No té cap importància

A partir d’ara, al carnet d’identitat dels Països Baixos ja no s’haurà d’especificar si el titular és mascle o femella. Un ésser humà i prou. Un individu. Em sembla molt bé. I no m’estranya gens que el país neerlandès hagi estat el primer. De seguida en vindran d’altres, ja ho veuràs. ¿Quina importància té, al capdavall, ser home o ser dona? Cap, no en té. Poden passar moltes coses tal com va tot. I, si no, mira la història d’aquella nena que, en créixer, es veu que es va adonar que no se sentia nena sinó que se sentia nen. I que també en volia tenir l’aparença. I així ho va fer, va arribar a tenir l’aparença de nen. Fins que també arribà el dia que, essent ja nen, va confessar que no li agradaven les nenes sinó els nens. Així que ja ho veus. ¿De què serveix que en un carnet d’identitat, sigui del país que sigui, s’hi faci constar que el titular és home, dona o vés a saber què? De res, no serveix. No cal. Tant és. I, per tant, ens ho podem perfectament estalviar. No té cap importància. O potser sí, vés a saber també. I, per si de cas, Salutem plurimam omnibus! Salutacions (moltes) a tothom. Aquest neutre fantàstic que tenim i que no hauríem de perdre per res del món!

Llei de vida

Ara m’estimo més no moure’m gaire, però encara de tant en tant trobo a faltar aquells viatges als Països Baixos. I no només Amsterdam. També el paisatge de planures i el fet de saber i ser conscient que moltes vegades eres per dessota del nivell del mar. Déu ha fet el món, però Holanda l’han feta els holandesos. I els quadres de Piet Mondrian, considerat de manera potser equívoca com a pintor abstracte. Ho recordo perfectament i, a més, ho tinc anotat. Els Països Baixos són segurament tal com els pinta Mondrian. Aquelles cases blanques i de vegades també negres, amb franges blanques i de vegades també negres, i finestres roges i blaves. I les línies horitzontals del paisatge. Canals, carreteres, dics, embassaments artificials. Flaiano, al Diari dels Errors, va arribar a dir que els holandesos fan que el formatge es torni abstracte tot pintant-lo de roig. Fantàstic.

De sobte, una discussió de twitter m’interromp. No en tinc cap ganes de discutir i menys si no puc veure la cara dels altres. Ni discutir ni menysprear ningú en aquestes xarxes. És perdre el temps. Cosa que no vol pas dir que qui més qui menys no menyspreï altres persones. És llei de vida. Ara: posats a menysprear, m’estimo més fer-ho de manera discreta. Tal com explica justament avui Javier Marías a la seva Zona Fantasma. Amén.

Sadisme salvatge

El fet de ser creient -catòlic, apostòlic i romà- no treu que a un servidor l’actitud cristiana en relació a l’eutanàsia li sembli horrible i del tot indefensable. Vull dir que crec també, i de manera ferma, en l’eutanàsia i en el que considero el dret de deixar aquest món a la que comencis a no poder valdre’t i a ser, per tant, un pes i una molèstia per als altres del teu voltant i per a tu mateix. Un dret que hauríem de reconèixer com a tal. I el temor de l’Alzheimer, en aquest sentit. Quan cap regna ja no et sustenta. Malaltia horrorosa que fa, per exemple, que estiguis davant dels teus fills i ja ni els reconeguis. Càrrega que ni se sap les famílies que ha destruït. Patiment i tortura. Pèrdua del nord i de la memòria sencera. Que no se’ns adormi aquest múscul, per l’amor de Déu. Per si de cas, però, ja fa més de dos anys que tinc fet el testament vital. I no només en relació al possible Alzheimer, no. Inconcebible em sembla que sigui encara possible mantenir en vida, contra la voluntat seva, aquells l’única esperança dels quals és, justament i precisa, sortir de la vida. Sadisme salvatge. I un cert alleujament en saber que als Països Baixos són a punt d’aprovar l’eutanàsia per cansament vital. No és poca cosa i serà un dia d’aquests. Mentrestant, hi ha el vers del poeta Alfred de Vigny (1797-1863), que ja gairebé no llegeix ningú, igual que ja a penes ningú no llegeix poesia. L’esmenta i el recorda Steiner: Deixeu-me dormir el son de la terra. Sisplau. Us ho demano.

Dependència espiritual

Dies de mirar cap a Dinamarca, moltes gràcies (tak for din støtte), però també cap als Països Baixos, on potser podré tornar aquest estiu que ve, i igualment cap a Àustria. Aquests models. A poc més de 30 hores que es resolguin aquestes incògnites electorals. ¿En mans de qui quedaran els governs de pobles, viles i ciutats? No estem units a una comunitat pel fet que visquem a la terra natal, ni pel concepte que mantenim en les relacions socials i comercials. No es tracta de l’egoisme ni de la vanitat de ningú. Ni de cap ressentiment. El que hi ha, el que hi ha d’haver al fons de tot, és aquella dependència espiritual de què parlà Hugo Von Hoffmannsthal, vienès il·lustre. Ens trobem els uns als altres mitjançant una llengua que és una cosa completament diferent d’una mera eina de comunicació natural. Sobretot perquè, en la llengua, és el passat que ens parla i les seves forces influeixen sobre nosaltres i es tornen poderoses de seguida. Ai, si aquell Felip V -Rigol ho recordava l’altre dia- aixequés el cap i s’adonés que, després de tot, encara hi som. Aquell Felip V reencarnat en Wert i en tants i tants d’altres. Aquesta força, deia, a la qual les institucions polítiques que representen aquesta mena de gent no poden donar cabuda ni tampoc posar-hi barreres. Espanya és un mal tràngol i l’important és la relació singular que establim entre les generacions, aquesta relació que no podem perdre mai perquè darrere seu hi ha aquesta cosa que impera i que hem de gosar anomenar l’esperit de la nació. La llengua, la llengua. I, encabat, tota la feina i tots els negocis que vulguem. I aquests models del nostre nord, lliures i endreçats, i no pas tot això que representa aquesta senyora Colau i la seva comuna -mai més ben dit- enemiga del benestar.

6 de desembre

6 de desembre. Sant Nicolau de Bari. Hi ha hagut tempesta forta i molt mala mar i no sé segur si deu haver pogut desembarcar del seu vaixell de vapor, tal com és costum des del 1934, a la costa dels Països Baixos. Els nens l’esperen amb tota la il·lusió del món i amb les sabates a punt per rebre’n tota mena de presents. Ja al segle XVI Guillem d’Orange posà les bases perquè el país es desempallegués d’Espanya. Una qüestió religiosa, però no tan sols religiosa. SinterKlaas i Pedrito el Negre, que li fa de criat i ve d’Espanya, diuen, tot i que no sé ben bé per què atès que no n’hi devien pas haver, de negres, a Espanya, aleshores. ¿Racisme? Sant Nicolau i el Reis d’Orient. D’aquí 1 mes els nens de casa nostra sentiran l’amenaça del carbó si no es porten bé. Als neerlandesos no és amb el carbó que se’ls amenaça i hom els diu, en canvi, que Pedrito se’ls emportarà a Espanya si no fan les coses com s’han de fer. I sembla que entre ells no és imaginable un càstig pitjor.

(Nelson Mandela, dol).