Sort que no se’n van sortir

La carretera de Perpinyà a Narbona passa, com se sap, primer, al costat de la immensa vinya de Rivesaltes i, després, prop de Taltaüll on hi ha unes restes humanes de més de 400.000 anys d’antiguitat. Fem camí i deixem enrere Salses i el seu castell, que marca el límit nord del Rosselló, sobrepassem els estanys de Bagues i Sigean, entreveiem Leucata i Barcarès i entrem de seguida a Occitània, la llengua d’oc, el sí dels trobadors, l’amor cortès, la distància (mesura) en relació a la dama estimada (sempre de rang superior) per tal de no satisfer el desig i que l’amor es mantingui viu i encesa la brasa. No hi ha possibilitat de viure sense desig. Triguem 40 minuts fins a Narbona. Fins aquí havia arribat el mar en el passat i Narbona havia estat un port molt important de la Gàl·lia Narbonensis, cruïlla de comunicacions fonamental. El camí de Bordeus i Tolosa es troba aquí amb el que ve de Catalunya i parteix cap al nord i cap a Itàlia. Narbona ara ha perdut pes, però arribà a tenir 50.000 habitants en temps dels romans, dels quals queden pocs vestigis. Se’n conserven més de l’època medieval. La Catedral de sant Just i el Palau de l’Arquebisbe, per exemple. Passant-hi, recordo, un mes de novembre de ja fa anys, la sumptuosa cerimònia, a la catedral, de la recepció i benedicció del vi novell. El vi, producte fonamental per a l’economia narbonesa i de tot el departament de l’Aude en general.

A poca distància de Narbona, Minerva. Els càtars. Els càtars gaudeixen de molt de prestigi, però a mi sempre m’ha semblat una sort que no se n’haguessin sortit. ¿T’imagines una societat feta només de gent bona i pura o aspirant a ser bona i pura? Els càtars creien que el nostre món, fonamentalment dolent, no podia ser obra d’un Déu bo, que el nostre món no és res més que una creació de l’esperit del mal, Satanàs. I el regne del cel no s’obrirà sinó a aquells que seran purificats en el curs de les seves vides successives. Càtar, del grec, pur. La saviesa (la puresa), doncs, consistia a desfer-se de la realitat satànica i esdevenir pur. No veien en l’església romana sinó una invenció del dimoni i només administraven un únic sagrament, el “Consolamentum”. I només els “perfectes” que menaven una vida pel camí de la fe càtara podien rebre’l. Els altres, els “creients”, constituïen la massa dels fidels, els aspirants a “perfectes”, encara no podien enfrontar-se a les lleis, molt dures, imposades per la doctrina i serien “consolats” només en el moment de la seva mort. I, és clar, dius, ¿de qui és a l’abast, tot això? Com a molt, de molt pocs. Tanta sobrietat, tanta discreció, tant de respecte. ¿T’imagines això dut al límit? El món ja s’hauria acabat. Ara: visitar Minerva és interessant, molt interessant. I tot això s’ho van endur els francesos. Les Croades, naturalment amb la connivència de Roma. Sempre he pensat que per sota del motiu religiós -perseguir uns suposats heretges- s’hi va amagar el veritable motiu econòmic de l’annexió del territori, que era aleshores molt ric. Simó de Montfort i els altres que vingueren després van fer bé la seva feina terrible. Tenir els càtars com a aliats ens va sortir car també a nosaltres. La primera desfeta històrica de les diverses que hem patit va ser a Muret (1208), sud de Tolosa, no gaire lluny d’aquí on ara som. Pere el Catòlic, pare de Jaume I, ho va fer tot fatal i tot ho va perdre, la batalla i la vida. Al segle XIV tot era acabat, dat i beneït.

Dinem al Relais Chantovent. Molt bé. 38.-€ per persona. I després de dinar ens fa mandra d’anar al monestir de Fontfreda. Diem de deixar-ho per a un altre dia d’aquests i mirem que l’horabaixa transcorri suau i plàcida. Sembla que vol ploure. Millor.

Espai occità

És clar que, l’any 1934, el mateix Pompeu Fabra, entre força d’altres, la negà, aquesta filiació. Però com més sento els qui avui hi entenen, i s’hi dediquen, més convençut n’estic. ¿Quan parlarem seriosament del fet, més que probable, que la nostra veritable filiació, la filiació de la llengua que parlem i estimem i encara hem de defensar, no és sinó la de l’espai occità i que el català que parlem, esmentat com a llemosí pel mateix Aribau i d’altres, no és sinó un dialecte més de la llengua d’oc? Charrada d’Arenhs 2014, ahir a la Biblioteca. Miquel Maresma, Vicent Partal i Patrici Pujada. Comunitat lingüística occitano-catalana. Malgrat Murèth i Pere el Catòlic. L’anterior fou a primers d’agost de l’any passat i vaig dir-ne aixó: El Loira com a límit. I el Massís Central. Aquest hauria estat segurament el nostre món natural. Martí de Riquer ens llegí els trobadors a classe. I també Anton M. Espadaler ho va fer. Aquell món del qual tot s’entenia perquè era un món de noms i cognoms compartits. I la ideologia amorosa que transmeteren, de fidelitat envers l’objecte amat i de no compliment del desig perquè, si no, encabat calia substituir-lo per un altre perquè sense desig no podem viure. Difícil de complir tot plegat a la pràctica, però atractiu sens dubte. Hi havia silenci total a l’aula al llarg d’aquestes lectures que dic. Món civilitzat contra la barbàrie veïnal que amb l’excusa de combatre els càtars -aquells bons homes del consolamentum que, per cert, Déu ens en guardi- es feren amb el país (Muret, pobre i massa confiat Pere el Catòlic, a partir del 1209) que és el que de veritat volien i fou així que començà la decadència de la llengua occitana i del model de societat que representava. Quedàvem més al sud, nosaltres, i el maig del 1258 (Corbeil) perdérem tots els drets que poguéssim encara tenir per acabar d’integrar-nos-hi. La història continuà i és molt llarga, massa. I massa desvirtuada també. Però totes aquestes són coses que ahir, un cop més, se sentiren explicar a la sessió que hi hagué a la Biblioteca sinerenca amb lúcides intervencions de Miquel Maresma, Xavier Majó, Jem Cabanes i Joan Thomas. Aquesta comunitat lingüística catalano-occitana que hauria hagut d’anar molt més enllà. A ells, els ha tocat ser francesos. A nosaltres, ser espanyols. No, no es pot pas dir que hàgim estat gaire de sort fins ara. Ni els uns ni els altres.

El Loira com a límit

I el Massís Central. Aquest hauria estat segurament el nostre món natural. Martí de Riquer ens llegí els trobadors a classe. I també Anton M. Espadaler ho va fer. Aquell món del qual tot s’entenia perquè era un món de noms i cognoms compartits. I la ideologia amorosa que transmeteren, de fidelitat envers l’objecte amat i de no compliment del desig perquè, si no, encabat calia substituir-lo per un altre perquè sense desig no podem viure. Difícil de complir tot plegat a la pràctica, però atractiu sens dubte. Hi havia silenci total a l’aula al llarg d’aquestes lectures que dic. Món civilitzat contra la barbàrie veïnal que amb l’excusa de combatre els càtars -aquells bons homes del consolamentum que Déu ens en guardi- es feren amb el país (Muret, pobre i massa confiat Pere el Catòlic, a partir del 1209) que és el que de veritat volien i fou així que començà la decadència de la llengua occitana i del model de societat que representava. Quedàvem més al sud, nosaltres, i el 1254 (Corbeil) perdérem tots els drets que poguéssim encara tenir per acabar d’integrar-nos-hi. La història continuà i és molt llarga, massa. I massa desvirtuada també. Però totes aquestes són coses que ahir, un cop més, se sentiren explicar a la sessió que hi hagué a la Biblioteca sinerenca amb lúcides intervencions de Miquel Maresma, Xavier Majó, Jem Cabanes i Joan Thomas. Aquesta comunitat lingüística catalano-occitana que hauria hagut d’anar molt més enllà. A ells, els ha tocat ser francesos. A nosaltres, ser espanyols. No, no es pot pas dir que hàgim estat de sort fins ara.