- amb tota l’enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m’han agradat mai gaire. (…) Però quan a Perpinyà se m’apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure”. Perpinyà, ganes de viure. Perpinyà com a casa. On ara ja tornem.

A través del colze

Abans d’anar a la ràdio a parlar sobre el maltracte i l’oïda sorda i la mentida amb què l’Ajuntament d’aquesta vila obsequia l’Ateneu des de fa temps, massa, passo una estona amb Dalí davant l’espill. Diari d’un Geni (1952-1964), just a continuació de la també seva Vida Secreta. Dalí davant l’espill en què no només és el reflex que li ofereix allò que estima, la seva imatge, sinó les gran qüestions que li agiten el pensament. Cap temor de les paraules, al contrari, hi juga a pler, molt més del que avui gosem fer-ho, paraules tenyides sempre d’un humor irresistible. I, després, el retrat fulgurant dels seus contemporanis, fulgurant i de vegades respectuós i d’altres totalment demolidor, però tothora irònic. Ironia sublim, mestre de la ironia. Consciència de l’art fins al paroxisme i els límits de la follia -si no, sense ella, no hi ha mai aventura que sigui autèntica- i la seva vida convertida ella mateixa en obra d’art, espectacle continuat, invencions sense aturador. Desembre del 55, per exemple, el colze recolzat (redundància) damunt la taula i aquell haver de fer veure que dormia perquè la minyona jove l’observés i s’hi fixés. Hi havia, però, damunt la taula, crostes de pa sec que penetraven dolorosament la pell i la carn del colze recolzat. I tot amb l’afegitó i aclariment de fer-nos saber que totes les emocions importants i més vitals, a ell, a Dalí, li havien arribat sempre a través d’aquest colze ara adolorit. I mai, mai, a través del cor!

Gelosia envers la meva persona

¿I què tal si al minso i escarransit batxillerat actual ens decidíssim a llegir i fer llegir encara que fossin tan sols fragments de la Vida Secreta de Salvador Dalí? El Dalí escriptor, sí. Intel·ligència, murrieria, diversió de la bona. Aquest llibre és de l’any 42, però això no té cap importància. Suposo que a Història de l’Art s’estudia i es gaudeix l’obra pictòrica del geni. El que és segur, però, és que no se’l llegeix. I Dalí fou també un escriptor genial. Un poc de Dalí llegit faria un gran bé a les aules del país. Dalí contra el nihilisme i el relativisme. Perquè Dalí creu en tot, tal com afirma Efrem Gordillo al seu magnífic Dalí, el gran pensador. Ens n’hem rigut massa, de Dalí, però ha estat la rialla de la nostra profunda ignorància. I Dalí és la filosofia de la individualitat i la lucidesa de l’autèntic foll i de l’autèntic i desprès superhome. “Sovint he dit que els òrgans més filosòfics de l’home són les seves barres. ¿Què hi ha, en realitat, de més filosòfic que el moment en què se xucla lentament el moll d’un os, vigorosament esclafat en la destructora abraçada final dels queixals, cosa que et dóna el dret de creure que tens un domini indisputat de la situació? Perquè és en el moment suprem en què s’arriba al moll mateix d’alguna cosa quan es descobreix el gust més autèntic de la veritat, la veritat nua i tendra que emergeix del pou de l’os fermament agafat entre les dents”. Són 426 pàgines d’escriptura sublim i de bon humor, aquesta Vida Secreta que els estudiants d’aquest país, i segur que tampoc tants i tants professors, no coneixen perquè segurament mai ningú no els n’ha parlat. I el cas és que “em vaig aixecar d’un salt, amb la ment torbada per un estrany sentiment de gelosia envers la meva mateixa persona, com si tot d’un plegat m’hagués convertit en Gala”. En realitat, igualment, no hi ha cap altre pensament filosòfic més profund que no sigui el de pensar en les noies. Capçalera.

Tintes de colors

Olors de flors. El que ve a continuació és del 9 de febrer del 2011. Un poc més de 3 anys, doncs. Era mentre esperava la filla petita per dinar a l’Ateneu de Sant Just. Fullejo, i m’hi entretinc, La bassa de les oques, de Jordi Vintró. Espero la Marga per dinar. La una del migdia i la soledat i el silenci del menjador. Em porten un aperitiu, deferència de la casa, moltes gràcies. No es pot fumar i ho sé i no em cal. En tinc prou amb el llibre excepcional. M’emociona com Vintró hi tracta la llengua. Que el llegeixin, si poden, els de Convivència Cívica Catalana, aquest Caja i companyia. Les arrels de la llengua. Català col·loquial encomanadís. Llegeixes els poemes del llibre i penses que és clar que és possible viure i sentir en català. A La bassa de les oques hi es tot, el català. Llibre que és una crida, un crit que va directament als sediments de més avall de l’ànima i sospiro en no poder ni imaginar què hi deu haver més avall de l’ànima. Gent que escup clofolles .Olors de flors i uns que juguen a futbol i fan un gol. Jo què sé. Hi ha Espriu, i hi ha el retaule de la parròquia, el dimecres de síndria i els molts quilowats cap a la mostra insigne del barroc. I la trona que s’embolica i molta cosa més que encara no he llegit. Gran Vintró que encara no havia descobert. Dinem bé i, després, fumem al carrer. Quina cosa!

No l’havia descobert encara, no. I vaig acabar la lectura de tot el llibre i vaig tenir l’honor fins i tot de fer-ne una presentació a Arenys. I ara és ja per a mi poeta de referència i de capçalera. I més en llegir i fullejar aquesta meravella de traducció seva de les Noves Impressions d’Àfrica (LaBreu Ed), de Raymond Roussel, l’autor de l’enigmàtic Locus Solus. Poesia de colors i d’immenses digressions. Tintes de colors perquè no et perdis enmig de l’enigma de tot plegat. Enigma per designar aquell Roussel que tant influí Joan Miró i Salvador Dalí. I no només llur pintura, també el pensament. Roussel m’interessa, però encara m’interessa més el català de Jordi Vintró. Vintró, traduint, crea i recrea. Segueixo ara el color verd (esperança) al llarg de les pàgines disperses d’aquest enigma: “…amb el dit i l’ull fa respectar els seus consells / als nebots, tant si són sensats com esotèrics / -a uns nebots que, en sentir-li un esternut, histèrics, / somien amb crespons i amb fuita lacrimal-) / (blans salons on així que hi toquen pirandons / frontalment / el diner fa que marxi amb ell el privilegi; / el dandi obtús segur que eclipsarà al col·legi / la llumenera, a qui d’un sorgiment proper / n’avalen la promesa els colzes de becari; / tot suïcida ric té ofici funerari: és dur tocar sense un De Profundis el dos)…” Incisos de 12 pàgines per seguir el fil del color i el rigorós sistema de rimes (rimes com gàbies) d’aquesta immensa prosa en vers. I els parèntesis incomptables. I com sempre que es tracta de poesia, aquest llibre deurà ser poc llegit, em temo. Malauradament ni l’art en general, ni la poesia, no ocupen espais centrals d’aquestes nostres societats. I com més va menys, i potser així ens va. I tant és, en aquest cas, l’esplèndid i clarificador aparell de notes que Jordi Vintró, mestre de mestres, ha inclòs a les darreres 110 pàgines del llibre enigmàtic. I aquelles barrejades olors de flors del jardí “de fullatge tofut, de fruits i de fulgors”.

Aixecar el vol

La previsió diu que plourà aquest cap de setmana. Potser sí. De moment el dissabte s’ha llevat esplèndid aquí, enmig de la remor esmorteïda que escampen els qui munten les parades del mercat setmanal. És ben d’hora, encara, i Dalí parlava d’àngels en una entrevista que li féu V-M, o que potser el mateix V-M s’inventà, vés a saber. El mite tràgic de l’Angelus de Millet. Llibre impressionant. Vostè em parla de quadres en què apareix un àngel que, a més a més, és un esperit pur i això invalida qualsevol semblança. Esperits purs! ¿Sap allò de Francesc Pujols, d’una conferència que pronuncià sobre el tema dels àngels? Es veu que la sala era plena de senyores. En acabar la conferència, amb una gran profusió de detalls en relació als àngels, se li acostà una d’aquelles senyores i li digué: “Senyor Pujols, vostè ens ha ofert tota mena de detalls sobre la cosa angèlica i no angèlica, però no ha dit una cosa importantíssima, no ha dit on són, on trobar-los, com localitzar-los”. I Pujols li contestà: “Senyora, els àngels són una cosa de la qual nosaltres, els homes, en tenim els collons plens”. És una frase històrica. Tenim els collons plens d’àngels. Energia potencial que encara no s’ha pogut actualitzar. Dalí parlant de Pujols. Dos genis. Dalí té el seu museu a Figueres. Pujols a penes té res, gairebé ni el nostre record, no té. Ni la memòria. La Torre de les Hores de Martorell. El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. El pensament i la llengua. No se n’ocupa el temps, de realitzar les nostres esperances. Hem de ser nosaltres. El temps tan sols fa la seva feina i, encabat, aixeca el vol. Ni la presentació de cap recurs, no cal. Fer com si res. Fer com si no hi hagués TC ni TSJC. El sexe dels àngels, que és paraula masculina. Fer com si sentíssim ploure aquesta pluja de la previsió d’avui.