El conflicte hi és

Dinar de celebració a Cal Frare de Maians. El Bages, però tocant a l’Anoia. Quaranta-un anys, ja, de la Mònica. Per molts anys, estimada! Sis a taula i conversa del tot animada durant les més de quatre hores que ha durat tot plegat, brindis inclosos i amb aquell poc d’emoció que a tots se’ns ha notat. La família és la família, és clar, tot el que sempre tinc i tenim més a prop. Recordem, si no, aquestes paraules de Chesterton: “els qui parlen contra la família no saben el que fan, perquè no saben el que desfan.” Dies com aquest que aporten també un poc de malenconia i el record d’aquells estius de viatges i de banys. I les safates de carn de vedella arrebossada que indefectiblement apareixia a taula després de l’entrant. I les tallades de síndria. Eren petits, encara, els nens. No com ara, que la petita ja en té trenta-tres. Malenconia, sí. Anem del zero al zero. De no ser-hi a ser-hi i, finalment, deixar de ser-hi. La vida. De l’inconscient i insensible a l’inconscient i insensible. I no és possible de percebre’n el trànsit. Ja Valéry va fer que Monsieur Teste ho digués: “passem del veure al no veure després d’haver passat del no veure al veure“. I mentrestant…temps de correcció política, aquesta dictadura de la ignorància i de la solidaritat que fa, per exemple, que ens concentrem, compungits, en l’horror que viu, posem per cas, un nen africà que s’està morint de gana tot fent-nos creure i pensant-nos que és culpa nostra. La ignorància consisteix a no saber, però, si aquest nen es mor de gana a causa de la corrupció governamental i de la manca d’un estat de dret o perquè Occident, és a dir nosaltres, no ajudem prou. Diu Anthony Browne a Ridículament correcte: “Si totes les persones poderoses fossin malignes i totes les persones vulnerables fossin bones, no hi hauria cap conflicte entre la raó i la correcció política, entre donar suport al que està bé i donar suport als febles“. Però no és així i el conflicte hi és. El conflicte del doble raser en què sempre hi surts guanyant si ets identificat com a víctima. Negre, musulmà, homosexual, dona, discapacitat. Aquest fet de classificar la humanitat en grups d’identitat gairebé automatitza el procés de pensament políticament correcte, és a dir, estúpidament correcte. Simplificant-ho molt, d’acord: Dona = víctima = té raó; home = opressor = no té raó. És clar que a l’altra banda sempre queda el consol de Wodehouse. Amor i gallines, per exemple. I amb Ukridge, un dels seus personatges que més bé t’ho fa passar! Aquella família.

Eviteu el ramat

Més d’un segle fa ja, segons Edicions Gallimard, del Monsieur Teste (1919), de Paul Valéry (1871-1945), aquest llibre gloriós del qual tinc un exemplar d’aquells que publicà Laertes el 1980 i amb edició de Jordi Llovet i Àlex Susanna. Plaer de rellegir-lo, de tornar a fullejar-lo. Entre moltes d’altres coses, Valéry hi escriu en relació a la glòria i diu uns mots que em semblen la mar d’encertats i clarificadors. Mots que són com claus: la recerca de la glòria acaba per reduir-nos a voler agradar de manera suficient als altres, i a renunciar a agradar-nos infinitament a nosaltres mateixos, aquest individu que som per damunt de tot. ¿Ens agradem prou quan ens mirem de veritat i ens veiem tal com som?

Hi esmenta també, en un punt determinat, el personatge de Huysmans, Des Esseintes, per tal de donar a entendre que la manera com ell mateix (Valéry) valora la política no difereix gaire de la de l’esmentat Des Esseintes en el sentit que aquest hi flairava una ximplesa tan inveterada, una tal execració de les seves idees particulars, arrelats en aquells cervells estrets dels negociants, preocupats exclusivament de les estratègies i els diners i aptes únicament per a aquesta baixa distracció dels esperits mediocres, la política, que retornava enfurismat a casa i es tancava amb pany i clau entre els seus llibres. I aleshores Valéry diu: “Hi ha, però, la xusma d’aquesta professió i entre ells hi compto tots aquells que practiquen la política -és a dir, la tàctica d’acció directa sobre el públic, la depreciació dels individus més que no la crítica de les obres, les injúries i les calúmnies…sense reconèixer que allò que fan sempre té a veure amb l’enveja i la rancúnia, d’altra banda tot sàviament calculat…”

I el que us dic és que sou un neci. I feu el favor de no comparar-me amb d’altres: primer perquè no em coneixeu -i a més, tampoc no coneixeu els altres…I mireu, tots els necis apel·len a la humanitat i tots els febles a la justícia, interessats com estan, uns i altres, en la confusió. Eviteu el ramat i el balanç d’aquests Justos tan mal instruïts; copegem sobre el que volen fer-nos els seus semblants. Recordeu només que entre els homes no existeixen sinó dues relacions: la lògica o la guerra.

I és que mai no pensem que allò que pensem ens amaga el que som. I no oblidéssim pas aquesta altra anotació seva en un dels quaderns de Tel Quel: L’Estat, doncs, és “amic de tothom, però enemic de cadascú.”

Fa de mal dur

Expropiar la catedral de Barcelona. Estan ben grillats (perdó, grillades). O sonats (perdó, sonades). O trastocats (perdó, trastocades). Es veu que hi voldrien una escola de música i un economat, ja m’explicaràs. Sisplau: mireu-vos bé i així podreu veure quina vida tan sòrdida i tan trista dueu (Txékhov). I tan grillada, podríem afegir-hi. Bé, la veritat és, però, que, d’un cert grau de grilladura, potser cap de nosaltres no n’estem del tot exempts. L’home lliure i feliç de Pascal és aquell que és capaç d’estar-se sol i quiet a la seva cambra. Chatwin, Bruce Chatwin, de qui potser s’hauria de parlar un poc més, no hi estava d’acord. No sé ara si és en aquell esplèndid llibre seu sobre la Patagònia que afirmava que l’home que resta quiet en una habitació, amb els panys tancats, corre el perill de tornar-se boig i de ser torturat per les al·lucinacions i la introspecció. Chatwin (1940-1989) es morí a causa de la sida.

En fi, que entre una cosa i l’altra apareixen dies com aquest que se’m fa del tot present allò de Valéry quan parlava de no tenir res a dir i al mateix temps entestar-se a dir-ho per escrit. I és que, ben mirat, és ben cert que tot plegat fa de mal dur.

Tantes dependències

La bellesa no pot resumir-se i un enze no passa de ser una ment poc exigent i ja sabem que qui s’acontenta amb poca cosa és que deu ser molt poca cosa. Fer de dependent. Vés a saber si no estem fets per ignorar que no som lliures. (Tantes dependències). Als Quaderns de Valéry, en què fa dies que torno a entretenir-me, i parlant de Bergson, llegeixo que la Creació no la va presenciar ningú. I tampoc l’evolució de les espècies. Imatges fantàstiques de tot plegat. Perquè, ¿com t’ho fas per representar-te un estat de les coses abans de totes les coses? És massa fàcil dir que no hi havia res. Una nit, un silenci. Però tot això són dades positives. Les tenebres necessiten ulls i també memòria de la llum, de la claror. Silenci que és l’espera del brogit. ¿Com t’ho fas per definir el no-res? ¿O per saber què queda quan no queda res? I així fins que m’adono que apareix a la pantalla la ressenya esplèndida de Marina Porras, una més, sobre Erskine Caldwell (nom, per cert, que no havia sentit mai). Cap avall no hi ha sostre. I pensa que, només amb el perfum, no n’hi ha prou per combatre la suor. Tantes dependències.

La revolta veritable

Diuen que, si per cas, serem foragitats de la U.E. Bé, lingüísticament encara és l’hora que mai n’hàgim format part. I mai és mai. De manera que, què volen que els digui. Estem molt i molt castellanitzats. També mentalment. N’hi ha que diuen que no hi veuen solució. Però la revolta veritable, la de debò i la més bàsica, no és cap altra que la lingüística. Si no, ja poden dir missa.

Literatura. El canon d’obres mestres. Però no és mai qui signa el llibre l’autor d’una obra mestra. L’obra mestra és cosa dels lectors, de la qualitat dels lectors. D’aquells lectors rigorosos, plens de subtilesa i d’ingenuïtat, sense cap pressa i amb tota la lentitud que cal, amb temps, vaja. La llàstima és que aquesta mena de lectors ja fa temps que s’estan morint. I no només d’inanició. A l’altra banda, doncs, a la banda d’aquells que han convertit en ofici el fet d’escriure, del que es tracta no és pas ser clàssic, sinó més aviat d’arribar a convertir-s’hi i a no passar mai de moda. (Valéry)

Naïf exhaustiu

Sortir al carrer sense ganes. Només perquè t’has quedat sense cigarretes i sense gairebé res a la nevera. Nevera, quin mot. I després, esclar, tornar amarat de suor, una suor segurament també d’angúnia a causa de la presència pública de tants éssers primitius o, si més no, d’aparença primitiva. No m’agraden els primitius -aquests que s’hi fan passar- en èpoques no primitives, o aparentment no primitives. Aquest naïf exhaustiu. Digues-ne impotència artificial si vols. Tanta i tanta simulació. I tanta closca mig pelada. I no cal pas que expliquis res més. Al capdavall, ¿per què explicar res si la veritat és que no et passa res? Monuments. Catedrals. Quaderns de Valéry. Dutxes d’aigua freda.

Quina bona olor

La força de les olors, escrivia Valéry al seu Quadern 88 anys enrere. Imagina’t la cosa com devia ser. Animalitat en què l’olfacte és el sentit capital. Olfacció, sentit de l’elecció, fer bona olor, fer mala olor, et put l’alè, fil conductor alimentici, sexual, social. Dutxa i desodorant i aquell toc de perfum que ho fa tot encara més amorós i seductor. Seduir, commoure, convèncer. Es tracta d’això. Segurament en tots els ordres de la vida i mentre encara hi siguem. I l’instint, l’instint que és a la memòria allò que el capital és al treball i a tot allò que aportes i produeixes. No pot ser de cap manera que, a l’empresa, li costis més del que hi aportes. La memòria -cos del pensament, avenir del passat- i el record, ahir, del vespre tan esplèndid de Sant Cugat. I vós, ¿qui sou? Se’n digueren de molt i molt grosses. Quina bona olor! Estaria la mar de bé no perdre’n ni l’hàbit ni el costum.

El Cos com a límit

Separació entre poble i intel·lectuals. Els intel·lectuals treballen per als intel·lectuals i, així, el poble, la població, augmenta. Refinat orgull de la resignació. Coses com aquesta que deuen ser certes. El pensament, però, tan sols és seriós a través del cos. És l’aparició del cos allò que li atorga pes i força i, a més, fa definitius efectes i conseqüències. “L’ànima” sense cos tan sols produiria jocs de paraules i un munt de teories.- Perquè, a veure, per a una ànima sense ulls, ¿qui o què substituiria les llàgrimes, i d’on sorgirien sospirs i esforços, plors i enluminades d’amors? Diràs, segurament, que hi ha els sistemes filosòfics, d’acord. Pensa, però, que qualsevol d’ells en què el Cos humà no hi tingui un paper fonamental no és sinó inepte, inapte. El que vull dir-te és que el coneixement té límits. Per exemple, el mateix límit del cos humà més enllà del qual no és possible el pensament. Definició d’ànima, d’esperit: la manera com el Cos respon al món. (Dematí de Valéry).

Impressió de novetat

La memòria és el cos del pensament. Valéry dixit. El pensament no existeix sinó expressat. I així, expressat, és fet d’elements de memòria. Expressar-lo és compondre’l amb aquests elements. El que és actual no és sinó una combinació del que és passat. I com més petits són els elements, més grossa resulta la impressió de novetat. Trump, president. Molt bé. No hi tinc res a dir. Una majoria prou àmplia dels seus conciutadans l’han escollit. Impressió de novetat. Tot està per veure, fins a gener no prendrà possessió del càrrec, però em sento més aviat content. Ara: el cos del pensament d’un servidor, avui, no és cap altre que la recepció d’ahir mateix a cals senyors Estrada, a  Canet, davant per davant del santuari de la Misericòrdia i de l’excels i fastuós plat de curry que ens serviren. Meravella. 9 a taula i el fluir de la conversa i de la franca rialla, exactament a veure qui la deia més grossa. I l’acompanyament de fantàstics vins del Priorat i de l’Empordà. Igual que la més que generosa i esplèndida col·lecció d’espirituosos de la cloenda. Knappogue Castle (l’irlandès), Jura, Knockando, Lagavulin, Black Label…Què més vols! La majoria d’aquestes 9 persones que dic estan fent classe aquest dematí de dimecres on som. De Gimnàstica, de Filosofia, d´Història, d’Informàtica. N’hi ha una a qui una tendinitis de les grosses obliga a estar-se un temps de baixa. Una altra que té cura, des de Secretaria, que a l’institut tot funcioni al peu de la lletra, i a fe que ho aconsegueix. Una altra que fa que la cafeteria sigui el punt de referència que és quan la feina produeix pauses amables. Les altres dues que falten som ja uns éssers jubilats a qui la vida proporciona encara aquestes estones de bonhomia i de plaer. És poca cosa, doncs, la paraula agraïment. Molt poca cosa. Elements de memòria. For ever.

Un cert morbo

És notable la força de les olors, animalitat en què l’olfacte representa el sentit capital. Resulta vital el paper de l’acció d’olorar, primordial, sentit d’elecció també, proveïdor igualment del gust sexual i social. Olora, ensuma, el que desprèn l’àpat que ara mateix et presenten aquí davant. Pel que fa a les bèsties, podria ser que la memòria de l’olor estigués gairebé en continuïtat amb l’instint, experiència infusa. Valéry deia que l’instint seria a la memòria allò que el capital és al treball. I jo no tinc prou olfacte per saber si aquest vespre haurà acabat guanyant Clinton o Trump. Cap de les dues olors no m’acaben de satisfer. I, de fet, de Trump tot just fa quatre dies, com aquell qui diu, que n’he sentit parlar. Un cert morbo sí que desprèn, però. Ben al contrari de la senyora Clinton, que pròpiament es diu Rodham -als EUA, en casar-se, també perden el cognom, les noies. Dels altres candidats que deu haver-hi, ni la més remota idea, cap olor, com si no existissin.