Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

Formació i llibertat

Dispersió i dispersió i res més que dispersió. Me n’adono perfectament. Dificultat de concentrar l’atenció, l’interès i l’energia, de manera duradora, en cap cosa determinada. Sense límits entre entre allò que cada moment pretenc fer i la resta del que m’envolta. Massa elasticitat, massa temptacions que em van desplaçant d’un afer a un altre. D’un articulista a un altre, de diaris íntims femenins que em vaig pensar que m’aportarien alguna cosa a, novament, Salter i els Dublinesos de Joyce, sobretot Els Morts i l’adaptació sublim de Huston, i el Fuera de Aquí de Vila-Matas, i al Crítica i Clínica i al pensament i l’assaig de Deleuze. Pel·lícules i pel·lícules també. Tantes coses i totes gratificants. Bocins i bocins i tot inacabat. Ara cap aquí, ara cap allà. Tombs sense conclusió i tanta facilitat per accedir a qualsevol mena d’informació que resulta ja sempre passatgera. Víctima, gairebé, d’aquesta facilitat. El Renaixement ja passà i tant de bo en vivíssim encara un poc. També Erasme, ara que estem envoltats de tants Erasmes petitons aspirants a saber de tot. Tants errors, en definitiva, que caldria esmenar, però vés ara a saber com. Voldria ser capaç tan sols de no oblidar mai que la informació no té cap sentit si no ve sempre governada de la formació. Formació i llibertat. ¿Què ens deuen haver dut avui, els Reis d’Orient?