Fill meu

Bones tardes. Alguns lectors em fan saber que l’enllaç d’ahir, L’Últim Calbot de la FCO (Fundació Catalunya Oberta), es veu que remetia a una pàgina web estranya i desconeguda. A veure, doncs, si aquest error involuntari pot quedar ara solucionat. Disculpes.

I el fet és que aquest dematí pensava en les mares. En la meva i en les de tots nosaltres i també en les dels genis de la història, les d’aquells que hi han passat com a genis que reconeixem a través de l’obra deixada i més enllà de si foren més o menys bones persones, o persones bones -no em sembla pas que sigui el mateix un bon home que un home bo. Bé. El temps perdut de Proust, per exemple, en què ell més d’una vegada i de dues esmentà la colitis que patia: correspondance avec sa merde, deixà escrit. Val a dir, per cert, que ho féu a través d’aquest joc de paraules un poc massa forçat entre mère i merde, que gros. Però bé, el cas és que hi ha les mares que han parit els genis de tot temps. La de Proust mateix, la de Renard i les de tots els altres moralistes, francesos o no, també la de Montaigne, la de Larbaud i la de Léautaud que és en qui sobretot penso i de qui justament voldria ara recordar que mai no va poder sentir per boca d’ella l’expressió fill meu i que després ell va intentar posseir com a amant atès que mai no va poder-la tenir com a mare. Sense joguines i sense res, només de vegades amb el gos del pare com a sola i única companyia. Gens estranya, doncs, aquella frase, aquell contundent interrogant del seu Diari: “…perquè, al capdavall, l’amor pur, l’amor honest ¿no resulta, tal vegada, ser la cosa més contrària a l’amor?” Inacabable Léautaud. Te’l miris com te’l miris. Esclar que en contemplar fotos seves -n’hi ha un munt-, i com que l’edat no perdona, no puc mai evitar de pensar fins a quin punt arriba a ser fonamental el fet de fer net de la quantitat de pèls que ens sobreïxen del nas i de les orelles. Diria que també en això consisteix la higiene, fill meu. Per l’amor de Déu.

 

Brogit d’esbufecs

Paul Léautaud, al seu Diari Literari, dilluns, 11 de febrer del 1946: ¿Què és la Literatura, em demaneu? ¿Què és i què significa escriure, tant és que sigui en vers com en prosa? Una malaltia, una pura follia, una divagació, un deliri, i això sense comptar les vegades que no passa de ser una simple pretensió! Un home sa, vull dir sa d’esperit, assentat fermament a la vida, no escriu, i ni molt menys li passa pel cap de fer-ho. Sí, senyor. I el que diré és que si t’ho mires encara més d’ aprop, tot això de la literatura i del fet d’escriure, no passen de ser purs infantilismes. Només hi ha un tipus de vida humana que se sostingui, que s’expliqui, que es justifiqui, que tingui valor i relació amb quelcom de concret: la vida pagesa. Molt bé.

I així Balzac, amb l’enrenou de personatges de la Comèdia Humana, és un foll. I Hugo, amb aquell seu deliri versificat, tot i el sublim sentit de la seva poesia, un alienat total. I quan Stendhal escriu que s’ha passat la vida reflexionant al voltant de tres idees per a ell importants, exagera, presumeix, menteix, se les dóna d’home superior, pretén epatar-nos, impressionar-nos, sorprendre’ns, o allò que ell mateix en un altre lloc anomena: to puff.

Brogit i brogit d’esbufecs, per tant. O qualsevol altra cosa que s’hi assembli. No ho sé, però potser és que la nostra violència consisteix en el fet d’existir i que no sabem mai com, ni de quina manera, neix la lleialtat.

Venjança reparadora

Abans d’ahir, un cop acabada la presentació de Proust a Catalunya (Arcàdia) a la Central del carrer Mallorca -per cert, amb aportacions més que interessants d’Amadeu Cuito i de Xavier Pla (“el que convé a la literatura catalana és el diàleg permanent com a mínim amb l’europea com a interlocutora si no es vol caure en una mena de localisme que no resultaria gens interessant”) tot i que també Pere Gimferrer hi va intervenir malgrat que no el vaig entendre de res i amb prou feines si vaig arribar a sentir-li la veu-, amb la Marina i en Joan van anar a fer uns Manhattans a l’Ideal que teníem tan a prop no sense just abans haver-me comprat a la llibreria el Diario Literario (Fuentetaja) de Paul Léautaud per 45€, pas mal. I el que ara voldria dir és que, de Léautaud (1872-1956), en coneixia el Diario Personal (Seix Barral) i L’Amic (Días Contados), però n’ignorava coses que Roberto Calasso explica a la introducció del llibre. No sabia, per exemple, que la seva mare, la de Paul, l’havia abandonat al cap de molt pocs dies d’haver-lo dut en aquest món, de manera que no resulta gens estrany que després, anant fent camí per la vida, la forma de ser d’aquell nen s’anés convertint en la d’un ésser d’un cinisme perpetu, d’una ironia més que punyent i d’una completa antipatia envers els sentiments. Mandrós, melancòlic, solitari, aquell nen abandonat que va ser, a partir d’un determinat moment, va decidir convertir-se en testimoni tan sols d’ell mateix i Fer-se el Mort a través de l’arma més precisa i preciosa del Mort, l’escriptura com a únic instrument que ofereix una insuperable pantalla defensiva i que, al mateix temps, et promet la necessària, per a ell, venjança reparadora. Només així s’explica la manera com ordí i tramà, durant l’únic desplaçament que des de París va fer en tota sa vida, a Calais concretament i per motius familiars -una tia moribunda-, la sola i única gran història d’amor de tot el temps que visqué: la tinguda amb la seva mare. Cínic, glacial, maligne i amarg Léautaud, que intentà exactament això mateix: recuperar la mare com a amant, després de no haver pogut mai tenir-la com a mare. I l’escrivia, a més, aquesta història, mentre la vivia. Els annals més secrets de la passió, diu Calasso. Perquè, al capdavall, l’amor honest, l’amor pur…¿que potser no representa allò que és més contrari a l’amor? Pàgines escollides d’aquest llibre immens i potser inabastable, exactament 920. Exquisits, per cert, els Manhattans. I la companyia, no cal ni dir-ho. Tot un privilegi.