Molta discreció

Diu que faran tancar els prostíbuls. Podria molt ben ser, és clar. Bé. El país s’ensorrarà, ara sí que s’ensorrarà! Fer de puta, o de meuca, tant se val, és, però, l’ofici més antic del món. No n’hi ha cap altre de més antic. I no es tracta pas de defensar les màfies i els proxenetes que esclavitzen noies, fan que s’exhibeixin als marges de les carreteres i les obliguen a prostituir-se, no, de cap manera. Això és un delicte dels més grossos i ha de ser perseguit a ultrança i sense cap mena de miraments. Ara bé: potser tancaran els anomenats prostíbuls, però hi ha una cosa que mai de vida no podran evitar: que qui vulgui fer de puta, perquè ho vol i perquè li agrada i li surt de dintre, senzillament ho faci. No passarà res i no ho sabrà ningú. Senyores o senyoretes que fan senyors. Ofici de la màxima discreció si es fa bé, naturalment. I ja se sap que les ments benpensants i el bonisme imperant i el feminisme mal entès que ens envolten no hi estaran pas d’acord. Al contrari. Però el que passa és que, al món, hi ha mascles i hi ha femelles (bé, d’acord, i les excepcions lgtbiq, ja ho sabem). Això és així. I amb tot el que comporta ser una cosa o l’altra. El problema són els ismes, masclisme, feminisme, però deixem-ho estar, això, ara.

I és que m’estimo més referir-me a un exemple que ja he fet servir alguna altra vegada. Aquest que diu que ja fa temps i temps que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tantes estones de la seva vida a freqüentar prostíbuls i prostitutes. I ell responia que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta professional i experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents  -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de  reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge de les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja està tot resolt. Amb les dames honestes mai no queda res del tot resolt.

Discreció, això sí. Molta discreció. Hem de ser discrets. I fer allò que tinguem ganes de fer sense, però, molestar ningú. És a dir, sense que se n’adonin. Cases de putes incloses. La mar de discretes.

Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.