Tenia ganes de ser a Prats

Som a Prats de Molló, al Vallespir. Abans d’arribar-hi ens hem aturat a Arles del Tech per veure i recórrer les Gorges de la Fou, considerades les més estretes del món atès que en alguns punts no arriben ni a un metre d’amplada. La llargada del recorregut és de quilòmetre i mig , la diferència de nivell entre l’entrada i la sortida és de 157 metres, cosa que representa un pendent mitjà del 9% -ja la passarem prima, he pensat, amb el que arribo a fumar!-, i la profunditat de la roca sobrepassa els dos-cents metres. La veritat és que impressiona, però la visita es fa molt accessible perquè una palanca metàl·lica permet que qualsevol individu arribi a descobrir els milers d’anys que han hagut de passar perquè aquest torrent d’aigua s’hagi pogut menjar tota aquesta muntanya rocallosa de massa calcària. Ja les té, aquestes coses, la natura, aquest monstre, he pensat.

I bé, Prats de Molló. Vila important per a la història nostra. Ens adonem que les seculars indústries espardenyeres i barretineres són ja cosa del passat. Avui el que es nota és que Prats de Molló i la Presta depèn molt del turisme, sobretot d’aquell turisme atret pels banys de La Presta, que ja eren coneguts a l’època romana. Veiem els magnífics retaules barrocs de l’església de santa Justa i santa Rufina, tal dia com avui en què les esglésies, ves per on, són gairebé despullades. Però la veritat és que tenia ganes de ser a Prats per dos detalls de la història. El primer, perquè aquesta vila es revoltà el 1670 contra la dominació francesa i passà a mans dels anomenats “angelets”, una mena de guerrilla camperola que provenia de Vilafranca de Conflent. Les muralles foren enderrocades i sota el comandament de Josep de la Trinxeria, un pagès de Prats, aquelles milícies populars arribaren a controlar tot el Vallespir fins a Ceret. Els francesos, però, reconqueriren el territori i aleshores Vauban, l’arquitecte de Lluís XIV, féu bastir un nou recinte de muralles i el fort de la Guàrdia. I al cap de dos segles el nom d’aquell guerriller pradenc tornaria a sonar en la persona de l’excursionista científic i escriptor Carles Bosch de la Trinxeria (Prats, 1831-La Jonquera, 1897), autor d’obres bàsiques per al coneixement dels Pirineus catalans. I penso, ¿nosaltres quan ens revoltarem? ¿Què més fa falta perquè ho fem? Perquè hi ha també, ara mateix, aquest impost de successions i de donacions que no és sinó una aixecada de camisa de les més grosses. I no en parlem mai, ni hi ha cap protesta pública, ni, encara menys, apareix tampoc en cap noticiari.

Després, el segon detall que m’interessa recordar aquí a Prats té a veure també amb l’inconformisme, amb la nostra voluntat de ser, una voluntat que encara ara no s’ha fet efectiva. Es tracta dels anomenats “Fets de Prats de Molló”. Any 1926. En plena dictadura de Primo de Rivera, uns quants centenars de voluntaris, dirigits per Francesc Macià, havien d’introduir-se des de Prats i St. Llorenç de Cerdans al Ripollès i a la Garrotxa per proclamar, a Olot, la República Catalana. Ja la teníem, ha hi érem. Aquells herois! Doncs bé, el quarter general de la campanya s’havia instal·lat a la vil·la Denise de Prats, i aquella temptativa, tan ben calculada, es quedà, tanmateix, en projecte (i no sé ja quants en van!). Un dels instructors italians de les columnes d’Estat Català, reclutats en medis antifeixistes, resultà ser en realitat un agent secret de Mussolini i denuncià els preparatius a les autoritats franceses. Tot se n’anà en orris. Aquells herois! I l’emoció, per què no dir-ho, de ser a Prats de Molló.

Ara la idea és anar a dinar a Amélie, per exemple. I a la tarda acostar-nos fins a Castellnou dels Aspres, vilatge declarat “monument històric” situat molt a prop de Tuïr. Tenim ganes de veure’n el castell, que diu que és el més vell dels que es conserven a Catalunya del Nord i a França. El temor és que, com que sembla que hi ha tants i tants tallers d’artistes i d’obradors de comerços artesans al llarg dels costeruts carrers de la població, no sigui tot atapeït de turisme interior -expressió del tot actual i del qual, per cert, també nosaltres mateixos formem part. Ja ho veurem.

Femenil llinatge

Àustria, els austríacs, no haurien estat engolits pels nazis si haguessin situat una dona elegant i encantadora al capdavant del país. Tots s’hi haurien lliurat, àdhuc Hitler i Mussolini. Penseu en la reina Victòria i en les regents d’Holanda! Als diplomàtics sempre els agrada servir femenil llinatge. I mira que en saben, eh, d’afalagar, les austríaques! En canvi, aquí no, a casa nostra no hauria servit de res situar una dona al capdavant del país. Hauria estat del tot menystinguda. A la naturalesa, no li cal esforçar-se per ser important: ja ho és. Tanmateix sí que caldria demanar-nos de què li serveix el talent, a l’artista, si va mancat d’amor. ¿De què li serveix? I alerta, de totes maneres, amb aquesta teva inclinació a la mandra i a la beguda. Que no acabi tenint repercussions negatives. Dies lluminosos aquí a la costa. Dies de passejar amb Walser. De bracet.

Retalls d’aquell esperpent

40 anys d’Amarcord i del cèlebre Voglio una Donna d’aquell foll que sabia exactament allò que volia. L’he tornada a veure un cop més. Evocació de vida i de records d’aquella infantesa. La Itàlia (Rimini) dels 30 i nosaltres mateixos als 50 i 60. L’esperpent. La mirada de Fellini sempre m’ha semblat amorosa, però. Hi ha burla, és clar, una burla incruenta. Aquell feixisme i el nostre franquisme. Esperpèntic. Aquelles classes i aquells professors i aquelles pintes que fèiem tots plegats. Bellesa visual. Els sentits se n’omplen, de la bellesa de les imatges d’Amarcord. I de la banda sonora fantàstica de Nino Rota. Potser sí que no es tracta tant d’una història convencional o d’una narració, però tant és. Potser són tan sols retalls, retalls d’aquell esperpent. Quin retalls, tanmateix. Potser tampoc no hi ha sentit tràgic i el perill és quedar-se aleshores a la pura superfície d’aquells drames. Barreja de somnis i de realitats. L’estanquera i la perruquera que, després de tanta conya i de tant de glamour se n’acaba anant amb un simple carabiniero. I els pecats juvenils del món, el dimoni i la carn. I el vaixell insigne de Mussolini. I la veritat és que aquest Fellini em transporta sense voler a Berlanga i al seu Mister Marshall, i a Plácido, i El Verdugo. Més records i més somnis dels llocs i de les profunditats de les quals venim. Els meus records.

Cefalònia

Els francesos mitjans d’ahir a Corfú són aquella part desagradable de la vida que ve a ser com un plat de sopa ple de pèls surant i que, tot i així, t’has d’empassar. Quanta lletjor és capaç d’arribar a produir, el gènere humà!

Cefalònia (737 Km quadrats) és la més gran de les Jòniques. És més gran que Corfú i ja Homer ens assabentà que els habitants de l’illa participaren a la guerra de Troia i sembla que fa 50.000 anys era ja habitada. Per Cefalònia, hi han passat romans i bizantins, sicilians, turcs, venecians -que la conservaren al llarg de gairebé 3 segles. Després, ja a finals del XVIII, francesos i anglesos, fins que finalment s’incorporà a Grècia el 1864. Déu n’hi do, doncs, els amos que ha tingut! Hi ha la pel·lícula de John Madden, El capità Corelli, que narra l’ocupació de l’illa durant la 2a guerra mundial i els terratrèmols que l’arrasaren. Madden hi projecta els episodis de quan el successor de Mussolini, mariscal Badoglio, signà el 1943 l’armistici amb els aliats i com els 9.000 italians de la divisió alpina Acqui resistiren durant 9 dies els atacs de l’aviació i dels blindats alemanys. I quan al final es rendiren, els supervivents -341 oficials i 4750 soldats- foren afusellats per ordre directa de Hitler. I aquesta illa de Cefalònia en fou testimoni. Només 34 homes se salvaren de la follia del Führer.

El sisme del 53, d’altra banda, destruí el 80% de les cases de l’illa i només el poble de Fiskardo pogué conservar el típic i històric caràcter venecià general.

Fondejats ara davant la capital, Argostoli (o Argostòlia). M’assec al Rock Cafe, just davant del magnífic passeig de palmeres al costat mateix del port, un establiment massa modern, potser. Veig l’Acadèmia de la Marina Mercant i Lithostrotos, el carrer comercial i de vianants. Passo l’estona pensant que Ítaca és tan i tan a prop.