Fins a l’hora del repòs final

Ves que no anéssim del tot errats i que la normalització que tant sembla que reclamem al món del cinema no fos la que ara mateix impera, gairebé tot en castellà ja sigui que es tracti de les versions originals com de les subtitulades. És veritat que un país no existeix sense un audiovisual potent, però també ho és que tampoc no existeix sense que sigui fet i exhibit en la llengua d’aquest país que volem. Ens omplim la boca de tot això d’estendre l´ús social del català i no sembla que hagin servit de gaire aquests 30 anys del que en diem immersió lingüística a les escoles. Sí, potser sí que tothom, o gairebé tothom, sap aproximadament la llengua. L’ús, però i per desgràcia, és tota una altra cosa. Aquest carro que costa tant de bellugar, deia ahir Enric Gomà. I costa tant perquè no hi ha coratge, altrament dit collons, ni projecte, ni poder. I no cal dir que tot això que passa amb la llengua i el seu ús en aquest món del cinema és de totes totes extensiu al de la Justícia i a tants d’altres sectors. Ment colonitzada. Ho explica la mar de bé, em sembla, Eva Pou en aquest article de l’Ara. En fi, premi Gaudí d’Honor (Miquel Porter i Moix) a Josep M. Pou. Del tot merescut. Viure i treballar fins a l’hora del repòs final, aquell final sublim de l’Oncle Vanya. I el record per aquell Benvinguts a la República de la Llibertat i del Bon Humor! Tant de bo no triguem gaire a poder repetir-ho de manera definitiva. Sisplau!

L’obscena expansió de la llàgrima

Totes aquestes persones, en general prepotents i tan pagades d’elles mateixes, que fan veure que s’emocionen i aleshores ploren en públic. Sempre m’han semblat molt poc de fiar, aquesta mena de persones. Plora tant com vulguis si et penedeixes de com ho has fet tot en el passat o t’enyores i trobes a faltar com les coses, abans, havien estat per a tu. Però fes-ho en soledat i no ploris mai davant dels altres. Ni quan et donin un premi o t’atorguin qualsevol altre reconeixement. L’obscena expansió pública de la llàgrima et fa tornar sospitós de no haver-t’ho merescut. Jo no sóc exemple de res i me’n faig un fart, de plorar. Però sempre quan sóc sol a casa i trobo a faltar tantes coses, tantes absències. Veig, un cop més, Unforgiven. Sense haver matat mai ningú, però en Munny em fa pensar sempre en mi mateix. Dona redemptora. I aquells dos nens. La soledat és expiació. Merèixer o no merèixer, ¿què hi té a veure?. No has estat fidel i això és tot. I pel que fa a la resta, i en presència dels altres, que visqui sempre la república de la llibertat i el bon humor, herència fantàstica de Miquel Porter i Moix.