El malentès de la llibertat

Joseph Joubert, a principis del XIX. L’ensenyament no ha de tractar tan sols d’adornar la memòria i d’il·luminar l’enteniment: s’ha de preocupar sobretot d’il·luminar la voluntat. No s’és humà sense voluntat i, a més, es va a la deriva. Igualment, i com a cosa independent dels nostres gustos i dels nostres humors, indefugible: el deure, el compliment del deure per damunt de tot i sense excuses. Els nois, i les noies, tenen més necessitats de models que no pas de crítiques, d’altra banda. I aquests models han de ser trobats primer a casa (a l’escola s’hi ha d’anar educat, ja, des de casa, no ens cansaríem mai de repetir-ho). I els fills, d’altra banda, només obeeixen els pares quan veuen que els pares obeeixen la regla que prediquen. L’ordre i la regla, un cop establerts i reconeguts, són la potència més forta. Sí, el gran tema de l’obediència. I els mestres, les mestres, que han de ser els guies i no pas els amics, ni les mamàs, dels seus alumnes. Els nens han de tenir per amics els seus companys, i no pas els pares i els mestres.

I l’enyorança d’un temps que segurament ja no recuperarem. Aquells temps que liceus i instituts foren tan a prop de ser exactament “hostals literaris”. Que bonic! Perquè no ens enganyem: les lletres i la moral han de ser ensenyades com abans i les ciències com avui dia. La dificultat de pensar en la restauració de la paciència. Però no. Ja es veu que no. Ja es veu que no és pas aquesta la direcció que seguim. I així l’ambient és dominat per l’absència de voluntat, pel no compliment dels deures i per l’exigència de tots els drets, pel desprestigi de l’obediència, pel seguiment de models equivocats. I sense paciència, sense gens de paciència.

I el malentès de la llibertat. Un ésser lliure, entre els antics, era respectuós i submís al seu país com un esclau; un ésser lliure, avui, és atrevit i amo d’ell mateix com tirà. És clar, però, que el mateix Joubert, als seus Pensaments (Proa) -que més val no llegir-los seguits, sinó més aviat avui un i demà un altre- ja deixà dit que, com Montaigne, ell no era un home de pensament continu.

Allò que la gent pensa, no pas el que diu

Esdevenir deutors de persones que no coneixem, de persones que no hem conegut. També ho té això, la literatura: ens converteix en deutors dels autors que hem llegit. Deute sense interès monetari. Dec tantes coses a tants i tants d’ells! Éssers que hi són encara i éssers que continuen essent-hi a través de tot el que deixaren mentre hi foren. V-M ha estat, i és, un d’aquells amb qui més deute he subscrit i, entre moltes d’altres coses, li dec l’accés al Manual del Distraído que ja he esmentat altres vegades. Alejandro Rossi (1932-2009). D’origen florentí, després ciutadà mexicà i professor de filosofia. De l’estirp de Montaigne. En un dels pròlegs del llibre, concretament al de Monsiváis -mort ara fa deu anys-, hi ha les creences d’aquest distret que tant s’hi fixava. Crec en els substantius i els seus complements, els adjectius, crec en els verbs i en els ritmes de les frases. I en l’esperança del civilitzat, una esperança que no rau en la il·lusió del progrés infinit sinó en el do concedit per l’Humanisme i la literatura d’acostar-se al passat sense prejudicis, al present i a les idees, als temes polèmics i als temes insignificants. Estirp de Montaigne. Escriure bé és pensar bé, però no tan sols pensar bé. És també fer del gaudi de l’idioma l’instrument per excel·lència de la civilització. L’honor d’aquest deute i el plaer d’aquest Manual del Distraído.

I en aquest mateix sentit, no em puc estar de referir-me a una cita que extrec de la relectura de Winesburg, Ohio, llibre que fa una setmana vaig esmentar aquí mateix. En un dels capítols, La Mestra, ella mateixa (Kate Swift) intentava que el jove George Willard tingués consciència de les dificultats amb què toparia si de veritat volia ser escriptor tal com ell assegurava. Sherwood Anderson és impressionant i fa que la mestra digui al jove aquestes paraules: “Hauràs de conèixer la vida. Si de debò vols ser escriptor, has de deixar de jugar amb les paraules. Seria millor que abandonessis a idea d’escriure fins que no estiguis més ben preparat. Ara és el moment de viure. No vull espantar-te, però et voldria fer veure com n’és, d’important, el que vols aconseguir. Escolta: el que cal aprendre de veritat és allò que la gent pensa, no pas el que diu.” I deixem-ho aquí, de moment.

Un card o una coliflor

Res a témer”, aquest altre llibre de Julian Barnes (2008), per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar un cop més aquelles seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és la britànica, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. O creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gros com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials, posseir propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça musulmana ara que ja és un fet i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. Res a témer. La mort arribarà. Mentrestant, mentre la vida duri, també podríem mirar-nos-la seguint l’irònic distanciament de Cioran: “Senyor, jutge, senyor bisbe, admirat filòsof, ¿no fóra millor, al cap i a la fi, fins i tot encara que sigui a compte de la vanitat, ésser un card o una coliflor?”.

No sé pas qui odia qui

Cioran -amb qui, com en tot i tothom, pots estar o no d’acord- deixà també escrites coses com aquestes: “Montaigne, un savi, no ha tingut posteritat; Rousseau, un histèric, encara sacseja les nacions. I a mi només m’agraden els pensadors que no han inspirat mai cap tribú (en el sentit d’orador polític, especialment popular)”. I també, i encara potser més important: “El 1441, al concili de Florència, es va declarar que els pagans, els jueus, els heretges i els cismàtics no tindrien accés a la `vida eterna´i que tots, llevat que abans de morir es convertissin a la veritable religió, anirien directes a l’infern”. I continuava: “En el temps en què l’Església professava semblants enormitats, era veritablement l‘Església. Una institució només és viva i forta si rebutja tot el que no és ella. Per desgràcia passa el mateix amb una nació o un règim”. Exactament, penso, si rebutja tot el que no és ella. I ja gairebé estaria tot dit si no fos que aquí, en aquest país que es diu Catalunya, som gent, força gent, més de 7 milions. I el que passa és que, entre tanta gent, Déu n’hi do la que hi ha que sí que són aquí -en el sentit que hi viuen-, però que no són d’aquí ni volen ser-ne. I el que em sembla important de veritat és això últim: ni volen ser-ne. Perquè si, per les raons o causes que siguin, has decidit anar-te’n de casa teu, allà on vagis a parar la primera cosa que hauries de fer és adaptar-te tan aviat com et sigui possible a les maneres de fer i de viure i de parlar d’aquest nou lloc que t’ha acollit i on ara vius. Molt important: ets tu que t’hi has adaptar i no pas a l’inrevés. Vull dir que ets tu que t’has d’adaptar a mi i no pas jo a tu, no sé si m’entens. Vegem, per exemple, els problemes de Ripoll per fer-hi una tercera mesquita -pagant-la no sé qui- i acusant de delicte d’odi, sí, delicte d’odi, la regidora que des de l’Ajuntament s’hi ha oposat. Ara haurà d’anar a judici, aquesta persona. I es veu que li demanaran quatre anys de presó! És que ho trobo molt gros. No sé pas qui odia qui. Vés a veure si en cap d’aquests països d’on prové tota aquesta gent (que fan anar les noies amb burka i que per banyar-se a mar, tal com aquest vespre mateix he vist, ho han de fer vestides del tot) vés a veure, deia, si et deixarien fer cap església i que, a més, fos protegida -tant és que fos pagant tu o pagant ells. No. I el que em sembla és que aquí som un país d’imbècils que fins i tot acabarem mirant cap a una altra banda a l’hora del judici pels terribles atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017, menys d’un mes i mig abans del referèndum. Són coses que, si més no, se senten dir. I és que, ara, de tot allò que circula molt, se’n diu que és viral. ¿Vols dir que aquest adjectiu –viral– no deu ser al capdavall sinó un derivat del substantiu virus? És clar que sí!

Llibertat d’esperit

No sé què dir-ne, de les coses que passen a Turquia. Erdogan rep el suport del nostre món occidental, però la veritat és que no em sembla un personatge de qui ens puguem refiar gaire. No ho sé. Turquia és tot un món i ara, ja en ple pic de l’estiu, representa que som en temps de lectura, acte individual i del tot personal, aïllat de tot i de tothom. Llegim, doncs, d’acord. Que cadascú se sàpiga, però, el grau de llibertat d’esperit de què disposa. Perquè el que et demana la lectura és soledat i absència de brogits. I atenció, molta atenció a la música de les paraules, i calma i paciència sostingudes. I també una llibreta a mà per anotar-hi aquells mots i aquelles frases que et fan posar la pell de gallina senzillament perquè el que llegeixes parla de tu i tu ni tan sols ho sabies. De llegir, mai no se n’acaba d’aprendre del tot, però sí que de mica en mica et vas adonant que augmenta en tu la capacitat de percebre, de divertir-te de veritat i de distingir tot allò que realment acabarà essent-te valuós, segurament el més valuós. Tantes i tantes intrigues. I tants i tants dubtes. Lentitud i llibertat d’esperit que et faci aprendre allò que realment més t’agrada. No hi ha cap pressa i ni te n’adones, del temps que passa. No fos cas, tot plegat, que Flaubert tingués raó en afirmar que “parlar-me de la dignitat de l’espècie humana resulta ben bé com un acudit. Per això mateix m’agraden Montaigne i Pascal. L’única cosa que distingeix l’home dels animals és que l’home menja sense tenir gana i beu sense tenir set. Aquest lliure arbitri que pots qualificar exactament com vulguis”. I deixa’m-te dir que, de fet, n’hi ha com a mínim una altra, de diferència: als animals, no els pots demanar que llegeixin perquè no en saben. Ni falta que els fa, segurament.

Silenci de l’IEC

Les novel·les hi ha un moment que s’acaben, que arriben a un o altre final, tancat o obert. Les novel·les imiten la vida, però ja Josep Pla deixà escrit que a la vida res no s’acaba si no és per mort o per oblit. Certeses de l’espècie humana. Fal·làcia dels finals feliços. Que tot acabi malament no té res a veure amb el fet de ser, o no, pessimista. Des del primer instant que vivim, però, la mort ja hi és present. Consol de Montaigne i el bé que suposa llegir-lo de tant en tant. Ens pensem qui sap què i som partidaris de la llibertat, del bon humor i de procurar fer els que ens doni la gana. Fantàstic. M’agrada, però, un poc de calma de tant en tant i recordar que tot el que vivim és a càrrec i a expenses de la vida que ens queda, que ningú no es mor abans que la seva hora li hagi arribat i que el temps que deixem en morir és tan poc nostre com el que va transcórrer abans del moment d’haver nascut. Tot és història abans d’aquest moment, la història que potser hem après, però no pas viscut.

Grandiosa, d’altra banda, M.Carme Junyent a l’acte d’ahir a l’Espai Bonaire. Plaer de sentir-la. Tota aquesta comèdia, tants i tants disbarats i carrinclonades del constant desdoblament de gènere de la hipòcrita correcció política ara ja imposada des de les mateixes Universitats, sobretot la UAB, però no només, que obliga fins i tot els estudiants, amenaçats de veure reduïda la nota, si no s’avenen a incórrer en aquest desfici malaltís del companys i companyes, persones infants i persones adolescents, etc, etc. Totes les concordances fetes malbé i el cervell que no pot processar-ho. Fins aquest punt arriba a molestar el mot masculí, aquest sol mot que carrega amb la responsabilitat de tots els mals haguts i per haver. I, mentrestant, el silenci sospitós i malèfic de l’IEC, que calla i no en diu res.

Aflicció

Enfront d’aquells que, equivocadament, continuen encara pensant que la millor relació entre pares i fills ha de ser la de l’amistat, aquest fragment de Montaigne extret justament del seu assaig “Sobre l’Amistat“en què veu impossible l’amistat entre fills i pares: “És més aviat respecte el que fills senten, o haurien de sentir, envers els pares. L’amistat s’alimenta de la comunicació, que no pot donar-se entre pare i fill a causa de la massa grossa desigualtat que hi ha entre tots dos i, per tant, podria interferir amb els deures de la naturalesa. Perquè ni els pares no poden comunicar tots els seus pensaments secrets als fills -tal cosa produiria una intimitat impròpia-, ni tampoc els fills no poden adreçar als pares les admonicions i correccions que són una de les obligacions principals de l’amistat”. No. No és possible aquesta mena d’amistat. I segurament no cal ara esmentar l’altre gran exemple d’aquesta impossibilitat, aquella Carta al Pare, de Kafka, autèntic memorial de greuges del fill envers la figura del seu pare. Els nens no volen pas que el seu pare sigui un amic, ni un col·lega, sinó una figura heroica per admirar. I l’ensenyament de l’obediència de la qual ja gairebé mai no es parla.

Sant Valentí, avui. Aflicció. Aflicció i admiració. S’ha apagat la vida de Muriel Casals i el seu somriure amable. Gratitud i tota la discreció del món. Condol.

Falses aparences

A la secció Criatures de l’Ara hi ha l’entrevista que Francesc Orteu ha fet al periodista i escriptor xilè Rafael Gumucio en què aquest darrer em fa l’efecte que cau en una fal·làcia de les més grosses. L’amor envers els fills, diu, no és cap cosa especialment lloable i és el súmmum de la vanitat justament perquè consisteix a estimar algú que surt de tu, que se t’assembla, que duu els teus gens. No hi ha cap mèrit a estimar els fills. El mèrit seria estimar els fills dels altres. L’amor de veritat és estimar el que et resulta aliè. Falses aparences. Perquè, ¿què passa quan el fill ets tu? Quan el fill ets tu, ¿el mèrit consisteix també a estimar-te més els pares dels altres nois que no pas els teus? Em sembla ben bé que la progressia cosmopolita ja no toca vores. I més valdria que aquest senyor fes cas de la seva filla i es deixés estar de parlar de coses i parlés més de paraules. No hi ha ningú que estigui lliure de dir bajanades, l’única cosa greu és dir-les emfàticament (Montaigne).

El mite del cel seglar

Recupero aquell Res a témer, el llibre de Julian Barnes, per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. Com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar les seves paraules en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és l’anglesa, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. Creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’auto-realització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, un engany tan gran com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Però ell defineix amb tota precisió aquest mite de l’auto-realització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials i propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura, però de la supèrflua. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça jihadista, ara que ja és un fet, i ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. En el fons, vides de callada desesperació. Res a témer. La mort arribarà.

Segur que es guanyarà la vida

Des de l’Equador, perquè és equatorià d’origen i ara se n’hi ha tornat a viure i a estudiar, un ex-alumne, ja ben entrada la nit, em demana si crec que la Universitat serveix de res. Que ell ara és a Guayaquil i que es troba que els professors a penes expliquen  i que tan sols demanen dels estudiants, de Lletres, que facin exposicions orals. Per grups, és clar, perquè siguin actius i esbrinin pel seu compte. Quin fàstic de gent, diu aquest noi. Es tiren pets i no ho reconeixen, etziba en relació a la frase de Montaigne que ningú dels assistents no captà, ni tan sols la professora que proposà el comentari. L’olor més perfecta d’una dona és no fer-ne cap, igual que la millor olor dels seus actes és que siguin insensibles i sords. Aquesta frase. De masclista, diu que el titllaren les seves col·legues. ¿Serveix de res, la Universitat? I els missatges d’aquest noi que dic continuen. Això és una merda i n’estic fart i em sembla que ho deixaré córrer. Jo sé escriure frases simples i compostes de manera correcta perquè ho vaig aprendre a l’escola i a l’institut. Ara em trobo que molts i molts companys no en saben i ja ningú no els n’ensenya perquè és del tot clar que a la Universitat s’hi d’anar dominant ja, com a mínim, els rudiments de la llengua. Però el que veig és que tampoc això no té cap importància perquè el que aquí es valora són aquest coi d’exposicions sobre temes que els estudiants no tenen ni la més mínima base per tan sols aproximar-s’hi. A la fi, però, és segur que aconseguiran el títol, l’aconseguiran sense saber ni les beceroles de l’escriptura. ¿De què servirà aquest títol? I tingui en compte -i així conclou, aquest ex-alumne de la diàspora, la bateria de missatges d’aquest nit passada- que tenim una assignatura que es diu “Universidad del Buen Vivir”. Així mateix, aquest nivell. 4 hores setmanals. Ho tinc decidit. Em dedicaré a llegir i a escriure, que és el que a mi m’agrada. I la vida ja me la guanyaré d’alguna manera. Segur que no passaré gana.