El cos del pensament

Les paraules “cese” i “extinción” en boca de Rajoy. El major Trapero també cessat, i espera’t. Record d’aquell tan recent “que nos dejen actuar”. I és que no sé de quina manera es pot anul·lar i esborrar allò que existeix i s’ha viscut tenint en compte, a més, que tot ha quedat enregistrat. ¿Negació de què? És del tot esperable, d’altra banda, i no suposa pas cap sorpresa, que entre els unionistes, i demà ens n’arribaran un munt de fora que s’afegiran als que ja tenim aquí mateix, hi hagi ple de violents. Ja ho vam veure ahir. Deu ser cosa d’un determinat adn. Veïns que sempre intenten inspirar la por, abusos que malauradament es pensen que són necessaris per al manteniment de cert estats, com ara el seu, i encara que aparentment facin veure que tenen explicacions per a tot. I llegeixo, finalment, aquesta entrevista a l’admirat catedràtic Emilio Lledó, que fa 90 anys. Diu, entre moltes d’altres coses -i per cert que no estic pas d’acord en totes-, que només ens diferencia la llengua matriu, les idees i la generositat que puguem transmetre. La veritat és que no em sembla pas poc important. Som on fa tant de temps que volíem ser. I no oblidem. Sobretot perquè la memòria és el cos del pensament. I ara fa falta que ho sigui també de l’acció i de tota la molta feina que queda per fer. I de la resistència.

Quina patuleia

Una de les mans damunt la Bíblia oberta. Alguns consideraren anacrònic, cosa del passat, al marge del temps que vivim, aquest gest de Rajoy l’altre dia quan jurà el compliment del càrrec de president del govern d’Espanya. A mi, en canvi, aquesta imatge que dic em va plaure. I això que, no cal ni dir-ho, aquesta persona no és pas que sigui cap sant de la meva devoció. Però, ¿per què ha de ser mal vist l’acte de jurar o prometre el càrrec que se t’encomana amb una mà damunt la Bíblia?  ¿Què té de dolent el Llibre de tots els Llibres? Quina patuleia, aquesta. Una més de tantes coses que ens hauríem de fer mirar, totes ben mirades i analitzades, per sortir d’aquest pedregar! I que diguin el que vulguin, i que s’escandalitzin tant com els plagui que i es rompin totes les vestidures. Llegeixo la saviesa continguda a l’Apologia de Ramon Sibiuda: no hi ha cap ànima tan aspra que no se senti imbuïda d’alguna reverència en considerar la grandesa ombrívola de les nostres esglésies, la diversitat dels ornaments i l’ordre de les nostres cerimònies, i en sentir el so devot dels nostres orgues i l’harmonia pausada i espiritual de les nostres veus. Cap ànima tan aspra, no hi ha. I no cal que siguis creient per admetre que tot el que som (ben poca cosa, per cert), i l’explicació d’on venim, tot això i no cap altra cosa, és el viu continent d’aquest Llibre de tots els Llibres. No l’ignoris, no te n’amaguis i no tinguis por d’expressar-ho, ànima aspra.

Les Revàlides no són cap mal

Aquest titular de fa molt poca estona: Rajoy suspèn les Revàlides a l’ESO fins que s’arribi a un acord en Educació. I ahir la mateixa consellera Ruíz ja avançà que a Catalunya, aquest curs, no n’hi hauria, de Revàlides. Sobretot que aquest nois no hagin de passar per cap mal tràngol, ni tan sols el d’haver de demostrar el que han après, o no, al llarg de quatre cursos. ¿Què tenen de dolent les Revàlides, consellera? Fa massa temps ja que hem deixat d’educar per a les dificultats que significa i comporta la vida. Eduquem per al joc i la diversió, que tot sigui fàcil i simpàtic, que no calgui gaire esforç aconseguir res, si pot ser cap esforç ni angoixa ni patiment. Ja ens ho trobarem. De fet, ja ens ho estem trobant. Aquests nois, en general, ignoren que sense el compliment dels deures, per feixucs que siguin, no són possibles els suposats drets que diuen i reclamen. Ho haurien d’aprendre. Se’ls ho hauria d’ensenyar. Els drets s’adquireixen només complint els deures, estudiant molt, i l’incompliment i la desídia sempre suposa pèrdues d’allò que et pensaves tenir adquirit. És així que funciona la vida. Les Revàlides no són cap mal, al contrari. Són reptes i incentius per a la fonamental i necessària satisfacció personal. Ara: ¿com ho expliques, tot això, sobretot en aquesta època que a les escoles una part molt important del temps es dedica a la preparació de castanyades i d’altres succedanis un cop, això sí, acomplerta l’acostumada jornada de vaga i manifestació de cada any per aquestes dates, aquesta jornada de vaga de suposats estudiants de Secundària, menors d’edat la immensa majoria, sempre a finals d’octubre, l’últim dimecres, que, tal com va tot, no seria gens estrany que passés, àdhuc, a formar part del calendari escolar?  Elevem pregàries.

Engany, hipocresia

No em considero amb gaire tendència a l’odi. A la indiferència potser sí. Però no pas a l’odi. No em sento tampoc ni gaire ni gens implicat de totes aquestes coses que passen al PSOE, però és cert que hi ha una mena d’éssers, Felipe González en primer lloc, i també Susana Díaz i d’altres encara, Chacón per exemple, que em trasbalsen l’ànima, que m’encenen per dins i m’inciten a l’odi, a odiar-los literalment. Sensació molt desagradable. Oracles d’una consciència que no va més enllà de l’interès purament personal, de satisfer l’ego immens que els arrossega, la brutícia del vividor González, màscara adulterada. No els puc ni veure, la veritat és que em sobrepassen i ja sé que amb Sánchez tampoc no hauríem anat  enlloc, però si més no l’efecte que em fa és el de ser molt més bona persona. Anit me’l vaig escoltar quan aparegué davant la premsa per fer saber que efectivament acabava de  veure’s obligat a dimitir. De seguida vaig pensar en aquest fragment dels Assaigs de Montaigne (III, i), segona meitat del XVI:

“En les poques qüestions que he hagut de negociar amb els nostres prínceps, en les divisions i subdivisions que avui ens afligeixen, he evitat escrupolosament que em malinterpretessin i es confonguessin amb la meva màscara. La gent d’aquest ofici són els qui més es curen en salut, i es mostren tan planers i tan propers com poden; jo, en canvi, expresso les meves opinions més abrandades i de la manera que més em caracteritza. Sóc un negociador tendre i novell, que s’estima més fallar en la tasca escomesa que no pas fallar-me a mi mateix. Però això s’ha acomplert tan bé fins ara, que pocs han passat d’una mà a l’altra amb menys sospites, amb més favor i amb més familiaritat. Tinc una manera de fer oberta, facilitat per insinuar-me i per guanyar-me la confiança de les persones des del primer moment. La ingenuïtat i la veritat pura, en qualsevol segle, encara troben  la seva oportunitat i la seva utilitat”.

L’odi és, segurament, el sentiment més fatal de tots (també l’enveja, esclar). Ho passes malament de veritat quan sents que odies. No voldria odiar ningú de cap manera i el cas és que aquell temps de Montaigne va ser també el temps de Maquiavel i del que coneixem amb el nom de realisme polític. I Montaigne ja sabem que un dia decidí retirar-se de tots els embolics i de la mala fe que regna en tots els afers de la política i no molestar més. Maquiavel és també un dels grans. El maquiavelisme que se n’ha derivat, però, autoritza  a mentir, a faltar a la paraula donada o a matar en nom dels interessos  de l’estat, per dir-ho així, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat. Montaigne refusà aquesta manera d’entendre les coses. Rebutjà l’engany i la hipocresia i s’estimava més la franquesa i la lleialtat. No li semblava de cap manera que el fi justifiqui els mitjans i, sobretot, no estigué mai disposat a sacrificar la moral privada a la raó d’estat. Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se’l creu ningú. D’acord. El problema d’ara mateix és que això ja no és així i avui el que sembla és que com més menteix (l’home públic, i la dona, clar) més la gent se’l creu. La gent, sempre la gent. Rajoy in pectore.

 

 

“Ya verás, ya”

Sensació monumental de Salamanca. Sempre el plaer de venir-hi. I més enguany, que hi tenim l’hotel. Bé, l’hotel, de fet, és a Villamayor, a 6 Km, però vaja. El que hi ha són uns rictus molt més seriosos, aquí. Fins i tot es podria dir de mala bava. Hi ha, també, pidolaires, molts pidolaires. I hi ha encara Fra Luís de León i també Unamuno. I la qüestió de l’Arxiu. Trenet turístic. Plaça Anaya. Les Catedrals. Rua Major. Plaça Major. Oficina de Turisme. Aquí s’hi ve a aprendre, diuen. Molt bé. Ple de guiris uniformats de guiris intel·lectualoides de ciutat universitària. I l’arquitectura com a tresor, gairebé com a únic tresor. Cervesa al bar Edelweiss, per exemple. Al costat, el record d’aquella taula on seien tres aborígens que l’any passat vaig sentir com parlaven entre ells del 27-S. “Ya verás, ya!”. Fesomies de militars de paisà, potser ja jubilats i tot, però amb cara de disposar d’armes a casa, no ho sé. Intervenció armada, deien. Rajoy és un impotent i no sé quantes coses més. A punt de la setmana de festes. Santa María de la Vega.
En fi, tarda de Tordesillas, després. El “Tratado” de 1494, Castella i Portugal. I el monestir de Santa Clara, record de Joana I de Castella, dita la “Boja”, que hi visqué empresonada. I la Pl. Major, ben castellana. I el Duero que aquí em recorda el Loira d’Orleans i de Blois. Del brau, és a dir del toro, no en dic res.

Aquí s’hi ve per aprendre

Sensació monumental de Salamanca. Feia temps, ara, que no hi venia. Hi ha rictus molt més seriosos, aquí. Fins i tot es podria dir de més mala bava. Hi ha, també, pidolaires, molts pidolaires. I hi ha encara Fra Luís de León i també Unamuno. I la qüestió de l’Arxiu. Trenet turístic. Rua Major. Plaça Major. Oficina de Turisme. Aquí s’hi ve a aprendre, diuen. Molt bé. Ple de guiris uniformats de guiris intel·lectualoides de ciutat universitària. I l’arquitectura com a tresor, gairebé com a únic tresor. Cervesa al bar Edelweiss, per exemple. Al costat, una taula de tres aborígens que sento com parlen del 27-S. “Ya verás, ya!”. Fesomies de militars de paisà, potser ja jubilats i tot, però amb cara de disposar d’armes a casa, no ho sé. Intervenció armada, diuen. Rajoy és un impotent i no sé quantes coses més.
En fi, tarda de Tordesillas, després. El “Tratado” de 1494, Castella i Portugal. I el monestir de Santa Clara, record de Joana I de Castella, dita la “Boja”, que hi visqué empresonada. I la Pl. Major, ben castellana. I el Duero que aquí em recorda el Loira d’Orleans i de Blois. Aranda, ja de vespre.

Un gran bon vent

El PSOE es reivindica com l’esquerra capaç de treure de la Moncloa *a Rajoy

Per la Candelera, un dels titulars de l’Ara digital, suposat diari de referència. Coses que de bon dematí ja m’amarguen el dia. No n’hi ha per a tant, diran. Bé, a mi, aquestes coses em fan vergonya, molta vergonya. Ens hi juguem massa amb la llengua. De fet, em sembla que ens ho juguem tot. I mira que ho tenien fàcil. L’objecte verbal, a fer fora de la Moncloa, és Rajoy. Objectes que la gramàtica diu que van sense preposició. Però és que tenien també molt fàcil no capgirar l’ordre dels complements. ¿Per què el lloc abans de l’objecte? L’esquerra capaç de treure Rajoy de la Moncloa. Llestos. Anem coixos, però, molt coixos, gairebé amb pota de pal. I una cosa: avisin-me si és que hem d’acabar barrejant les llengües. O supeditant la nostra a la d’ells. Perquè, si ha de ser així, jo ara mateix plego veles tot exclamant un gran bon vent.

El greuge suprem

Hi ha 3 llibres seus que he estudiat i he fet servir sempre de consulta. Mai no el vaig tenir de professor, però aquells anys de la facultat de Filologia ell feia de rector de la Universitat (UB). Dies de necrològiques i de repassos. La reposició ahir del programa Savis en què Núria Solé apareixia més aviat insegura i un poc nerviosa davant la bonhomia d’Antoni M. Badia i Margarit. Filòleg, gramàtic. Ocupacions que semblen anòmales en aquest món que vivim. La Gramática Catalana (Gredos, 1962, en castellà), Llengua i Cultura als Països Catalans (la d’Ed. 62 del 1975), i la Gramàtica de Llengua Catalana (E.C, 1994). No vaig ser mai alumne presencial de les seves classes, però aquests 3 llibres seus han estat per a mi sempre de referència. I el mal vici de què parlà, a la conclusió d’aquell programa Savis d’ara fa 5 anys. El mal vici dels catalans de canviar sempre de llengua, i de passar al castellà, a la mínima que algú no se’ns adreça en català o ens pensem que és foraster. Urgència de corregir aquest vici de llengua supeditada i dependent, digué. 94 anys de vida plena que ara s’ha extingit (qdep i acs). Com més va, més són els records i els agraïments envers tots els qui, com el doctor Badia, han fet de la seva vida un camí per a la recuperació i la dignificació de la llengua i, per tant, del país. I ara aquest dissabte que ve, que diu que Rajoy vindrà a explicar-se. Segur que no parlarà de llengua, fins ara encara, per a mi, el greuge suprem.

Impecable, implacable. Metri

Els catalans (3a del plural) no es mereixen una votació com la del 9-N. Ni aquesta ni cap, només faltaria. Rajoy parla de mèrits des de Brussel·les, però impecable no és el mateix que implacable. El fet de formar part d’una cosa no és el mateix que el fet de ser posseït, contra la teva voluntat, per aquesta mateixa cosa. L’impecable és l’incapaç de pecar, l’impecable no té ni la més petita falta. Segurament res ni ningú no és, doncs, impecable. Tampoc ell ni la seva Constitució del tot obsoleta. Aquesta, si un cas, és implacable i no es pot, sembla, ni aplacar, ni apaivagar, ni mitigar. Tot és antidemocràtic segons ella. I el cònsol general d’Espanya a Perpinyà, Gauden Villas, viu amb absoluta resignació i impotència que la seva filla hagi d’estudiar en català, pobret i pobreta. Antidemocràcia absoluta de l’Edat Mitjana. Oxímoron d’Espanya i democràcia, un cop més.

PS.- Record i paraules d’en Metri, QEPD: “I quan la primavera esdevinga llibertat, la nostra lluita no haurà estat efímera”.

Categoria de recurs

Hem estat elevats a la categoria de simple recurs. Em sento tan sols un recurs. No hi veig cap altra explicació. Hores d’ara devem ser segurament el principal recurs econòmic d’Espanya. L’espantall de Rajoy i la seva claca al Senat, que no serveix de res, apel·lant a la democràcia. Apel·lar: recórrer al jutge o al tribunal superior perquè revoqui, esmeni o anul·li una sentència que es creu injusta, dictada per l’inferior. L’inferior i la democràcia d’ells, tercera del plural. Els en cedeixes, per exemple, 1.000 i te’n tornen 100. Resultat: 900 per a ells. Imperatiu legal des de temps gairebé immemorials. ¿Greuges, dius? No, què va! Faves comptades. I parlen, i no paren, de democràcia -se n’omplen la boca- sense llegir lleis ni decrets (dels qui consideren inferiors, és clar, perquè són tan sols un recurs). I sense discutir res ni proposar cap cosa a canvi. Negació de tot, democràcia. I respecte a la llei, sí senyor, la seva i la de ningú més. De poca-soltes, els ha titllat, i ha fet curt, el conseller Mas-Colell aquest dematí mateix. Ressonà el capvespre d’ahir el Cant dels Segadors a les places del país. Esmolem ben bé les eines. Perquè la victòria no es tracta tant de merèixer-la com d’aconseguir-la (Mascherano, després de la derrota del Barça a París).