Hereus que són ben vius

Doncs i tant que hi ha hereus, entre nosaltres, d’aquella manera de fer i de pensar i de comportar-se que així de clar deixà reflectit Daniel Defoe en boca de Robin Crusoe (pàg 198-199, exactament): “…En tot cas, això justificaria la conducta dels espanyols en les barbàries que van perpetrar a Amèrica, on van assassinar milions de persones d’aquestes, que, tot i que efectivament eren bàrbars i idòlatres i observaven diversos ritus cruels i sanguinaris, com ara fer sacrificis d’éssers humans als seus ídols, per als espanyols eren inofensius; i d’aquest extermini en aquelles terres ara se’n parla amb repugnància i ignomínia -entre els espanyols mateixos i tot- en totes les nacions cristianes d’Europa, que ho consideren una veritable carnisseria, una atrocitat sanguinària i inhumana, injustificable a ulls de Déu i també a ulls dels homes. Tant és així que la mera paraula “espanyol” és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom que té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”.

Vull dir que, en fi, segurament no fa falta afegir-hi comentaris. Hereus que són ben vius, no cal tampoc, suposo, dir-ne noms ni cognoms, i que tenim del tot enregistrats a la ment. Caps de les anomenades forces de seguretat, el mateix monarca i molts del qui tenen com encàrrec exercir i distribuir allò que encara gosen dir-ne justícia. La veritat és que alguns d’aquests éssers, o avantpassats seus, me’ls imagino perfectament actuant, o manant actuar, en aquell temps que Defoe descriu de forma indefectible al seu llibre immens. Encara no fa tres anys, per cert, del 1r d’Octubre. Inoblidable de totes totes.

Tots aquells que viuen en la insatisfacció

No és tracta pas de cap decepció, no. Ara, sí que és veritat que les últimes 100 pàgines de Robinson Crusoe se m’han fet no tan agradables. No recordava el pragmatisme que tot ho envolta sobretot des que l’illa es converteix en una zona molt més habitada. I no pas perquè hi hagi Divendres, el macip, que consti. (Que ben trobada, per cert, la paraula macip, en lloc de la de criat. Fa tan sols vuit dies vam tenir els macips i les almorratxes, en aquest poble. El que passa, però, és que la majoria de la gent no saben ni què vol dir la paraula). Si de cas és a causa de la possibilitat que se li obre, a Robin, després de tants i tants anys, més de trenta, de tornar als orígens, a Anglaterra. Però tant és. El plaer de la lectura de la versió que n’ha fet Esther Tallada és inesborrable. Tot un model de llengua, ja ho vaig dir. I les reflexions de Robin: la por del perill és deu mil vegades pitjor que el perill mateix quan el tenim davant dels ulls, i l’angoixa, molt més feixuga que el mal que ens la provoca. I ple d’afers per l’estil: totes les coses bones d’aquest món només ho són en la mesura que ens fan servei, i que de tot allò que puguem acumular que ens sigui sobrer només en gaudirem en la mesura que ho hàgim de menester i prou. I de les referències a la lectura de la Bíblia, detall del qual em sembla que no se n’ha parlat mai prou, i no pas només en el sentit de ser creient o no ser-ho, no va per aquí la cosa. se m’acut de pensar que, segons com, aquest, Robinson Crusoe, és també un llibre bíblic, llibre de llibres.Valorar molt més allò que tinc que no pas el que em falta, o que em sembla que em falta. I és que en vull deixar constància en aquest diari (el diari que escrigué fins que se li va acabar la tinta!) perquè en prenguin nota tots aquells que viuen en la insatisfacció, que no poden gaudir còmodament del que Déu els ha donat perquè només fan que buscar i cobejar coses que no els ha donat. A parer meu, tota la nostra insatisfacció per les coses que no tenim ve de la falta d’agraïment per les coses que sí que tenim.

I és clar que farà falta, encara, algun altre comentari. En relació, per exemple, a la idea que Defoe deixà escrita en relació a la presència espanyola al subcontinent i a la manca absoluta de qualsevol forma humana de conducta. Ja en parlarem. I també de com sobta, a mesura que avances en la lectura, el fet de no trobar-hi ni el més mínim esment pel que fa al fet de com Robin resolia ses necessitats sexuals. Perquè no vol dir res que finalment es casés (devia tenir ja la seixantena) i tingués tres fills, dos nens i una nena. Fets que no el van ni perjudicar ni desagradar, escriu. I que la dona se li va morir. Només això, en diu. Res més. I que potser un altre dia explicarà més coses amb més detall. Novel·la, doncs, ideal, per llegir en una illa solitària, deserta. Com, per exemple, aquí casa mateix. Cinc sessions, tot plegat. La mar d’intenses.

Una fosa immensa

Hi ha un grup de lectors de Vila-Matas que té pàgina a les anomenades xarxes socials. Com tants i tants d’altres grups de lectura o de qualsevol altra cosa, que també hi tenen pàgina. Jo dubto si continuar tenint-hi un espai o deixar-ho córrer. Em sembla que, si ens obliguessin a facilitar tan gentilment dades sobre nosaltres mateixos, el facebook, el twitter i totes aquestes anomenades xarxes socials no tindrien l’èxit que tenen. Hi ha molt de vanitat en tot això i resulta allunyat d’uns dels ideals que de vegades he procurat fer-me meu. No veure ni ser vist. La discreció total. Bé. El cas és que aquest grup de lectors de Vila-Matas publicà ja fa dies i setmanes i mesos uns comentaris, o apunts, del mateix autor en relació a alguns aspectes de la seva obra. “El màxim a què podem arribar és a ser infinitament petits. Actualment allò infinitament petit s’està revelant molt més interessant que allò que és gran, o important. La tendència de l’home a fixar-se en les coses petites ha portat a grans coses”. I també citant Rimbaud: “Heu-me aquí, a la platja armoricana. Ja poden totes les ciutats il·luminar-se de nit. S’ha acabat la meva jornada; deixo Europa. L’aire marí em cremarà els pulmons; els climes remots em torraran la pell. Nedar, aixafar l’herba, fumar sobretot; beure licors forts com si es tractés de metall fos -com feien aquests cars avantpassats a l’entorn de les fogueres”. I aquest magnífic “res no tranquil·litza tant com anar-se’n”. I, finalment, l’esment del poeta Ph. Larkin: “De tant en tant sents de cinquena mà, / a manera d’epitafi: / Ho engegà tot a rodar / i se n’anà, i prou…”. I potser sí que hi ha molt de veritat en tot això. Potser sí que sempre ens n’estem anant.

Igual, de fet, que ho féu Robin Crusoe més de tres segles enrere. I els penediments i les reflexions. Tot un llibre de reflexions, el de Defoe. I l’illa que serveix d’excusa de tot plegat. Infinitament petits, també. Avui estimem el que demà odiarem; avui busquem el que demà rebutjarem; avui desitgem el que demà ens farà basarda, el que ens farà tremolar de por i tot…I és que som incapaços de valorar les nostres circumstàncies reals fins que no ens les confronten amb les circumstàncies contràries, ni sabem apreciar les coses de què gaudim fins que no ens falten. Al punt on sóc Robin duu ja quinze anys a l’illa i llegim que to això va fer que la meva vida fos millor així que en societat perquè, quan em pensava que trobava a faltar companyia (de necessitat sexual, encara no n’he llegit res), em plantejava a veure si aquells diàlegs que tenia amb els meus propis pensaments i, espero poder dir, fins i tot amb Déu mateix a través de jaculatòries, no era mot millor que tots els plaers que em pogués oferir la companyia humana en aquest món. Sí, en aquella illa jo estava a recer de tota la maldat del món. No tenia “les passions carnals, els desigs dels ulls, l’orgull de posseir”. Abraham: “Entre vosaltres i jo hi ha una fosa immensa”. I ja sense gens d’interacció social.

L’estament mitjà

Aquells valors de la classe mitjana. No sé segur si encara se’n pot parlar, és a dir, si encara existeixen i són tinguts en compte. Tot plegat arran del que deia ahir en relació a les paraules que Robinson ens fa arribar quan el seu pare mirà de convèncer-lo que deixés estar tot això d’anar-se’n pel món a fer de navegant i que abandonés del tot una idea com aquella seva.

“Em va fer observar que, si m’hi fixava, sempre trobaria que les desgràcies de la vida eren comunes als estaments més alts i als més baixos, i que en canvi els del mig no patien tantes adversitats ni estaven exposats a tantes vicissituds com els de dalt i els de baix, i que fins i tot quedaven exempts de tantes angúnies i malalties, ja fossin del cos o de l’esperit, com sí que patien aquells que, per causa d’una vida dissoluta de luxes i excentricitats, d’una banda, o per la duresa dels oficis manuals, la impossibilitat de satisfer les necessitats bàsiques i una dieta precària o insuficient, de l’altra, havien de suportar aquelles malalties que no eren més que les conseqüències naturals de la seva forma de vida; que l’estament mitjà estava pensat per afavorir tota mena de virtuts i satisfaccions; que la pau i l’abundància anaven de bracet d’una fortuna mitjana; que la temprança, la moderació, la calma, la salut, les amistats, totes les diversions agradables i tots els plaers desitjables eren les benediccions que acompanyaven aquella posició mitjana de la vida; que d’aquesta manera els homes passaven pel món tranquils i sense fer soroll, i se n’anaven còmodament, lliures de les feixugors del treball manual o intel·lectual, sense necessitat d’haver-se venut a l’esclavitud a canvi del seu pa de cada dia ni de viure assetjats per turments i incerteses que neguen a l’ànima la pau i al cos el descans; aliens a la rabior d’enveges i gelosies i a la frisança secreta del qui ambiciona coses grandioses; persones que lliscaven per la vida tranquil·les i allerades, tastant amb seny i mesura les dolçors de la vida, sense amargors, felices, i aprenent de l’experiència de cada dia a valorar-ho cada vegada amb més coneixement de causa”.

Però, és clar, no el va poder convèncer de cap manera, el pare. I així Robinson es trobà amb el que s’anà trobant. Tingué instants de penediment, sí. Però li duraven ben poca estona. Fins que a la pàgina 73 del llibre Defoe situa ja Robinson a l’illa deserta després d’avatars diversos que et feien anar ensumant que la destinació era del tot propera i que ja no podia trigar. Una illa sense cap altre tros de terra a la vista llevat de quatre farallons que albirava a molta distància i un parell d’illots més petits que el seu, a unes tres llegües a l’oest. Una illa inculta, a més a més! Magnífic. Ara: el que tot i així et vas demanant és si, en el fons, ell, Robinson, haurà acabat abandonant tota esperança envers aquell estament mitjà. No ho sé. I és que queda lectura encara.

Fer el mort i la lluita per viure

Dia gris. Quietud ambiental. Mar en calma i aigua transparent. Bany del tot solitari. I ara feia temps que no ho feia, però aquest capvespre fins i tot hi he fet el mort. Tant de panxa enlaire com de bocaterrosa amb els braços del tot oberts. Un parell o tres de minuts ben bons i sensació molt més que agradable. Ho dec a l’Enric Vila, és clar. Fer el mort serveix per oblidar! I tant. Ara, el que he de dir és que les meduses no piquen, no t’ataquen, elles s’estan quietes, pobretes, i és l’onatge i el corrent que hi pugui haver allò que les mou. Vull dir que has de ser tu, si de cas, que no t’hagis adonat que hi són i que, sense voler, les toquis o les freguis. Aleshores, sí. Aleshores sí que la fiblada pot arribar a ser tan cruel i dolorosa com el desamor.

Després, ja a casa, he començat la lectura de la versió que Esther Tallada, a través de la Bernat Metge Universal, ha fet de Robinson Crusoe. ¿Qui no ha estat mai perdut en una illa deserta? La veritat és que no sóc ni a la quarta part del llibre, però ja puc dir que el que fins ara n’he llegit em sembla tot un model de llengua. Podria posar d’exemple les paraules que el pare de Robinson pronuncia per tal d’evitar que el fill compleixi allò que es proposa, és a dir, que fugi a fer-se navegant. És l’elogi de la classe mitjana, la classe mitjana britànica de mitjan segle XVII. El fragment és llarg i ja en parlarem. Però, després, el noi que acaba d’escoltar i sentir el pare diu que “em vaig fixar que, durant aquesta última part del seu parlament, que va ser francament profètica, tot i que suposo que ell llavors no ho sabia, em vaig fixar, dic, que li rodolaven tot de llàgrimes galtes avall, sobretot quan esmentava el meu germà que havien mort a la guerra (la dels Països Baixos contra Espanya); i que, quan parlava del temps que tindria per penedir-me’n, sense ningú per fer-me costat ni animar-me, l’home es va emocionar fins a tal punt que va interrompre el parlament i em va dir que se li havia fet un nus tan fort al cor que no em podia dir res més”. Pares, mares, fills. La lluita per viure més que no pas per sobreviure. Preveig unes sessions memorables. També, tal com dic, pel model de llengua.

Tot el que ens queda

Doncs sí, segurament el més gran de tots els poemes és un inventari. Continuo amb Chesterton, inacabable. Llibres de la infantesa, però no recordo haver estat lector en la meva infantesa. Vingué més tard, tot això, força més tard. I Robinson Crusoe se m’aparegué molt més enllà de l’adolescència. Diu Chesterton, de Crusoe, que es tracta de l’home en un illot amb unes quantes comoditats que ha aconseguit deslliurar del mar. La llista d’aquests objectes i el seu inventari. Tot ho hem salvat pels pèls i ho hem salvat d’un naufragi, ja ho vaig dir ahir. Però GKC continua. I continua dient que tots hem també viscut una terrible aventura. Hauríem pogut ser éssers avortats, infants que no arriben a veure la llum. Es parla d’homes de geni fracassats i es comenten les fites que potser haurien pogut aconseguir. Però resulta més sorprenent encara pensar que qualsevol de les persones que ara mateix observo com caminen pel carrer en ple mercat de dissabte podrien no haver estat, podrien no haver arribat a néixer. Jo mateix, per exemple, o qualsevol de nosaltres. O el mateix Wert, i la mateixa De Luna, tristesa de llur existència.

L’ordre i les coses, tanmateix. Despulles del vaixell de Crusoe, tot el que ens queda. Història de la Humanitat. Els romans no estimaven Roma perquè fos gran. Era gran perquè l’havien estimat!