Quan era ric

31 anys, farà demà passat de la mort de Joan Oliver, també conegut amb el sobrenom de Pere Quart quan feia de poeta i fins i tot amb el de Joan Pendonista si es tractava de passar més desapercebut. I no és pas que tingui la intenció de repassar ara la seva trajectòria, prou ben estudiada d’altra banda per part de tots aquells que de veritat hi entenen, però sí d’esmentar un petit fragment que extrec de l’esplèndid Àlbum Joan Oliver que el PEN Català edità fa uns quants mesos i del qual la seva Presidenta, col·lega i amiga Carme Arenas acaba de fer-me obsequi tot dinant fa un parell de dies al magnífic Regulador de l’actual hotel Bagués. Grandiós plaer també, no cal dir-ho, de les més de 2 hores d’intensa conversa tan plena de gràcia i de bon humor que tant li agraeixo. Aquest petit fragment que dic aparegué l’any 1987 a Joan Oliver tal com raja i es tracta d’unes paraules adreçades a Xavier Borràs que deien així:

“Aleshores jo quan era ric treballava, però treballava en coses vocacionals i sense cobrar perquè com que jo ni per viure, ni per casar-me, ni per a res, no necessitava cobrar, senzillament no cobrava, comprens? Perquè jo crec que l’home no ha vingut al món treballar, eh?, l’home ha vingut al món per viure, per desenvolupar totes les seves potències, els sentiments, els sentits, el sexe, l’amor, l’amistat, l’esport, la contemplació de la meravella dels paisatges, els viatges, el coneixement d’altres terrenys, […]”.

D’altra banda, un Bloomsday més, avui. La jornada escrita a l’Ulisses, però també Els Morts, de Joyce gairebé sempre presents. Entre moltes altres coses seves que em fan pensar que segurament ja no estic al dia i que no sé segur, tampoc, si hores d’ara tinc ja gaires ganes d’estar-hi. Estar al dia. Ben mirat, ¿què vol dir, estar al dia? ¿I de què serveix?

Caragol treu banya

Paraules de Carme Arenas, presidenta del PEN Català. Defensar els drets lingüístics, la llibertat d’expressió, el coneixement mutu de les literatures a través, si cal, de la traducció. Tot això, i més coses encara, és el que defensa el PEN, tant al món com aquí casa mateix. I en general els governs hi donen suport. En general perquè a casa nostra no és pas així. Aquí el que tenim és inanició. No som cap prioritat i més aviat la sensació és que fem nosa. La cultura, l’escrita si més no, fa nosa i el fet de no tenir un estat és un problema, segurament el problema. I les grans paraules del conseller Mascarell han quedat tan sols en això, en paraules sense cap resultat pràctic. Presumpció de protagonisme de les institucions que fan la competència a la societat civil que és qui hauria de fer allò que sap fer. Mascarell presumit i a la recerca d’aplaudiments que no haurien pas de correspondre-li en una societat normal ara que comença la metralladora comercial nadalenca de cada any, i com més va més, i de la solidaritat gairebé imposada, apegalosa i no gens discreta, que és l’únic que hauria de ser. Tanta inanitat. Caragol treu banya, puja a la muntanya…