Fugir de la justícia o de la injustícia

Parlava abans d’ahir de l’escriptor de Felanitx, Miquel Bauçà (1940-2004) com un dels grans del segle XX. A Rudiments de Saviesa i a El Canvi, concretament, vaig referir-me. Una cosa que no vaig dir, però, és que de vegades Bauçà em fa por. Vull dir que sento un cert temor fins i tot ara en esmentar-lo. Sempre m’ha semblat, no sé com dir-ho, fantasmagòric potser. I no ho dic només per la seva decisió de recloure’s i de no mantenir contacte amb el món exterior. No. Més aviat és el temor dels cops de reps en llegir-lo. Cops de maça. Certa paranoia. Bauçà t’enfronta directament amb tu mateix. I de vegades jo em faig por a mi mateix. Sobretot si miro enrere, cosa que faig sovint. Ara mateix tinc Carrer Marsala davant meu. Fa temps ja que el vaig llegir. El llibre, podríem dir-ne novel·la, és del 1974, però no fou publicat fins 11 anys després. Recordo la veu en primera persona de Rogério, el protagonista, del qual amb prou feines si arribem a saber res del cert al llarg de les escasses 60 pàgines. Sabem que és casat, que llegeix Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, que ven sabó i que té l’obsessió de la higiene bucal. Paranoic i hipocondríac. Vol estimar-se, però no arriba mai a aconseguir-ho del tot. I al final acaba agraint a Déu la sort que tingué de jove d’aprendre a masturbar-se. Tan sols 60 pàgines. 61, més ben dit. La veritat és que no en surts indemne.

I, després, no és el mateix fugir de la justícia que de la injustícia. Que diguin el que vulguin. Però la justícia no ho ha estat mai, d’igual per a tothom. I potser no ho serà mai. El gènere humà, és clar. A la memòria tots aquests dies que vivim. Tots aquests anys, de fet. Exactament el mateix pel que fa a l’anomenada llibertat d’expressió. Si, segur que hi ha llibertat d’expressió, però el que de cap manera no et puc garantir és que continuïs lliure després d’haver-te expressat. I en som del tot testimonis. Al capdavall, errar és humà i mentir és democràtic. Malgrat totes les imatges i tota la tecnologia.

La força que se’ns en va per la boca

Miquel Bauçà (1940-2004)sobre el fet de malparlar. Malparlar…”Em fa angúnia que algú malparli d’altre, car en fer-ho mostra la seva feblesa. Si se sentís prou fort no en tindria la besunya (que bonic, per cert). I això és el que em neguiteja. En les dones, no és el mateix. Malparlen constantment, per obligació, sense més importància de com quan es renten”. Bauçà, sí.

Els catalans, a còpia d’estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d’embriaguesa tal que fa que amb això sol ja ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se’ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.”

Quin llibre sorprenent, El Canvi, Des de l’Eixample (1998). Quina immensa imaginació. Les formigues soldats són soldats de fantasia i la població s’estima més ser manada que no pas tenir una pàtria, per exemple. Miquel Bauçà, ja dic. Ara fa, ja, gairebé setze anys que se n’anà. Però m’encanta tornar-hi. Als Rudiments de Saviesa (Empúries, 2005), també. Obra pòstuma, per cert. I alfabèticament endreçada. I ell que va viure pràcticament al marge de tota vida social. Solitari. No es va saber que s’havia mort fins dos mesos després d’haver-se mort. Gairebé només el coneixem a través dels textos que deixà. I no se’n parla. I convindria tenir-lo del tot present sobretot tenint en compte aquest temps que ens ha tocat de viure. “A mesura que m’aïllo, / que visc sol, em faig més gran, / sense fer cap exercici / tediós, oriental. / I és una llei exacta / que tothom fóra capaç, / si volgués, de practicar-la / i deixar de fer viltats, / roïneses miserables.”A mi no em cal migrar. / El no moure’m de l’Eixample / és millor migració, / la millor imaginable.” “La cobdícia. Passió. / tots volem que Catalunya / sigui lliure i també /delegem molt que ens estimin. / No pot ser gaudir ensems / d’estatuts contradictoris. / Cal renunciar a un. / Quan diem que els catalans /som cruïlla de cultures / o que som integradors / -expressat de vint maneres-, / diem que volem amor, / molt d’amor. És voler massa”.

Rudiments de Saviesa, doncs. Les raons que el van empènyer a abandonar la vida en societat i a recloure’s com un eremita, el menyspreu en relació a tota cosa gregària, la resistència a sotmetre’s a la mirada dels altres i a qualsevol consigna col·lectiva, no veure ni ser vist, la descoberta del somnis com a autèntic espai de realització de la humanitat. Aquest llibre, diria que impagable, que també t’ofereix la mirada distanciada d’un home que assisteix a la dimissió col·lectiva de tot un país i en què denuncia la deriva suïcida que han pres els catalans.

Gaietat

Som, clarament, en temps de normalització de la gaietat, aquest orgull. A mi no em sembla normal, però això no té naturalment cap importància. I, servint-me de paraules de Bauçà, potser sí que de moment tot plegat ha produït dos benifets (mot fantàstic) clars i importants: 1. demostrar l’excessiva i avorrívola (que bonic) lubricitat o libidinositat de l’espècie humana, mascles o femelles; 2. ha deslliurat d’altres minories també ultratjades i en via de marginalitat (marginalisme) completa, com la catalana posem per cas, de ser usades de cobertura o àlibi, altrament dit coartada. Hom pot ser gai i no ser catalanista i hom pot ser catalanista sense ser gay. I segur que aquest mateix fenomen es deu repetir al Tíbet, segur. Qüestió de genètica, potser. No en sé res, dels gens. I el diccionari diu que es tracta de cadascuna de les unitats hereditàries elementals de funció fisiològica. Gen dominant. Gen letal. Gen recessiu. I hi ha també el gen deleteri que no és altre sinó aquell que disminueix l’eficàcia biològica. Fragment de cromosoma. Uff. A mi m’agraden les noies. Mal m’està el dir-ho. O no m’està bé de dir-ho. Vés a saber, en diades tan assenyalades.

Com més m’hi esforço

Fretura: mancança o escassetat del necessari, passar fretura. Fer fretura: mancar quelcom necessari, de què se sent la pèrdua. I tantes com n’arribo a sentir, de pèrdues, de persones que em manquen i que enyoro. Miquel Bauçà afirma (El Canvi, 1998) que totes les receptes tendents a no tenir-ne (de fretures) li semblen cosa d’eixelebrats, és a dir, de tots aquells que actuen sense cap mena de reflexió. Com aquesta Selectivitat que no és pas que seleccioni gaire precisament, però que enguany ens deixa aquesta mitjana de 9:85 de l’estudiant Pablo Peláez, no gens eixelebrat, i la seva ensenya gairebé gloriosa: com més m’hi esforço, més sort tinc.

Si malparlar fa el fet

Miquel Bauçà sobre el fet de malparlar. Malparlar…Em fa angúnia que algú malparli d’altre, car en fer-ho mostra la seva feblesa. Si se sentís prou fort no en tindria la besunya (que bonic, per cert). I això és el que em neguiteja. En les dones, no és el mateix. Malparlen constantment, per obligació, sense més importància de com quan es renten.

Els catalans, a còpia d’estar anys i anys dejuns de poder, malparlar dels nostres enemics ens produeix una voluptuositat, ens fa entrar en un estat d’embriaguesa tal que fa que amb això sol ja ens considerem sadolls i satisfets. Trobem idiota fer res per tal de recuperar una mica de dignitat, si malparlar fa el fet. No veiem que la força se’ns en va per la boca. No: no ho veiem. I això fa riure els nostres enemics, més acostumats a tenir-lo, el poder.

Quin llibre sorprenent, El Canvi, Des de l’Eixample (1998). Quina immensa imaginació. Les formigues soldats són soldats de fantasia i la població s’estima més ser manada que no pas tenir una pàtria, per exemple. Miquel Bauçà, ja dic. Ara fa deu anys i mig que se n’anà.

Petita nota

Havia ja gairebé oblidat Miquel Bauçà i aquella manera seva de ser-hi sempre sense ser-hi mai. Records del Carrer Marsala, dels Estats de Connivència, dels Somnis, dels Rudiments de Saviesa, d’El Canvi, que tinc aquí ara just davant meu damunt la taula. I records també d’aquesta seva petita nota i comentari,

AMICS…
Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir…que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles -gessamins, donzelles, libèl·lules-
i tantes d’altres coses -escenes casolanes,
familiars, escenes de violència-,
anit, doncs…

I aquella vida al límit, tan al límit, de no voler mai veure ni ser vist.