Sedentari

I sí, m’he anat tornant sedentari. Un sedentari és un que seu, és clar. I sec i faig de tele-espectador, Sempre de pel·lícules ja vistes, pràcticament mai cap de les actuals. Enguany, a més, com que no hi haurà viatges, no em mouré d’aquí. Si de cas, em farà falta fer-ho, això de viatjar, de manera sedentària. A través de records, de pel·lícules i també de lectures. Recordo Corfú ara mateix i com de content vaig estar de poder ser-hi. Aquells creuers de la companyia Holland America en què sempre tenia clients de qui havia de tenir cura. Molt content de ser a Corfú, vaig estar. Ara ja fa uns quants anys, però és com si em veiés avui mateix assegut a la terrassa d’un bar a tocar de la fortificació veneciana. El paisatge marítim. Exuberància de la vegetació. La costa albanesa davant per davant d’on m’estava. Mar en calma. La claror infinita. Corfú (Kèrkyra) és, sens dubte, la més rellevant de totes les Jòniques. Vaig pensar en “La meva família i altres animals”, de Gerald Durrell, aquell plàcid i amable entreteniment de la seva experiència illenca. Corfú apareix també a l’Odissea. Aquell episodi en què Homer conta l’estada d’Ulisses a l’illa, quan, després de ser retingut a Ogígia per l’amor de la nimfa Calipso, fou alliberat gràcies a la intervenció d’Hermes. I a continuació, quan es dirigia cap a la no llunyana Ítaca, una tempesta l’abocà a la platja de l’illa d’Esqueria, que hom identifica amb l’actual Corfú. I fou aquí que la bella Nausicaa el descobrí, la senyoreta Nausicaa que deia Pla, la dels “braços blancs” que jugava a pilota amb les seves amigues i el conduí on era el seu pare Alcinous, rei dels feacis, que acollí Ulisses a Palau i organitzà un banquet en honor del fill de Laertes. I després d’escoltar les seves aventures i perills, Alcinous li oferí rics presents i l’instal·là en una nau que l’havia de dipositar finalment a Ítaca, casa seva. Corfú el té desat, aquest record. I no m’estranya que l’emperadriu tràgica i solitària, Elisabet d’Àustria, Sissí, s’enamorés del lloc i s’hi fes construir l’Aquileió, aquest palau que tenia pensat visitar després, a 12 Km. de la capital, i que rebé aquest nom perquè Aquil·les fou l’heroi favorit de l’emperadriu. Sissí se sabia fragments sencers d’Homer i aprengué grec amb un estudiant de l’illa. No cal ara esmentar totes les dissorts d’Elisabet. La darrera li tocà a ella mateixa en ser apunyalada a Ginebra per aquell anarquista italià. En fi, el goig de Corfú que té desat també el record de la presència veneciana. No només per la fortificació que tenia just davant meu, no. Corfú fou escala principal dels bucs venecians que cobrien la ruta de l’Orient. I aquest record roman en l’arquitectura de l’illa, si més no en algun dels barris de la capital. S’hi respira bé, a Corfú, pensava. Però l’escala durà amb prou feines 9 hores i la veritat és que 9 hores no donen pas per a gaire.

Al campanar de la parròquia, toquen les 7 del vespre d’aquest divendres 15 de maig. La noia de fer feines se n’acaba d’anar. Tot net polit, doncs. Em posaré a veure, un cop més, La Balada de Cable Hogue, Sam Peckinpah, 1970. Sedentari.

El “sí” com a femení

El soliloqui mig ensonyat de Molly, la senyora Bloom, al capítol 18, el darrer de l’Ulisses de Joyce. El contrast d’aquesta Molly amb la Penèlope de l’Odissea. Vuit llargues frases sense puntuació. Quan somiem no hi ha possible puntuació. La ment de Molly que flueix i prou. Lliure de les inhibicions morals en la seva obsessió eròtica. Per a ella és molt viu el record de la visita del promotor Boylan aquella mateixa tarda. I el saltiró sexual amb ell, a terra mateix per temor de l’excessiu soroll de les molles del llit. I la promesa de tornar-hi al cap d’uns dies. Bloom, en ser-hi comparat, no apareix pas tan desfavorit com podia semblar. Ell, que acabava d’arrancar-se el tros d’una ungla del peu i distretament se l’havia ensumat i ensumat abans de llençar-lo; ell, i aquest mateix gest repetit des de la infantesa i tota aquella càrrega de records que li venien, sobretot de records envers les il·lusions de cara al futur que encara ara es resisteix a abandonar. Sinó que es tracta d’unes il·lusions d’allò més mediocres, herències, repartiments, contractes comercials, possessions. Pàgines i pàgines de records i de somnis i il·lusions que fins i tot ens fan sentir ridículs a nosaltres mateixos, de tan com s’assemblen les il·usions de la majoria a les d’aquest Bloom, encarnació estadística de “l’home mitjà”. I ara tots dos, ell i la Molly, jeuen capiculats, el cap d’ell als peus d’ella, relexionant sobre les seves infidelitats i com consolant-se sexualment amb la seva gropa. Bloom és ja un ésser liquidat. Ella, en canvi, la Molly, es remunta, al final, a un nivell més líric, un nivell que fins ara no havia tingut. Com si el llenguatge i la distància, i aquest seu regrés al principi amorós -principi de desig- l’haguessin fet tornar poeta. I el mot “sí”, adverbi, que Joyce sempre considera femení. El “sí” és de les dones. El mot “sí” amb què tot acaba. O comença. De tot fa ja molt de temps. I l’Ulisses com a negatiu caricaturesc de l’Odissea: l’heroi ha tornat a la llar per no ser ja res, cap cosa. Ni tan sols allò que al llarg del dia que el llibre transcriu ha pogut esbossar fracassadament. En canvi, Molly, la senyora, triomfa, l’Etern Femení, la deessa Terra, la Naturalesa sàvia, fecunda i sense idees. I el record de Valverde i les seves lliçons.

Pic de l’hivern

Més preguntes: ¿Quins són els dies de la nostra vida que no oblidem i per què els recordem sempre? ¿Quins foren, o han estat, els nostres dies de commoció i reflexió? ¿Quantes vegades recordem, i gosem ensenyar, que l’activitat de la lectura pot tenir un caràcter profà o religiós, però sagrat en qualsevol cas? És V-M. un cop més qui m’incita. M’incita a la lectura d’aquell conte de Bellow en què hi ha aquella noia que t’atrau al seu dormitori i un cop allí, ja nu del tot, veus com ella se’n va i et deixa sense roba perquè l’ha llançada per la finestra. Et deixa sense roba i sense el llibre religiós que llegies religiosament. I com et toca després tornar a casa, 1 hora de distància, travessant la ciutat glaçada. Odissea que inclou -un cop aconseguida una mena de gonella amb què tapar-te- l’odissea de tornar a comprar el llibre, sagrat per a tu, que t’havien robat. I com aleshores et trobes que has de robar els diners a la teva mare, que els guarda igualment en un altre llibre sagrat. Aquella cosa, aquell fet del passat, amb què recordar-te tu mateix. Recordes això. Recordaré el conte de Bellow i la commoció del personatge nu, primer, i amb aquella mena de vetusta gonella, després, enmig de la ciutat glaçada. Sense roba, sense llibre. ¿Què recordem i per què? I això que recordem, ¿com ho expressaríem amb paraules?

No hi ha hagut classe, aquesta tarda, perquè havia de nevar, però no ha nevat. De demà no se sap res. La neu ens condiciona i moltes coses se suspenen. Ens curem en salut, però estem mig malalts. Alarmes i més alarmes. Gran rentat col·lectiu de cervell. Obres les pàgines de qualsevol diari, o noticiari de televisió, i sempre alarmes. Deports, trets i corrupció. I Protecció Civil per a aquesta societat tan infantilitzada, tan desprotegida, pobreta, terreny abonat de l’estupidesa i de la ignorància. Abrigueu-vos, que farà fred, es veu, molt de fred. I és que, és clar, som a febrer, la Candelera concretament. El pic de l’hivern.

Una tria

Veig O Brother, dels germans Coen. L’Odissea revisitada. Quina gran pel·lícula! Clooney i Turturro. Fa molt que no vaig a les sales de cine. Em quedo a casa, que s’hi pot fumar i no temo gaire el fet de perdre’m les novetats de la cartellera. Sé que tard o d’hora acabaré veient allò que valgui la pena. I sempre en versions originals. Penso, després, quines deuen haver estat les meves pel·lícules dels darrers 15 o 20 anys, aquelles que en el seu moment foren novetats i a les quals m’agrada tornar de tant en tant. Tinc alguns dubtes perquè la llista seria molt més llarga, però ja que em proposo triar diria que són aquestes, tenint en comte que l’ordre és totalment aleatori:

Uno de los nuestros. Scorsese
Delictes i faltes. Allen
Match Point. Allen
La llista de Schindler. Spielberg
La vida dels altres. Henkel von Donnersmarck
Infiltrats. Scorsese
Cyrano de Bergerac. Rapeneau
Eyes wide shut. Kubrick
Caro Diario. Moretti
Salvar el soldat Ryan. Spielberg
Volver. Almodóvar
Pulp Fiction. Tarantino
Trilogia. Tres colors. Kieslowski
Eduardo Manostijeras. Burton
Un món perfecte. Eastwood
Mystic River. Eastwood
Conte d’hivern. Rohmer
Lost in Translation. S. Coppola
American Beauty. S. Mendes
Avui comença tot. Tavernier.

M’agrada que visquin amb mi, aquí casa. La companyia que fan i l’estalvi de psiquiatre.