Babette

Com que no treballo fora de casa -ja fa temps que no ho faig-, gairebé no veig mai ningú. Encara no he anat ni a tallar cabells i la veritat és que amb prou feines em reconec en mirar-me al mirall. A comprar sí que hi vaig, no tinc cap altre remei. I potser sí que aleshores em trobo algunes cares conegudes que també a mi em coneixen i aleshores al mig del carrer mateix tenim alguna conversa. Curta, això sí. Poca cosa més, la veritat. A les botigues, hi he de comprar menjar fet perquè no sé cuinar. Bé, sí, però tan sols coses a la planxa, vedella…, alguna truita i ous ferrats o durs. Sort encara del meu germà que viu dos pisos més avall i de tant en tant m’ofereix plats d’autèntiques delicatessen acabades d’elaborar. Ell sí que és tot un mestre i un geni de la cuina. Però el fet és que gairebé sempre m’estic a casa, doncs. I més que m’hi estaré encara, mentre per sortir al carrer i anar pels llocs s’hagi de fer emmascarat. No ho suporto, ja ho vaig dir. No sóc amic tampoc d’això de les videoconferències ni de whatsapps excessius. I, mentrestant, més de dos mesos ja sense veure els fills.

Lectura i pel·lícules, ja ho vaig dir. Les tertúlies de la tele no les segueixo. Si de cas ensopego amb alguna, aleshores el que faig és treure’n el so. Em diverteix molt i em reforça l’alegria veure tot de figurants mediàtics lleugerament forassenyats (per un preu, eh!, per un preu!), però la mar de graciosos. T’ho fan passar bé si no els sents!

I res, d’altra banda la soledat, sí. Una soledat que no m’és només normal sinó que em sembla fins i tot recomanable. Recomanable perquè per exemple pots seguir amb tota l’atenció del món, com ahir al vespre mateix i per acabar el dia de manera fantàstica, El Festí de Babette. Sublim un cop més. 33 anys fa ja que s’estrenà aquesta pel·lícula immensa basada en aquell conte o relat de Karen Blixen (1885-1962 i que de vegades també signà amb el nom d’Isak Dinessen) i amb direcció de Gabriel Axel. La vitalitat enfront del puritanisme. I segurament amb un dels menús cinematogràfics més suculents de tota la història. Ah, Babette! (Stéphane Audran) També el Sant Pare Francesc us adora.

El Papa acull els sacerdots pro referèndum i rebutja la repressió de Rajoy

El manifest de 400 sacerdots de Catalunya a favor del referèndum d’autodeterminació ha estat enviat al Vaticà amb una carta dirigida al Papa Francesc.
1. El manifest i la carta dels sacerdots ha disgustat i ha provocat preocupació al Palau de la Moncloa. El Papa, però, dona bona acollida al plantejament cristià, eclesial i cívic dels sacerdots i rebutja la repressió endegada pel president Mariano Rajoy perquè el diàleg sempre ha de prevaldre sobre les accions repressives.
2. La carta a Francesc diu: “S’ha fet pública la protesta del Govern espanyol davant la Santa Seu per aquesta iniciativa nostra en defensa dels drets legítims del nostre poble, que s’afegeix als comunicats dels bisbes catalans, dels abats i abadesses de Catalunya i de nombroses entitats cristianes, i per aquest motiu, li demanem fraternalment que demani al Govern d’Espanya, públicament o mitjançant vies diplomàtiques, que revisi la seva visceral oposició a aquest referèndum reclamat pel 80% de la població i cessi les seves actuacions repressives, i així permeti al Govern de Catalunya, legitimitat pel Parlament català, a procedir amb garanties en la realització d’aquesta consulta el proper diumenge, 1 d’octubre”.
3. El Papa Francesc és molt sensible als drets de les persones i dels pobles. En va parlar en la II Trobada Mundial dels Moviments Populars que es va celebrar al juliol del 2015 a Santa Cruz de la Sierra, Bolívia. Francesc va dir: “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seva marxa cap a la justícia. No volen ingerències ni ser tutelats on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats. Cap poder fàctic o constituït té dret a privar els països pobres del ple exercici de la seva sobirania i, quan ho fan, veiem noves formes de colonialisme que afecten seriosament les possibilitats de pau i de justícia, perquè «la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles particularment el dret a la independència (Pontifici Consell Justícia i Pau, Compendi de la Doctrina Social de l’Església, 157)”.
4. El Papa Francesc, els 400 sacerdots catalans i tantes entitats cristianes estan en línia amb el que va establir el bon Papa Joan XIII en la seva encíclica Pacem in Terris (1963). “Els homes de tots els països o són ja ciutadans d’un Estat independent, o estan a punt de ser-ho. No hi ha ja cap comunitat nacional que vulgui estar sotmesa al domini d’una altra. Perquè en el nostre temps resulten anacròniques les teories, que van durar tants segles, per virtut de les quals certes classes rebien un tracte d’inferioritat, mentre altres exigien posicions privilegiades, a causa de la situació econòmica i social, del sexe o de la categoria política”.

Si no hagués sobreviscut

Marías parla avui, a la Zona Fantasma, de la pel·lícula de Margarethe Von Trotta, Hanna Arendt, que encara no he vist. Diu que la màxima perversió dels nazis, segons allò que la filòsofa explicava als seus alumnes, fou la de fer creure que eren superflus, els qui no eren com ells. Que la seva feina no servia de res malgrat haver de continuar fent-la. No hi ha res tan dramàtic, segurament, com sentir-se inútil, improductiu, innecessari, sobrer, prescindible, un destorb, i saber que la teva pròpia desaparició no alterarà res i que fins i tot resultarà beneficiosa per als qui manen. ¿De veritat que tota la responsabilitat recaurà tan sols damunt del maquinista i del seu tràgic error? ¿Res, ni ningú més, no en serà responsable? ¿I si no hagués sobreviscut, el maquinista?

M’adono, amb sorpresa, que el Papa Francesc no sap portuguès. Bé, m’imagino que la multitud que l’ha seguit el deuen haver entès. Tal com en el passat sembla que entengueren sant Vicent Ferrer.