Aules del país

Coses que poc a poc es van aconseguint desterrar i també proscriure. Com per exemple la idea mateixa d’esforç i disciplina als sistemes educatius. Utopia del no esforç a la recerca de finalitats tan sols pràctiques i mestres i professors convertits gairebé en simples monitors sense capacitat d’esdevenir models per als alumnes. Com si tot fos un joc (gamificació segons el terme d’ara mateix, és a dir, fer viure com a experiències de joc activitats que no ho són, així de gros resulta tot plegat) i ja no tingués cap importància ni aquell mínim de respecte que caldria -tots som iguals i, per tant, el tuteig és ja universal i allò que n’havíem dit urbanitat se n’ha anat a fer punyetes i potser fins i tot molt més enllà- ni pràcticament cap interès a transmetre el saber, el plaer de la lectura i de la reflexió. Ai, aules del país! Brogit, brogit, i interrupcions. I cap mena de rigor. I la sospita que, a la més mínima, la culpa recau ja sempre damunt del professor. No sé si serà ja possible que n’hi hagi, de professors, que siguin estimats pel sol fet de no haver-se rendit a les juganeres finalitats tan sols pràctiques i per limitar-se a impartir el saber simplement pel fet mateix del saber. No ho sé.

60 anys d’aquell Tractat de Roma. I l’atzucac i els dubtes d’avui dia. Regne Unit a punt del Brèxit.

Els llestos

¿De què em serveix estar al corrent de tantes coses o, si més no, de pensar-m’ho? Segurament de res. Saber és difícil, però potser encara resulta més difícil ignorar, deia Tòfol Serra. S’ha mort Fidel Castro, d’acord. S’ha mort al llit i després d’haver fet en vida tot allò que representa que havia vingut fer-hi. Missió complerta, doncs. Que Déu l’hagi perdonat i poca cosa més. Em sembla que no hauria suportat ser un dels súbdits seus. Era informativa, en tot cas, aquesta que vivim i en què potser l’art suprem sigui la ignorància de tantes notícies, i esdevenir ignorants voluntaris, ocultadors de sabers, contra els quals sembla ben bé que els llestos, aquests que aparentment tot ho saben, sempre al corrent de tot el que passa i del pa que s’hi dóna, arreu del món, tinguin declarada la guerra, no ens preguessin la cartera. M’és igual. Deixin-me estar. De vegades, en dies com el d’avui mateix, el que voldria és no saber res. M’ho estimaria més.

Obeir i comandar

Fa estona que dono voltes al pensament de Montaigne segons el qual la força d’un estat seria inversament proporcional a la seva cultura, que per damunt d’un estat massa savi plana sempre l’amenaça de la ruïna. Cap entusiasme envers això que en podríem dir la República de les Lletres. Home d’acció que es retirà al castell amb la sola i única intenció de llegir. Que no l’emprenyessin més. Tota una contradicció. Sí, em contradic, molt bé, ¿i què? Però mirin: “Quan el nostre rei, Carles VIII, quasi sense desembeinar l’espasa, es féu l’amo del regne de Nàpols i d’una bona part de la Toscana, els senyors del seu seguici van atribuir aquesta facilitat de conquesta al fet que els prínceps i la noblesa d’Itàlia es dedicaven més a fer-se savis i enginyosos que no pas guerrers i vigorosos” (I, 24). Massa afany de civilització, devia pensar. I també, parlant de la Roma antiga, trobava que va aportar molt més valor per a la pau i per a la guerra que no pas aquella altra Roma sàvia de després que acabà arruïnant-se ella mateixa. Montaigne fa que tingui ganes de quedar-me sempre a casa envoltat de llibres i papers, ell que en aquests paràgrafs dels Assaigs sobre ell mateix no mostra cap complaença excessiva per les lletres i sí, en canvi, pel posat aristocràtic de les armes, de “la ciència d’obeir i comandar” (I, 24). I és que ja sabem, o hauríem de saber que la llibertat mai no surt de franc. Comporta riscos grossos. I no es pot pas dir que tan sols amb els somriures puguem arribar gaire enlloc.

Negació de l’oci

Més que breu, molt breu. Els qui governen han de respectar, haurien de respectar, els qui ensenyen. I, sobretot, no creure que en saben més (merci, Mercier). Hores d’ara, segurament, ja hem fet tard. Tot són dictats que provenen de ministeris i conselleries. El més important són les classes i no pas les reunions i la paperassa en pro del negoci, negació de l’oci i del saber. Home polític, o dona. No hauria de ser així, però què vols! El qui governa o hi aspira. Potser l’elogi més gros a què aspira deu ser poder arribar a ser considerat, en secret, un gran home de negocis, o dona. Aquest gran vestit de la nuesa.

Com una obra d’art

El saber i els coneixements avançaran quan justament el que es persegueixi sigui el saber i els coneixements. Incitació educativa i ensenyar i formar com a objectiu fonamental de país. Passió i rigor. Mestres i professors ben triats i escollits. I ben retribuïts. I dotats de prestigi social. Que accedir a una plaça de professor sigui molt més, i costi molt més, que el fet d’accedir a qualsevol altra lloc de treball. Capacitat d’emocionar, seduir, commoure, convèncer. Culte a la raó i a la ciència, integritat moral, educació interior de poble i d’individus adults. Arribar, a través de l’educació i l’ensenyança, a la idea que la vida, la de cadascú, val més prendre’ns-la com una obra d’art i que no n’hi hagi prou amb l’aprovat i la corresponent titulació. Ni amb tants d’exàmens (altrament anomenats controls) i reunions i paperassa burocràtica que no porten enlloc, som a la cua ara com ara. El saber i el coneixement avancen quan és justament això el que es vol i es persegueix. I és magnífic que ensenyament, i cultura, siguin per al President una de les prioritats de país. Ahir així ho deixà dit.

Més llum

Faig tot el que em sembla possible per no haver de sentir coses d’aquestes. Ni personatges com aquest. Voldria no tenir-hi accés ni cobertura. No hi ha res a fer. El mal sempre es fa sentir. No vaig contra ningú. Estic amb els espanyols. Doncs això! Aznar. Demagog pagat d’ell mateix. Messies del buit i del no-res. Personificació de la repugnància i de tot allò a què mai no em voldria assemblar.

De fet, el gran drama de la nostra educació i del nostre sistema d’ensenyament és que no s’hi ensenya cap noció de llibertat ni cap perspectiva filosòfica (V-M). És a dir, que no s’hi ensenya ni s’hi transmet cap noció que tingui a veure amb el saber per ell mateix, amb el saber que et fa lliure. Només la consecució de fins útils, sembla que importi. ¿Què és, però, un fi útil si resulta que, al capdavall, ets un enze?

I és que de vegades és cert que es parla molt d’Il·lustració i es desitja més llum. Però Déu meu, ¿per a què volem més llum, si la gent no té ulls, o els que en tenen els tanquen a propòsit? (Lichtenberg, 472).

Reformatoris

I a tot això, hi afegeixo que em sembla de cada cop més discutible l’accés universal i obligatori a l’ensenyament. L’escola no pot ni té perquè suportar la distorsió constant que suposa la presència a les aules de segons quins elements, minoria sorollosa, que hi van tan sols perquè hi ha una llei que diu que hi han d’anar. L’escola i el saber no han estat fets per a ells i no hi ha res a fer amb aquesta mena d’individus. Ni aïllant-los de la resta. Està més que demostrat. Reivindicació dels antics reformatoris. O preventoris. Suportar aquests éssers no és feina dels professors. És, directament, feina de la policia.

Si ho sabéssim tot

No tinc cap altre argument que no sigui jo mateix. Poca cosa, per tant. La meva circumstància és una circumstància passatgera. Vull dir que d’aquí no gaire no en quedarà res tret, potser, del record també fugisser que tinguin de mi els qui em sobrevisquin i m’hagin estimat una mica. M’enfado i tendeixo a ser irascible, de vegades. No he aconseguit mai cap mena de convivència estable. És indefectible. Em canso de tot i de tothom. Només jo compto per a mi. I encara gràcies. Els fills, és clar, això sí. Hi hagué un temps que vaig ser d’esquerres i també relativista. Ara sóc un conservador declarat. Un pèl àcrata, si es vol, però de dretes. Hedonista i mandrós i tanmateix sempre ocupat en una cosa o altra. És la manera que tinc de fugir de la meva pròpia tirania, de la tirania que exerceixo envers jo mateix. Misantrop a ultrança i amb aquesta constant atracció envers la sodomia, coit anal. Aquest poble m’ofega. Impera el mal gust en aquest poble. I el xivarri i el desordre. Gossera immensa, a més a més. Hi ha com un desfici pels gossos. Exactament com si fóssim a pagès, l’hàbitat adient dels cans. Potser, hores d’ara, hi ha més gossos (i gosses) que no pas persones. Sembla talment com si de sobte aquest poble hagués esdevingut un poble deixat de la mà de Déu. I ja no vaig a mar perquè em molesta la sola presència dels altres. Un bany, com a màxim, a primera hora del dia o al final, a l’inici del capvespre, quan el pitjor ja ha passat. ¿Què faré? ¿On agafar-me? ¿On abandonar-me? Perquè tampoc no he estat intel·ligent. Si ho hagués estat, ara si més no tindria cèntims, i no en tinc. Tan sols per al dia a dia, en tinc. I, tanmateix, és cert que la meva feina consisteix a donar esperança, a fer agradable, distès i divertit allò que procuro transmetre. I riure i fer riure. En el fons, ¿què transmeto, sinó la meva pròpia concepció del món, o el que si més no voldria que fos la meva concepció del món? Perquè és cert que hi ha aquesta part de comèdia, o de ficció si es vol, en aquest ofici tan i tan infantilitzat. Partidari de la llibertat i de fer el que em doni la gana, procuro explicar-ho i explicar-me a partir de fer entendre que només a partir del saber ens acostem a la llibertat. I no cal pas arribar a saber-ho tot. Si ho sabéssim tot, potser ja no parlaríem. Potser ja no caldria que ens parléssim. Tot estaria ja dat i beneït.

No. No sóc gaire bona persona ni gaire de fiar. I arriba la Festa Major i mai no m’hauria imaginat que em fes tanta mandra. Em caldrà fer alguna cosa per no veure ni ser vist enmig del brogit i la disbauxa i la confusió. Desaparèixer, alguna manera.