La bomba anatòmica

Hi ha ben poques pel·lícules sense històries d’amor. Les de submarins, potser, i no sé si gaires més. Ahir vaig tornar un cop més a Gilda, no sé les vegades que l’he vista. És el que té aquest canal TCM, que m’encanta. Revisió del cinema que en diem clàssic. És de l’any 1946, Gilda. I va esdevenir popular, entre d’altres raons perquè va trigar a ser estrenada entre nosaltres. A finals de la segona guerra i ambientada en una Argentina neutral reconstruïda en estudi, es desenvolupen les conflictives relacions entre Ballin Mundson (George Macready), propietari d’un luxós casino que serveix de tapadora per a les activitats d’un grup nazi, la seva dona, esplèndida, Gilda (Rita Hayworth), i un seu antic amant i nou empleat al casino, Johnny Farrel (Glenn Ford). El director de la pel·lícula va ser Charles Vidor i en el rodatge va jugar un paper fonamental la improvisació. Es tractava de buscar un nou al·licient per a Rita Hayworth, ja una mica fastiguejada del seu paper de consort del gran Orson Welles, del qual haurem de parlar algun altre dia. Quan un any després, el 1947, es van divorciar, es veu que ella va dir que viure amb un geni resultava massa cansat. No sabia encara que un cop ja divorciats li tocaria novament compartir plató a la també excel·lent “La dama de Shanghai”, dirigida justament pel seu ex-marit.

El cas és que a Gilda destaca la famosa escena de la bufetada que Glenn Ford venta a Rita, escena amb la qual finalitza el fantàstic número Put the Blame on Mame, i on la Hayworth inicia aquell cèlebre streaptease. La cançó Amado mío i el final en què, asseguda a la barra d’un bar i acompanyada d’una guitarra, repeteix amb la seva pròpia veu Put the Blame on Mame són també moments que han contribuït a fer de Gilda un dels referents del cine negre dels anys quaranta.

Són 110 minuts d’un blanc i negre clàssic que ha suportat el pas del temps i si el nom de Gilda va servir per batejar una bomba atòmica llançada damunt l’atol de Bikini, aquí, Rita Hayworth, “la bomba anatòmica”, va permetre encunyar la sentència: “No siguis una Gilda”, aplicable a les noies un poc capverds.

I no voldria descuidar-me d’esmentar Tio Pio, l’encarregat dels lavabos-tocadors. Tio Pio ho sap tot de tothom. I no només ho sap, també ho endevina. “Les persones frustrades fumen massa” (a causa de la soledat). Sóc fumador i sempre m’ha quedat gravada a la ment aquesta frase. Fumar és de gent frustrada. Grandiós Tio Pio. I Steven Geray que és qui li dóna cos i ànima.

Més bonica que el braç d’una fada

Temps de Moby Dick (1851), potser: “Sí, sí, la veig. La veig com cada vegada que l’he vista. Però això no significa que sigui real”. L’obsessió de la venjança. Al final, però, ¿qui es venja de qui?. Un foll fent enfollir els altres.. El taüt salvador de Melville. Hi hagué més tard la pel·lícula de Huston (1956) que he tornat a veure aquest vespre mateix. Una versió que em sembla mancada de vitalitat i del sentit del deliri necessaris tot i la intervenció de Ray Bradbury en l’elaboració del guió. Ahab (Gregory Peck) recorda més Abraham Lincoln que el foll capità del balener. I la predicció apocalíptica del reverend Mapple (breu, episòdic i genial Orson Welles) és potser un del moments millors i més brillants del film. El llibre, com gairebé sempre, supera les imatges. Només una veu, una d’única, sobreviu a la tragèdia i al naufragi. La veu d’Ismael, de nom bíblic, salvat pel taüt de Melville, el taüt on reposen les despulles de l’arponer caníbal Queequeg. Ismael, que com el fill d’Abraham acabarà trobant, se suposa, una segona existència en l’expatriació. I aquest personatge Starbuck, que potser ha acabat donant nom a la cadena de cafeteries americanes esparses avui arreu del món. Starbuck, el seny reduït per la rauxa que no gosa, arribada l’hora, de destruir la follia del desastre i salvar-se, salvar-se ell i salvar la resta d’arponers de la tripulació. Moby Dick, Ahab i Melville, erigits en jutges del destí: “¿Qui condemnarà quan el mateix jutge sigui arrossegat davant del tribunal?”. Ismael salvat. L’únic. Ismael que reconeix que s’embarca per foragitar la malenconia i regular la circulació. I la sensació final, en què la cua de la balena arriba fins i tot a semblar-nos més bonica que el braç d’una fada. Domini més aviat del gris durant el bany d’ara fa just una estona. I un poc decebut, la veritat, quan tot just s’acaba de fer fosc del tot.

Com es fa de llarg esperar

Fer cas i viure activament allò que s’esdevé dins nostre no està pas renyit amb cap investigació científica, ans tot al contrari, i necessita, també, la consciència del record. Part del comentari que ahir deixà F.P. parlant de soledat i d’infantesa. I és del tot cert que David Jou, gran personalitat del món científic, hauria de ser també molt més reconegut com a poeta. Els seus Poemes de Nadal i de Setmana Santa, recomana en F. I L’Èxtasi i el Càlcul, per exemple, i Les Escriptures de l’Univers. I encara d’altres. Molt bé. I jo mantinc perfectament a la consciència el record d’aquell campament militar a Alcalá de Henares de l’any 76 i aquelles primeres converses amb en David, ell de Sitges i jo d’Arenys. Érem estudiants encara i sempre ens renyaven perquè parlàvem en català. ¿En què havíem de parlar, si no? La consciència del record, quina cosa fonamental. Senzillament desapareixem, deixem de ser, si perdem memòria i records. I els mots que tot ho acompanyen. Tot va de baixa, jo també, i la inquietud de les coses que passen a Grècia, o que hi poden passar, i els avions d’Air Asia, i el desprestigi de l’estudi per l’estudi i l’aprovació imposada de lleis educatives. I com és fa llarg d’esperar l’acord que ens cal. I surto tan sols per veure si aconsegueixo els 500 que se’m deuen i m’he d’esperar encara 24 hores i aprofito per prendre aigua amb gas al sol de la terrassa  de l’establiment i passo després a veure el pare i de seguida cap a casa a dinar, crema de verdures i una carn amb bolets comprada feta i res més. Ja no he sortit més i no crec que m’hagi perdut cap gran cosa. Acabo el Big Time d’aquest dies (entusiasme també de la part de la filla Alana) i veig un cop més Sed de Mal i les paraules finals de Marlene Dietrich quan diu que, malgrat tot, ell, el personatge d’Orson Welles, ha estat un home extraordinari. Extraordinari.

Fins al fons de l’ànima

Dies que em passo moltes hores al llit. Des de mitjanit fins a les 9 quarts de 10. Va com va. Després encara aquesta cosa de veure si escric i en general em trobo que no sé què dir ni pensar. Fins que al final surt alguna tonteria com la d’ahir mateix amb aquella llista de Torres-Dulce. Cada dia vaig a veure el pare. No ens entenem gaire. Amb ell, tal com sempre ha estat, tot queda reduït al que passa a l’interior de les quatre parets de casa seva, una casa d’aquestes grans, de poble. Però, és clar, no hi passa res. Malgrat l’edat que ja té, es val per ell mateix i ara hi ha una noia que en té cura. Tendresa i enyorança del passat, i tot l’agraïment. Dies també, aquests, que dino i sopo a casa. Plats fets i ja cuinats. Força bé. Notícies i darrerament també el serial La Riera, ves. I ahir l’encàrrec d’alguns regals per Nadal. La noia de fer feines ha deixat el pis net i endreçat. Faig temps, és a dir, no faig res fins que començo a llegir Big Time: la gran vida de Perico Vidal (Marcos Ordoñez), que ja veig que serà una meravella i no m’estranya sobretot tenint en compte que la recomanació ve d’en Santi Trullenque, que mai no enganya. Gent irrepetible, amb un cocktail a les mans i bevent-nos la vida tal com ells, tots els qui hi surten van fer. Motiu de converses superlatives. Migdiada de pijama i sant Crist. I triomfar no vol dir res més sinó fer el que t’agrada i, a més, poder viure’n. I, alguns, ser més curts que el dia de Nadal. I els dropos com nosaltres, a la que ens posem a treballar, som incansables (Welles). La Barcelona jazzística dels 50 i el Madrid americà dels 60. Barcelona és femenina i Madrid, masculí. O així m’ho sembla. I el partit del Barça de bàsquet de després i l’amenaça de bomba a mitja part. Beguts 4 whiskys i al llit a mitjanit. Big Time, fins al fons de l’ànima. Classe magistral.

Toc de trompetes

Ja ho vaig dir, que dedicaria el vespre a Macbeth. Al de Shakespeare i al d’Orson Welles (1948). Amb tan poc pressupost i la cobdícia que igualment esquinça el sac. La idea que som com el bosc de Birnam. El bosc que no es mou tot sol i ja som a les envistes d’Inverness (Dunsinane). El patiment de Macbeth que és conscient que fa el mal i, tot i així, no té cap altre remei sinó el d’anar-lo fent i produint de manera progressiva. ¿Qui és Macbeth, la seva buidor? ¿A qui s’assembla? ¿En què, o en qui, em fa pensar ara que sap que Lady Macbeth, que tot ho instigà, és morta i que els arbres del bosc avancen? No és tan important avui haver nascut de mare o per cesària. Som vius i detectem les bruixes dolentes germanes del fat, aquelles forces brutes que ofeguen immediatament les petites mostres d’una incipient vida moral. Macbeth mor matant perquè aquest és el principi que ha acabat animant la seva vida i perquè, tal com afirma Salvador Oliva, si el poder és tan sovint una màquina inevitablement preparada per generar maldats, és perquè també molt sovint l’ambició desmesurada, la cobdícia malsana, s’ajunta amb la buidor de l’esperit. I els enganys del diable, que diu mentides amb colors de la veritat. No és possible mentir quan es diu la veritat. I les paraules finals de Malcolm: Tot el que ens falta fer ho durem a terme d’una manera nova com correspon als temps: …hem de jutjar els cruels ministres del botxí mort i de la seva reina diabòlica, que, pel que diuen, s’ha llevat la vida amb les seves mateixes violentes mans; això i tot el que sigui necessari ho farem, per la gràcia de Déu, d’una manera mesurada, i al seu lloc i moment. Gràcies, doncs, a tots i cada un…Toc de trompetes.

Nb

Quart manament

No havia vist mai encara aquesta obra d’Orson Welles, per bé que després escurçada per la gent de RKO, que es diu Els Magnífics Amberson (1942), també coneguda amb el títol d’El Quart Manament. Anit la vaig veure i la veritat és que no puc pas dir que m’agradés gaire. Welles va lliurar 133 minuts de cinta i a l’hora de la veritat tot quedà reduït a poc més de 80. Ara bé, sí que hi ha, als diàlegs, unes quantes coses que vaig poder anotar. La bellesa del món, per exemple. La bellesa del món que és possible que no pugui ja augmentar a causa de la manca de noblesa de les ànimes que l’habiten. O la veu d’aquella veïna que des del balcó etziba que, si per manca de coratge et cases amb un home que no estimes, tindràs els fills més maleducats que mai s’hagin vist. Abocaràs el teu amor en ells i els malcriaràs tant que ells ja no podran honorar ni mare, ni pare, ni família. Dictadors capriciosos i insensibles. Quart manament.