Centre còsmic de l’Univers

A Perpinyà, que hem deixat per al final d’aquest petit circuit, ens trobem com a casa. Ens hi trobem com a casa perquè, a despit dels seculars i durs intents de francesització, es nota que ni la Catalunya del Nord ni Perpinyà no han perdut pas la identitat. És cert que molts nord-catalans i especialment molts perpinyanesos han de readquirir el tret nacional més definidor, és a dir, l’idioma que França no reconeix de cap manera i fa i actua com si no existís tot i tenir actualment un primer ministre que, com a ex-alcalde de Prats de Molló, on vam ser fa un parell de dies, és justament catalanoparlant. Però bé, nosaltres ens adrecem a tothom en català. No tothom el parla, ni molt menys. Però sí que tothom l’entén i notes que només hi ha problemes de comunicació insalvables (bé, amb insalvables vull que aleshores has d’utilitzar el francès) amb els nombrosos nouvinguts, sobretot jubilats francesos i del Benelux i treballadors magribins. Ens trobem com a casa en aquesta ciutat alegre i comercial que sobrepassa de poc els 120.000 habitants. Hi ha una llegenda glossada a Canigó per mossèn Verdaguer segons la qual el fundador de Perpinyà fou Pere Pinya, un bover de la capçalera pirinenca de la Tet conduït pel riu a la fèrtil plana marina. Bé, sigui com sigui, els historiadors confirmen l’origen agrícola de la ciutat situant-lo en la Villa Perpiniani, que sembla que devia ser el mas d’un tal Perpinianus de Ruscino, nom aquest últim d’on sembla que deriva el nom del comtat i la comarca del Rosselló. Els llibres diuen que el primer document que esmenta aquesta vila romana data de l’any 927. Abans d’acabar el segle, Perpinyà era ja la seu del comtat del Rosselló, assumit el 1172 pel Casal de Barcelona. El 1276 passava a ser la capital continental del Regne de Mallorca i entrava així en una època de florida amb Jaume II, Sanç I i Jaume III, època que dura fins el 1344, quan Mallorca va ser reabsorbit (Pere III, el Cerimoniós) per la corona de Catalunya-Aragó. De fet, tot i la pèrdua de rang, Perpinyà era la segona capital del Principat de Catalunya. L’any 1368 s’hi edificà un portal imponent, el Castellet, símbol emblemàtic de la ciutat, on ara som contemplant la bandera catalana que hi oneja tothora i com s’emmiralla en l’aigua plàcida de la Bassa, entre els jardins de verds i flors dels marges. Però després va venir el que va venir. Les guerres amb França. Lluís XI ocupà Perpinyà el 1463 i infligí dures vexacions a la ciutat, que aconseguí deslliurar-se dels francesos al cap de deu anys. Però el 1475 les tropes de Lluís XI la tornaren a prendre després d’un setge espantós que convertí els seus habitants en “menja-rates” (mal nom que encara conserven avui els perpinyanesos) i li valgué l’atorgament del títol de “fidelíssima vila” per part de Joan II de Catalunya-Aragó. El 1493 s’acabaven per fi aquells anys de dominació francesa, amb la restitució dels comtats de Rosselló i Cerdanya a Ferran el Catòlic, fill de Joan II.

En desencadenar-se la Guerra dels Segadors, Perpinyà va patir des del novembre de 1641 fins al setembre del 42 el setge més llarg, en el qual participaren en persona Lluís XIII i el cardenal Richelieu, fins que l’exèrcit franco-català doblegà la resistència de la guarnició ítalo-castellana.

El desenllaç negatiu de la revolta catalana contra l’imperi de Castella va determinar els anys 1659-1660 l’annexió de tota la Catalunya del Nord a França. I així des d’aleshores. Des del Castellet passegem fins a la Plaça de la Llotja, així anomenada per la casa d’estil gòtic flamíger que fou borsa de comerç i seu del consolat de mar, la Llotja de Mar. Aquest edifici, magnífic, se’l mira davant per davant, impertèrrita, la Venus, de Maillol, l’escultor de Banyuls de la Marenda. I anem seguint per la Casa de la Vila, el Palau de la Diputació o de la Generalitat, l’església gòtica de sant Joan Baptista, avui catedral, l’església romànica de sant Joan el Vell, l’edifici religiós més antic de la ciutat. Les botigues de l’illa comercial són una temptació, però abans ens arribem al cim del turó de la Real, a migdia de la vila vella, on hi ha el Castell Reial o Palau dels Reis de Mallorca, el monument més significatiu dels temps en què Perpinyà fou la capital d’un reialme, el de Mallorca ja esmentat. El visitem i des del capdamunt de la torre major podem atalaiar el triple cinyell de fortificacions amb què Lluís XI de França, l’emperador Carles V i Felip II de Castella envoltaren el castell reial. Impressionant vista de la ciutat i de tota la plana del Rosselló, coronada a ponent per la majestuosa piràmide del Canigó, oberta per llevant a la mar.

Hi ha moltes més coses a fer i a veure, però ho deixem aquí. Bé, hi ha dues coses que no ho he dit, i una és ens hem arribat també a la gara, l’estació de ferrocarril que Salvador Dalí declarà “centre còsmic de l’univers”. I, l’altra, una cita de Josep Pla, un altre enamorat de Perpinyà: “Al matí, quan obro la finestra de l’hotel on solc parar, a Perpinyà, se m’apareix el Canigó -si el dia és clar- amb tota l’enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m’han agradat mai gaire. (…) Però quan a Perpinyà se m’apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure”. Perpinyà, ganes de viure. Perpinyà com a casa. On ara ja tornem.