Malbaratament

Inabastable actualitat. Tribunals espanyols que com sempre ens renyen, Macron a França, vagues i baralles al metro, castells inflables que es rebenten i fan mal a criatures, fins i tot n’han matat una -esgarrifós- i el restaurant de Caldes que sembla que no havia demanat permís municipal per fer-ne servir cap, de castell d’aquests, la conductora beguda i drogada que atropella mortalment uns quants ciclistes…Inabastable. I la vellesa que s’apropa. Hi ha, en aquest sentit, un llibre de Simone de Beauvoir sobre la qüestió. Es titula precisament Vellesa, Vieillesse, i parla del vell que a poc a poc s’ha anat quedant expulsat de la societat perquè ja no participa en aquest joc que és el consum. El vell entristeix. I se’l va aïllant al costat dels altres vells. S’ha tornat avar a causa de les experiències i del temor creixent de quedar-se sense cèntims. Força més enllà de la jubilació, el vell és com si comencés a morir-se, o com si ja fos pràcticament mort. La societat del voltant ja no li fa cap cas, com si s’hagués tornat invisible.

La tesi de Beauvoir et fa pensar que el vell podria potser tornar a entrar en societat, en aquesta societat d’ara, si s’arribés a trobar la forma de fer-lo econòmicament interessant. Igual que passa amb els joves que a la que poden disposar de diners impulsen totes les modes diverses. La qüestió és saber com se fa tot això. Perquè el problema és molt gros i ja va néixer quan la família anomenada conjugal (marit, muller, fills) substituí la família patriarcal (avis, pares, fills). Ara, en molts i molts casos, ja ni se sap on ha anat a parar tot plegat. I així, el vell, aïllat del context familiar, sense néts i sense autoritat, no és sinó un destorb. Recorda Oscar Wilde: Time is a waste of money. Malbaratament. I derrota del materialisme, potser. Som on som.

Tresor de llibre

Ramon Esquerra, amb una vida tan curta com la que tingué -sacrificat al Front de l’Ebre segurament el 1938 tan sols 29 anys després d’haver nascut a Barcelona-, va poder ser, tot i així, un complet home de lletres i un analista grandiós del que en podem dir perfectament clàssics moderns i contemporanis. Fa tan sols encara no una dotzena d’anys que en vaig sentir parlar per primera vegada. Fou arran de l’aparició d’aquest estudi, que em sembla fonamental, que es diu Lectures Europees (1936) i que publicà el 2006 Edicions de L’Albí amb un introducció esplèndida de Teresa Iribarren. Una trentena d’autors estrangers, per dir-ho d’alguna manera, desfilen al llarg de les 200 pàgines del llibre, i entre els quals hi ha episodis comparatius de Montaigne, Stendhal, Maurois, Malraux, Sterne, Blake, Oscar Wilde, Conrad, Chesterton, E.M.Forster, Catherine Mansfield, Virginia Woolf, Aldous Huxley, William Faulkner, Tolstoi, Goethe… I no voldria, per cert, descuidar-me del capítol dedicat a la novel·la detectivesca, sobretot la d’Edgar Wallace. I bé, tot això ve a tomb perquè arrossego un refredat d’aquells que fan època, mitja grip segurament, i, com que no em puc moure de casa, una de les coses que he fet és rellegir algunes de les entrades d’aquest volum imprescindible. I hi he trobat subratllades paraules d’Esquerra sobre Wilde, de qui fou lector atentíssim quan tenia 16-18 anys, però que després, més endavant, en tornar-hi, li va semblar tan sols un bon narrador, un bon humorista, amb un sentit tot personal de la llengua anglesa i que s’aguanta per aquestes qualitats purament literàries. Perquè, pel que fa a la resta, pel que fa al contingut ideològic, per exemple, li feia llavors que hi tornà el mateix efecte que els mobles contemporanis seus (de Wilde). Bonics i curiosos, però terriblement afectats i vagament inútils. Tresor de llibre, en fi.

El fet de fer campana

Un altre dia líquid, inconsistent en ell mateix, ineficaç. El foie d’ahir vespre, a més, un foie per cert exquisit, segurament em va fer mal. Passada molt mala nit. M’adono també que la nevera és gairebé buida i em fa mandra haver de sortir per mirar de solucionar el problema. Perquè esclar que és un problema, i força gros, tenir la nevera buida. En fi. L’educació no ensenya la saviesa, deia Wilde. I que potser sí que és admirable, però que convé recordar de tant en tant que cap cosa que valgui la pena saber no pot ser ensenyada a través del que en diem educació. Fantàstic. Igual que també ho és, si més no m’ho sembla, el que explicava Stevenson en relació al fet de fer campana. Ara ja no es porta tant com s’havia portat i fins i tot l’expressió, fer campana, em fa l’efecte que ha passat de moda. Potser no és ara el moment d’estendre-s’hi, però està bé d’alguna manera recordar que hi hagué aquella poderosa plaça d’educació -el carrer- que va ser l’escola favorita de gent com, per exemple, Dickens o Balzac. Es deia també que els nois que no són capaços d’aprendre res al carrer és que no deuen tenir facultats per aprendre, així en general. No deixava de ser cert, a més, que qui feia campana no és pas que s’estigués sempre al carrer. Podia sortir als camps o a les vinyes del voltant, també, i asseure’s a la vora del rierol i sentir i contemplar el cant de l’ocell tot deixant-se endur d’agradables pensaments. Una nova llum per a les coses, és el que era. Una nova llum que vés a saber què se n’ha fet i on deu haver anat a parar. Perquè, què passa! ¿Que potser totes aquestes coses no eren educació i no en formaven part? ¿Què eren, doncs, si no?

Fe no és fanatisme

Ciris, espelmes, monedes, piscines, el vaixell invertit, impressionant, de la basílica subterrània Pius X, el terra del qual és com el mar en calma aparent. Gairebé tot és de franc a Lourdes, també les processons i l’aigua de les fonts, quines cues, Marededéu, i mai més ben dit. Excepte, esclar, el menjar i el dormir. I els milers d’articles que són posats a la venda als comerços locals, molt més que nombrosos. Articles gairebé tots ells sagrats, potser fins i tot consagrats. Al món hi ha moltes desgràcies i molts éssers desventurats, cert. A Lourdes tot això queda més que clar. Ara bé, una cosa és la fe i una altra de ben diferent és el fanatisme i l’exhibició pública de tot el que suposa aquesta fe. Fe que tampoc no s’hauria de confondre amb superstició. No fa cap falta i no sé si ens entenem. Perquè, a veure, el que hi ha instal·lat a Lourdes i als llocs anàlegs, és el modus vivendi que consisteix en aquesta indústria dels qui comercien amb la fe que no ha de ser fanatisme. Reclam del tot ben organitzat i fins al més mínim detall.  La fe és discreta i és sobretot una actitud davant la vida. Igual que la pregària i la lectura de la paraula, privacitat i discreció. En fi, un poc exaltat, em sento. Wilde en un moment del De Profundis va dir que un sentimental és aquell que desitja el luxe d’una emoció sense haver-la, però, de pagar. Esclar que la raó de Wilde no és pot pas dir, precisament, que fos del tot exemplar.

Inflexions de la veu

Cita d’Oscar Wilde: Sempre que la gent em parla del clima, del temps, dels dies que fa que no plou, de les tempestes, de si avui fa fred o fa calor i del global escalfament de tot plegat, em quedo pensant que la seva intenció és, en realitat, dir-me tota una altra cosa. Conversa de sobretaula en què el significat de les banalitats que ens intercanviem depèn de manera gairebé total de les inflexions de la veu. Gran tema, aquest de les inflexions de la veu. Pensem-hi. Mar en calma total aquest migdia i unes minves més grosses que les que hi haurien si fóssim ja en ple mes de gener. Paisatge obert de cames. O aquell altre que diu no preferir res i que mai no s’ajunta amb els que pensen igual que ell, milers de “no” aïllats són més eficaços que milions de “no” en grup. El grup, sigui quin sigui i del que sigui, pot ser anul·lat, assimilat, utilitzat, instrumentalitzat. Ens aconsella que, a l’urna, hi fiquem una papereta en blanc després d’haver-hi escrit a mà un “no” ben rotund. Tant és que en resulti un vot nul. El cas és dir “no” i que aquest “no” surti del fons de l’ànima i atemoreixi així els del “sí”. Els quals acabaran demanant-se què és el que no acaba d’apreciar-se ni de valorar-se prou del seu optimisme. Surrealisme pur. Neurosi. Deu ser cert que les dictadures que pateixen els altres no ens molesten. Contemporanis encara. Inflexió de la veu i refinat orgull de la resignació. Malgrat la història de tants éssers humans que cada dia s’enfonsen sostinguts tan sols per una esperança. Ben lleu.

Entre la Mort i l’Avarícia

Hi ha aquell conte de Wilde, “El Rei Jove”, que presenta la descripció d’un somni. L’Avarícia i la Mort contemplen una multitud d’éssers humans que treballen enmig del fang. “Són els meus esclaus”, diu l’Avarícia, i mostra tres grans de blat de moro que té a la mà. La Mort proposa que facin un tracte: per un sol gra de blat de moro deixaria tranquils els homes. L’Avarícia refusa l’oferiment, i la Mort acaba amb la tercera part dels que treballen. L’oferiment es repeteix tres cops i tots tres cops la resposta és negativa. Al final no queda ningú, ni esclaus ni res. El somni d’aquesta misèria moral no del tot allunyat del món “real”. I vés ara a saber què ens espera. De moment a mi em sembla bona idea poder tornar a les Gorges del Tarn. L’entorn de Millau,  Ste-Enimie, les estalagmites de l’Avenc Armand, les torres quadrades i el camí de ronda de La Cobertoirada. I, de passada, un poc de Roquefort-sur-Soulzon. Refer, en fi, aquells camins del cercle viciós de la història. A veure què m’hi espera aquest cop.

Anar i tornar

La vellesa és regrés i retorn definitiu i inexorable cap a la pròpia infantesa. Ens anem fent nens petits a mesura que avancem. El resum d’aquest anar i tornar que tot ho explica sense acabar, potser, d’explicar res. Llegeixo l’entrevista a Salvador Oliva que publica el Quadern. Admiro Oliva per tota la seva feina i dedicació i, sobretot, per les seves traduccions de Shakespeare, també dels Sonets. L’admiro i d’aquesta entrevista em salto totes les malediccions envers el nacionalisme, malediccions incitades per l’entrevistador Toutain, i em quedo amb això: La Poesia de Carles Riba, de Gabriel Ferrater, és un llibre que hauria de llegir tothom i amb molta calma; i la idea que la literatura només és forma, forma tan sols interpretable, és a dir dotada de contingut, a partir de l’experiència personal de cada lector (ni explicacions polítiques ni socials ni sexuals ni res de tot això, pura forma i bellesa de les paraules, la resta és escola del ressentiment que tan bé ha explicat Harold Bloom); i també, finalment, l’esment d’Oscar Wilde: l’art en general, i la música, ens crea en cada un de nosaltres un passat que desconeixíem. I així sempre. Mentre avancem a través d’aquest camí de regrés a la infantesa -de tentines- i a la inconsciència definitiva. Camins que ara s’esvaeixen. Camins que hem de fer sols.

Allò que no ens concerneix

Wilde contra tots els mals. Fins i tot contra aquesta lumbàlgia de cavall que em té tenallat. La decadència de la mentida (1898), amb traducció de Pau Cañigueral a Quaderns Crema. Opuscle gloriós. És tan incòmoda la natura! L’herba és dura, té bonys, és humida i està plena d’insectes negres horribles. La natura empal·lideix davant les botigues de mobles “del carrer que ha pres el nom d’Oxford”. Mira, si la natura hagués estat confortable, la humanitat no hauria inventat mai l’arquitectura. Wilde contra la sordidesa i la vulgaritat. Jo també m’estimo més les cases que l’aire lliure. Fora de casa esdevenim abstractes i impersonals, éssers anònims. La nostra individualitat ens abandona del tot. I la Natura, llavors, i tot el que l’envolta, se’ns presenta indiferent, desdenyosa, impertorbable, impassible. La bellesa, la bellesa, molt més enllà d’això que anomenem realitat! El bé suprem de la bellesa. Només són belles les coses que no ens concerneixen i és justament perquè Hècuba (aquella segona esposa del rei de Troia, Príam, i mare d’Hèctor, mort a mans d’Aquil·les, i també de Paris, el fill perdut que provocà aquella guerra, i al final esclava d’Ulisses fins que acabà els seus dies convertida en un gos rabiós) justament perquè aquella Hècuba, deia, no té res a veure amb nosaltres que les seves penes són un motiu admirable de tragèdia. I és que com més analitzem les persones, més de pressa desapareixen les raons de l’anàlisi. Tard o d’hora arribem a aquella cosa universal i infame anomenada naturalessa humana. Així, amb dues esses.

Presó de la discòrdia

Dijous passat va fer 160 anys del naixement d’Oscar Wilde a Dublín. Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde, realment. Creador d’art per damunt de tot. Original i brillant, víctima d’aquella hipòcrita i “benpensant” societat anglesa de l’època que li tocà viure. Ser bo, deia, és estar en harmonia amb un mateix. La discòrdia, veure’s obligat a estar en harmonia amb els altres. Temps de discòrdia. M’impressiona El Retrat de Dorian Gray (1891) i encara m’impressiona més l’Epistola: in Carcere et Vinculis. De Profundis. Des de les profunditats de la presó de Reading, aquesta carta de 153 pàgines adreçada al seu amant Lord Alfred Douglas, malparit del luxe disbauxat i ostentós. “Gross Indecency”. Individualisme i romanticisme de Wilde. L’art. ¿Què és la civilització?: L’amor a la bellesa. ¿I què és la bellesa?: Allò que els burgesos anomenen lletgesa. ¿I què és allò que els burgesos anomenen lletgesa?: Això no existeix.

És clar que no pas tot m’agrada en Wilde. No m’agrada quan afirma que el patriotisme és la virtut dels depravats. Què hi farem! Em sembla cert, en canvi, que entre un home i una dona no és possible l’amistat. Pot haver-hi, sí, passió, enemistat, adoració o amor, però no pas franca amistat. Un home pot ser feliç amb una dona sempre que no n’estigui enamorat. I el luxe veritable de tenir sempre més o menys a prop el De Profundis que Quaderns Crema publicà el 1996 amb traducció de Jordi Larios. “Però si les coses fossin diferents, si no em quedés cap amic, si ni tan sols ningú no es compadís ni m’acollís a casa seva, si hagués d’acceptar el sarró i la capa espellifada d’una penúria autèntica, mentre em veiés lliure de tot ressentiment, duresa i menyspreu, seria capaç d’enfrontar-me a la vida amb molta més calma i seguretat que si anés vestit de blanc i púrpura, però tingués l’ànima malalta d’odi. Pensa que, als rics vulgars, se’ls pot robar. Als rics de veritat, no. A la caixa forta de l’esperit, hi ha infinitat de tresors que mai no podran prendre’t. I no, no tindré cap dificultat per perdonar-te”.

Només 46 anys durà la vida de Wilde. S’acabà a París el març del 1900.

Per experiència

Ho sé per experiència, diem moltes vegades. Oscar Wilde pensava, però, que l’experiència no té cap valor ètic perquè és simplement el nom que donem als nostres errors i perquè no demostra sinó que el futur serà idèntic al passat. Tota una altra cosa és, en canvi, la desobediència. La desobediència, als ulls de qualsevol que hagi llegit la Història, és la virtut original de l’home i això que en diem el progrés ha arribat sempre per la desobediència, per la desobediència i la rebel·lió. Espanya mai no ens ha tractat com a espanyols i l’espanyolitat és aquesta cosa de la qual sortosament mai no hem disposat i que sempre ens ha volgut imposar. I en una cosa sí que estic d’acord aquest dematí amb Arcadi Espada: la ignorància s’ha convertit en l’espectacle més gros de la contemporaneïtat. I llàstima que semblem cadells amb aquesta expressió de nou país. ¿Que no sabem Història? Viure és la cosa més estranya del món. La majoria de gent es limita a existir, i això és tot. Aquest lamentable anar tirant. L’art no hauria mai d’intentar ser popular; és el públic que hauria d’intentar ser artístic (Wilde, sí). Nou país.