Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

Un edifici que s’esquerda

Mentrestant la crisi s’aguditza i ja hi ha un cert nombre de generacions arreu del món que s’han format amb aquesta idea constant que el món està en crisi, i que la nostra civilització és un edifici que s’esquerda per moments, tants n’hi ha que viuen tan sols per esquerdar-lo. Perquè, ¿què passarà quan aquestes generacions arribin a tenir una força decisiva, si és que no la tenen ja, en la direcció del món? ¿Què passarà? ¿Tindrà potser raó Nicolai Berdiàiev i ens trobarem en una nova Edat Mitjana, que trencarà tots els lligams amb la nostra civilització encara més o menys actual? Consciència de la crisi que escrigué ja fa tant de temps Ramon Esquerra. I no oblidéssim pas, en aquest sentit, que el mot crisi es refereix a aquella fase circumstancialment difícil, i no només a causa de qüestions purament econòmiques, que travessa una persona, una empresa, un govern, un país, una civilització i, també, una llengua com la nostra. Circumstancialment. Tant de bo fos així.