La temptació del fracàs

Dues parelles entren al cafè. La noia d’una d’aquestes parelles em crida de seguida l’atenció. Acompanya un jove esvelt i de bon veure. Quan escullen taula, ella insisteix que el jove s’assegui al seu costat.

A partir d’aquest moment no fa altra cosa sinó dispensar-li tota classe d’atencions. Hi ha un moment que ell treu una cigarreta. Ella de seguida li ofereix la seva burilla perquè l’encengui, però alhora -dos serveis per a una sola finalitat- li acosta la capsa de llumins. Quan destapen el vi, s’afanya a servir-lo. A banda d’això, mentre conversen amb l’altra parella, ella no fa res més sinó escoltar el que ell contesta, comentar-ho, festejar-ho, i no només amb paraules, també amb ganyotes, amb carícies. Finalment, no pot contenir-se, i li passa el braç pel coll. Des d’aleshores queda adherida a ell, no el deixa anar. Necessita testimoniar que aquest li pertany. De tant en tant li parla a l’oïda i se n’aprofita per besar-lo a la galta. Altres vegades, sense res que ho faci preveure, es gira cap a ell i arrufa els llavis. El jove, que no la veu, preveu potser alguna iniciativa i inclina lleugerament el rostre. La noia, aleshores, avança la boca i el besa. Evidentment, la noia no veu res, no sap probablement on és, de quin color són les parets, qui són els cambrers, ni veu l’home pàl·lid -jo- que, tot sopant, l’observa.

Aquesta noia no hi és, al cafè. Està “instal·lada” en el seu home. Físicament, moralment, no viu sinó del cos del seu amic, el gest més petit del qual desencadena en ella multitud de reaccions, n’hi ha prou que ell canviï de posició perquè tot el cos de la noia s’orienti d’acord amb aquest canvi. D’això se’n diu, més que amor, enamorament. Es troba en l’època en què un mata o se suïcida per passió. Passarà. Passarà. Pa. Pa.

Més o menys així, Julio Ramón Ribeyro explica aquesta anècdota al seu impagable dietari “La Tentación del Fracaso”, (Seix Barral i una edició recent amb pròleg de Vila-Matas). I suposo que qui més qui menys hi ha passat, per situacions semblants. I sabem que, efectivament, acaba passant, s’acaba refredant. Potser és per això que els que som més covards, els que ja venim de diversos i considerables fracassos, quan veiem a venir la possibilitat d’una altra situació semblant, ens situem darrere d’una pantalla.Una pantalla que ens impedeixi o ens dificulti acostar-nos a qui ens fa l’efecte que ens atrau. I és aleshores que ja estem perduts per a l’amor i per a l’enamorament.

Ara, La temptació del fracàs no tracta només del fracàs amorós. Ni molt menys. Ribeyro és un escriptor peruà que va morir l’any 1994 i que no és gaire conegut entre nosaltres. Bé, ara potser ja una mica més. El que passa és que va tenir la mala sort de ser contemporani de Mario Vargas Llosa, set anys més jove i que encara és viu. Però mira, igual que el whisky Powers ha estat eclipsat per la fama del Jameson, però és molt més bo el Powers, així Ribeyro pot ser que hagi estat eclipsat per don Mario, però és molt més bo Ribeyro. Jo diria que cal llegir-lo. Com a mínim, aquest La Tentación del Fracaso i també “Prosas apátridas” (textos aforístics) i “Cuentos completos”.

Escac i mat

És bo que els nens aprenguin el joc d’escacs i els moviments de cada peça i l’estratègia més adequada a cada cas. 1 rei, 1 dama, 2 torres, 2 alfils, 2 cavalls, 8 peons. No en sé prou i mai no he tingut la calma i la paciència que cal. Admiro, però, els qui en saben. I també, no cal dir-ho, els qui n’ensenyen. Dissabtes dematí a l’Ateneu del poble. Nens que aprenen els escacs. En M.A. com a guia i mestre. Passats els anys, el joc es convertirà, potser, en una mena d’amor venal tal com ho explica Ribeyro en una de les seves Proses Apàtrides. Fins i tot aquells que no es tenen cap afinitat ni simpatia poden reunir-se com a parella de joc. Tan sols recíproca necessitat per al gaudi. Persones que ni se saluden ni s’intercanvien cap paraula en tota la setmana, en arribar diumenge, seuen a jugar la partida d’escacs. Acord tàcit que no va precedit de cap invitació verbal. Només fa falta que un dels dos prepari el tauler perquè l’altre s’acosti a la taula, segui, i comenci el joc. Tot en silenci, exclòs qualsevol comentari. Al final, sigui quin sigui que hagi resultat guanyador, escac i mat, cadascú enfilarà el camí que li pertoqui i s’oblidarà completament de l’altre, tant és que se’l trobi al cafè o a dins l’ascensor. Fins diumenge que ve.

PS.- Se’m fa estrany, per cert, que les noies, en general, no sentin cap atracció envers aquest joc.

Cendrer

Que consti que jo no ho faig, eh, però aquest migdia, abans de sortir al carrer a veure què, he fullejat unes quantes Proses Apàtrides, de Ribeyro, i entre d’altres m’he trobat amb aquesta: El costum que tinc de llençar les llosques, o burilles, pel balcó del pis on visc quan em recolzo a la barana i no passa ningú per la vorera. I és per això mateix que m’emprenya avui veure-hi algú aturat al precís instant que vull complir aquest gest que dic, llençar la peça llosca. I em demano, esclar, què cony hi fot i què espera, aquest paio, ficat dins del meu cendrer. Imatges edificants que em carreguen qui-sap-lo. En fi.