Aquest resum de l’existència

M’arriba aquest poema que no sé de qui és. La veritat és, però, que em sembla que no es pot explicar ni resumir. Tot ell és un precís, lúcid i del tot tendre resum de l’existència:

A LA DERIVA

La vida l’he castigada vivint-la.

Fins on el cor m’ha sostingut

ardidament m’hi llançava.

Ara la meva jornada no és

sinó un estèril succeir-se

de ruïnosos costums,

i voldria fugir del negre cercle.

Quan em retiro, al punt de l’alba,

m’arbora un rampell, un desfici

de no dormir:

somio partences absurdes,

deslliuraments impossibles.

Ai las. La meva closa

i ardent recança

altra eixida no té

que la son, si venia.

En va, en va forcejo

per ser senyor dels dies

que em trabuquen, remorosos.

Jo naufrago en el temps.

(D’altra banda, i exactament entre parèntesi, diu que hi ha hagut un 94% d’aprovats a la Selectivitat. I un cop més em demano què selecciona, la Selectivitat. ¿De què serveixen concretament les PAU? Ja els deurà suspendre la vida, oi? O potser no, vés a saber.)

Que res no sigui difícil

Noies estudiants que aspiren a ser mestres. Gairebé tot són noies. Amb prou feines si s’hi adverteix cap noi ara que, immediatament després de les PAU dels nostres pecats, arriben les proves d’aptitud per accedir a magisteri -no sé segur si aquest nom és encara vigent. I els comentaris que se senten i es reprodueixen. Estic molt cansada, no sé quantes nits porto tancada i estudiant per preparar tants exàmens seguits. Estic molt cansada, però ha valgut la pena perquè, a més, tot plegat m’ha anat molt bé i ha estat la mar de fàcil. En fi, coses com aquesta que comporten també una deducció la mar de fàcil i contundent. Durant el curs, aquesta noia no ha fotut gairebé res de res, només aquestes nits precedents es veu que ha treballat una mica. I després, aquests exàmens no han estat exàmens. Si un examen és fàcil és que no és examen. No passa de simulacre. ¿On és el mèrit, per tant? ¿Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Puerilitat i més puerilitat. Que res no sigui difícil, pobrets, pobres de nosaltres. I això sí, si suspenen -verb que per cert deu estar a punt de ser foragitat del diccionari-, si suspenen, deia, la culpa i la responsabilitat no serà mai seva, segur que no. Quin temps, aquest que vivim. Temps en què realitat i veritat no són pas, ni molt menys, la mateixa cosa. I en què la normalitat és del tot anormal.

La rutina al poder

Rutina, costum pres de fer les coses d’una certa manera i segons un mateix ordre. Fins al punt que, sense rutina, no és possible la vida organitzada. I no és pas que exclogui la sorpresa d’allò inesperat, ni té tampoc per què ser sinònim d’avorriment. Ara mateix, les PAU, altrament dites Selectivitat, aquesta faula de la qual potser ja som al final i que per cert no és pas que seleccioni gaire. No, no és pas sinònim d’avorriment. Al contrari, la rutina és amable, és equilibri espiritual. Mira, si no, com enfolleixen, aquí al voltant, la majoria dels qui es neguen a acceptar-la. La rutina és substrat i també, segons Cristóbal Serra, el vent que infla la vela de la imaginació. La rutina al poder. Són rutinaris els més imaginatius d’entre nosaltres. Fixa’t en les lleis de la natura, o naturalesa, tant naturalista que dius ser. Fixa’t com se succeeixen les estacions de l’any, invariables gairebé del tot. O en com cada dia surt el sol i, encabat, es pon. I el vent, sempre bressol de les ones. I la rutina de les esferes que ordena tothora el curs de les constel·lacions. I els batecs del cor. I pobres de nosaltres si aquesta rutina diària i constant s’estronqués. Entercs per sempre, aleshores. I ja sense cap altra empremta de dolor. Horror de vida sense rutina. El caos.

Massa difícil, diuen

Avui a les 6 pm hi ha el cercavila de @somescola, és a dir de tots, en favor de l’escola digna, de qualitat i en català que volem. Just, lògic i necessari. Tots som escola i aquesta ha de ser justament la base i el fonament de tot el que ha de venir. Gran Via amb Passeig de Sant Joan. Que el bosc, però, no ens faci perdre de vista els arbres. Ni els arbres, les seves branques. Ara mateix, suposats estudiants que acaben d’examinar-se de les PAU demanen la repetició de l’examen de matèmatiques. Massa difícil, diuen. I jo, com que no domino gens aquesta parcel·la imprescindible del saber, ho demano a l’amic, professor i científic Rafael Mollar. A veure què en pensa ell, i els seus col·legues. I em diu que aquest examen que ara demanen que es repeteixi per massa difícil era totalment realitzable. Potser sí que arribar a la nota màxima era cosa reservada als qui més sabien i més havien treballat i estudiat, però que de totes maneres era realitzable. A banda que, com sempre, hi ha la possiblitat d’escollir entre dues opcions d’examen i, encara, que no tens perquè contestar totes les qüestions de l’opció triada per arribar a un 6 o un 7. Me’l crec, és clar. Els exàmens ja ho tenen això. O ho haurien de tenir. No són fàcils, no tenen perquè ser-ho. Un examen fàcil no és un examen. És una bicoca. Una fotesa o bagatel·la. Exactament allò a què malauradament estan avui acostumats una immensa majoria de suposats estudiants del país. Els estudiants que no estudien. Està molt bé el cercavila d’aquesta tarda, just i necessari. Però la dignitat i la qualitat de l’escola ha de tendir a la reinstauració del mèrit, de la feina, de l’estudi i, sobretot, a la supressió de la queixa permanent quan l’obstacle que se’ns presenta ens sembla massa elevat. No és cap obligació ser universitari. I menys si no en reuneixes les condicions.

¿Qui són els seus?

Sovint sento que no sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien i no com saben que sóc. Estirabot, entelèquia, endevinalla del cantautor Raimon. Tot alhora. Un poc pallasso i tot. ¿Qui són els seus? És clar que ha cantat i ha musicat per al país i la llengua, d’acord. Des d’aquell Se’n va anar, de fa gairebé 50 anys, que cantà juntament amb Salomé al Festival de la Cançó Mediterrània, em sembla que es deia. Molt de temps i molta feina feta, ben feta, d’acord. Però feina, al cap i a la fi. Feina de la qual ha viscut i viu a cor què vols. Res a dir-hi i que per molts anys. Són els seus, suposo, els qui han omplert cadascun dels seus concerts i recitals. ¿No sóc dels meus? ¿Què vol dir realment? ¿Que tan sols s’ha tractat de feina i prou? ¿Que no hi ha hagut cap altra cosa? Doncs segurament, ja que li han concedit el Premi, potser més hauria valgut que s’hagués limitat a acceptar-lo i agrair-lo. I res més. De vegades, si no tens res agradable per dir, més val que no diguis res. Mercès i prou. Sí, ho sento, i no és pas d’ara que el cantautor Raimon no m’inspira confiança. I això que els tinc, els seus discos, eh! I me’n vaig servir pedagògicament a les aules també. Jordi de Sant Jordi, March, Espriu. En fi. Que tot això deu venir d’aquell Se’n va anar, home.

Les PAU un any més en aquestes dates. Dies d’una selectivitat que no selecciona.

L’espectacle de les Corts espanyoles. Si se n’arriben a dir, de mentides. Fan la seva feina, és clar.

Una Creu perfecta

Els de la Vall i els de Colera / Salten contents, a llur manera, / I els de la Selva s’han mudat; / Amb flors de fenc calquen a l’era: / A cal fuster hi ha novetat. / De Pau i Palau-saverdera / Porten les mels de llur cinglera / I omplen els dolls de vi muscat.

Estrofa sisena del sisè dels onze Nadals de J.V.Foix. Ho sap tothom, i és profecia. Octosíl·labs perfectes com de fet a tota la resta del poema. El que més m’agradà descobrir, però, un dia de ja fa anys llegint Màrius Serra, és que prenent un mapa de l’Empordà i traçant una ratlla al meridià des de Colera, al nord, fins a Palau-saverdera, al sud, i després una altra al paral·lel des de Pau, a occident, fins a la Selva de Mar, a orient, el que sorgeix aleshores davant nostre és una creu perfecta i amb el travesser vertical més llarg que l’horitzontal. I que, a més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Serra afegeix també que, segons explicà el mateix Foix a Martí de Riquer, els oferents que s’encaminen a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l’Empordà, que són els quatre caps de la creu. I de fet el poeta signà la composició des de molt a prop, al Port de la Selva. El Nadal del 1953. Mestre Foix.

Fora de la gramàtica

Presentació agramatical i aortogràfica de l’examen de Matemàtiques de les PAU. No només aquell que confon x, z, y de què tant s’ha parlat aquestes darreres hores i que encabat ha d’assumir i admetre més d’una solució correcta a un problema concret. També l’altre, aquell que a la capçalera i al costat mateix del membret de la Generalitat i del Consell Interuniversitari de Catalunya diu exactament això: Proves d’Accés a la Universitat. Curs 2012-13. Matemàtiques Aplicades a las (sic) Ciències Socials. Em sembla que, de tanta vergonya, no calen comentaris i més d’un i de dos ha quedat ben retratat. L’essència del llenguatge és la gramàtica. Fora de la gramàtica, i per tant també de l’ortografia, no hi ha salvació perquè no hi ha intel·ligibiltat ni possibilitat de tradició. I perquè fora de la gramàtica entrem en el reialme de la intuïció i dels somnis. Paraules, aquestes darreres, de Narcís Comadira extretes de la seva introducció a aquesta meravella de nova edició del Càntic dels Càntics de Salomó, i la seva febrada eròtica, que acaba de publicar Fragmenta.

La bellesa no pot resumir-se

Canet, ahir a migdia. Decideixo anar-hi a veure què tal els ha anat, als nois, els dos primers exàmens de les PAU. M’hi trobo David Estrada, escriptor i catedràtic d’anglès, que ja sabia que hi era. No puc resumir els instants que encabat vaig viure. Em portà a la Biblioteca-estudi de la seva família, veritable arxiu i santuari del saber, i em presentà als seus pares, que encara hi treballen. L’alegria i bon humor de tots dos. El pare fou professor meu d’Estètica a principis dels 70, ja fa temps. Privilegi del migdia lluminós de Canet i de l’existència d’amics i col·legues com en David. És el que té la bellesa, que no pot resumir-se.

No es pot caure més baix

Temps d’escarni i de tergiversació. Com les bruixes de Macbeth. Fer veure i creure que el que és bonic és lleig / i el que és lleig és bonic. / Amunt, amunt, / entre la boira i l’aire immund. Sí, així anem, enmig d’aquest aire podrit d’una lletjor infinita. Immundícia d’aquest aire. I Bauzá, un dels qui el representen. Ell i ells, que es creuen tan bonics. Ells, els fatxendes opressors. I nosaltres, els ximples de la por, del silenci i d’aquesta prudència que només qualifica els covards. L’imperi del mal són sempre els altres, solen dir aquesta gent de Bauzá. Però no és veritat perquè el mal i els ineptes i els opressors són ells. No es pot caure més baix que Bauzá (que vés a saber si no devia néixer Bauçà) i els que són com ell. Res pitjor que el fet d’actuar des del poder contra l’essència del teu mateix poble.

Acabats els exàmens de les PAU. Fàcils, en general. Tant, que més d’una vegada no haurien hagut de merèixer ni el nom d’exàmens.

Llegeixo Stoner (John Williams). Quin gran llibre.

Barra

Buit i sense idees. Seqüeles de la migranya. Em deixo portar i assisteixo a reunions intranscendents i sense cap importància en què mai no es parla d’allò que realment faria falta parlar. El noi de l’article Aquesta merda (21-6) ha vingut a reclamar la nota i a suplicar l’aprovat. Ha tingut la barra de fer-ho. La mateixa barra dels pares que ara vénen a exigir aprovats per a nois que tenen el curs en blanc. Així van les coses. Més del 98% d’aprovats a la Selectivitat. ¿Què seleccionen, realment, les PAU? ¿Ja hi cabrà tanta gent, a les Universitats? ¿Què en farem, de tants universitaris? Veig en Nadal com guanya Murray. Endormiscament general, d’altra banda. Sort, encara, de les Memòries d’un somni i d’Amadeu Cuito. Delit i plaer de llegir-lo.