Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

Un edifici que s’esquerda

Mentrestant la crisi s’aguditza i ja hi ha un cert nombre de generacions arreu del món que s’han format amb aquesta idea constant que el món està en crisi, i que la nostra civilització és un edifici que s’esquerda per moments, tants n’hi ha que viuen tan sols per esquerdar-lo. Perquè, ¿què passarà quan aquestes generacions arribin a tenir una força decisiva, si és que no la tenen ja, en la direcció del món? ¿Què passarà? ¿Tindrà potser raó Nicolai Berdiàiev i ens trobarem en una nova Edat Mitjana, que trencarà tots els lligams amb la nostra civilització encara més o menys actual? Consciència de la crisi que escrigué ja fa tant de temps Ramon Esquerra. I no oblidéssim pas, en aquest sentit, que el mot crisi es refereix a aquella fase circumstancialment difícil, i no només a causa de qüestions purament econòmiques, que travessa una persona, una empresa, un govern, un país, una civilització i, també, una llengua com la nostra. Circumstancialment. Tant de bo fos així.

Tresor de llibre

Ramon Esquerra, amb una vida tan curta com la que tingué -sacrificat al Front de l’Ebre segurament el 1938 tan sols 29 anys després d’haver nascut a Barcelona-, va poder ser, tot i així, un complet home de lletres i un analista grandiós del que en podem dir perfectament clàssics moderns i contemporanis. Fa tan sols encara no una dotzena d’anys que en vaig sentir parlar per primera vegada. Fou arran de l’aparició d’aquest estudi, que em sembla fonamental, que es diu Lectures Europees (1936) i que publicà el 2006 Edicions de L’Albí amb un introducció esplèndida de Teresa Iribarren. Una trentena d’autors estrangers, per dir-ho d’alguna manera, desfilen al llarg de les 200 pàgines del llibre, i entre els quals hi ha episodis comparatius de Montaigne, Stendhal, Maurois, Malraux, Sterne, Blake, Oscar Wilde, Conrad, Chesterton, E.M.Forster, Catherine Mansfield, Virginia Woolf, Aldous Huxley, William Faulkner, Tolstoi, Goethe… I no voldria, per cert, descuidar-me del capítol dedicat a la novel·la detectivesca, sobretot la d’Edgar Wallace. I bé, tot això ve a tomb perquè arrossego un refredat d’aquells que fan època, mitja grip segurament, i, com que no em puc moure de casa, una de les coses que he fet és rellegir algunes de les entrades d’aquest volum imprescindible. I hi he trobat subratllades paraules d’Esquerra sobre Wilde, de qui fou lector atentíssim quan tenia 16-18 anys, però que després, més endavant, en tornar-hi, li va semblar tan sols un bon narrador, un bon humorista, amb un sentit tot personal de la llengua anglesa i que s’aguanta per aquestes qualitats purament literàries. Perquè, pel que fa a la resta, pel que fa al contingut ideològic, per exemple, li feia llavors que hi tornà el mateix efecte que els mobles contemporanis seus (de Wilde). Bonics i curiosos, però terriblement afectats i vagament inútils. Tresor de llibre, en fi.