Com si res no vingués d’aquí

Fes-te sentir. Vergonya aliena i molta ràbia i impotència, veient l’espectacle lamentable d’ahir. La bretolada anònima, xusma incontrolada, llançant tota mena de coses i d’improperis a un sol home, un home sol, Arsuaga impassible, i a un autocar que no diu sinó obvietats. Mal assumpte, avui dia, presentar-te com a creient, concretament com a catòlic. Ja veus què passa si ho fas. Vés a saber si tota aquesta patuleia covarda, i mancada en general de dutxa, molts dels quals fomenten, a més, l’obertura de mesquites on les coses que es diuen sí que són grosses de veritat, actuaran igual davant dels carros de combat que diu, no ho sé, que comencen a enviar des d’Espanya per si de cas. I bé, ara l’autocar ja no hi és, la policia l’ha fet fora, i els brètols se la deuen campar la mar de lliures, lliures de tot mal. Deslliureu-nos-en, Senyor.

I hi ha també el Marginalia d’aquesta setmana on el professor Jordi Llovet, al voltant de Mann i d’Els Buddenbrooks i d’El Vell i el Nou, es demana, tal com al seu moment ja feren entre d’altres Baudelaire i Flaubert, com és que no ens governen els millors. ¿Per què vivim envoltats de tanta i tanta *piltrafa, de tanta pelleringa?

Cloenda, el capvespre d’ahir, de les sessions dedicades a la narrativa de Miquel Àngel Riera que hem fet a l’Espai Bonaire aquestes últimes 10 setmanes. I el plaer d’haver-hi pogut rebre la visita d’un que sí que figura entre els millors. Rapsode entre moltes altres coses. Quin gust immens haver-lo sentit recitar, per exemple, T’estim, però me’n fot…-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis. Grandiós, ja dic, @AlbertBenzekry. I després, encara, la conversa i els vins a l’hotel que hi ha davant mateix de casa. Ens vam fer sentir l’un a l’altre ben bé com si res no vingués d’aquí.

Laberint

¿En sortirem mai, d’aquest laberint? -¿Quin laberint? -Aquest on un dia vam ser ficats i on encara ara som. -No, mai, deia Max Aub (1903-1972). ¿O és que potser et penses que és possible sortir d’un laberint que es diu Espanya? Quines coses! Com si tot estigués ja escrit i a partir d’aquí el fet de viure no tingués ni el més mínim sentit. Ell, que en una de les seves sentències es demanava precisament de quina manera poden viure els qui es pensen que tot està ja escrit. El que ha de venir no està encara escrit i, de fet, el que també pensava és que la llibertat sense la força engendra esclaus. I, encara i a més, que tot està per fer: facis el que facis, això que fas ara mateix no ho ha fet mai ningú. I, escolta, del laberint, algú altre en deu haver sortit algun cop. Si no, ¿com podríem saber que existeix? Tantes coses dites que no són pas, però, totes les que tenia pensat dir. No són homes el qui, tot i tenir veu, no la fan sentir i senzillament callen i, per tant, atorguen. Aquest laberint. Uff! Un poc més de claror, per l’amor de Déu. La claror del poema perfecte, per exemple. Sí, perquè el poema perfecte és tocar pell humana (M.A.R.).

Menys que gens

Sensació que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Tenir tranc

Seré més discontinu i no tan constant a partir d’ara. Gairebé segur. Hauria de mirar de fer-me encara més seguidor de Na Gabriela, o Na Biela, aquest veritable mite de la dona-terra generadora de realitat i eix vertebrador de Panorama amb Dona, la novel·la de Miquel Àngel Riera. Hi ha gent maligna al costat de la bona gent i tant l’una com l’altra respiren (respirem) el mateix aire sense que la naturalesa el dosifiqui de forma proporcional als mèrits d’uns i altres. Resulta, doncs, del tot clar que és cosa humana restablir aquella justícia que la naturalesa no aplica, senzillament perquè és mandat de Déu donar a cadascun el tracte que correspon. I endolar el paisatge si convé. És indigna aquesta flaquesa des de la qual dimitim a estones del propòsit d’anar a fer mal als qui s’ho tenen del tot merescut. La decisió de Na Gabriela. Després passà el que passà, d’acord. Mentrestant, però, pensar, pensar, sempre mala cosa, instrument destructor. Però cosa, en canvi, en què hem de tenir tranc i saber guardar-la per a quan ens surti la necessitat d’haver de fer mal, que de tant en tant surt. (Llum als ulls i força al braç, per exemple).

El tresor de la puresa

Ploro. Però ploro tot sol quan ploro. No m’agrada plorar davant dels altres. I els temples. Hi entro sovint. Recintes que, si són sagrats, és perquè no pots sortir-ne sense ser millor del que eres abans d’entrar-hi. Això és així. I després… després hi ha, o hi hagué, allò d’immolar el gran tresor de la puresa, indemne enmig de tantes lluites, en què tot era un cos trasbalsat de plaer i també de dolor, i els llavis que, des d’aquella nova avidesa, semblaven cercar amb desesper els d’aquell paisatge en gràcia que et pensaves, de tot cor, haver passat a integrar. Però no, què va! No era cert. No fornicaves prou. Aquest ha estat,  o va ser, al capdavall, el màxim retret. I ara de vegades plores. Tot preparant el seminari de Miquel Àngel Riera del mes que ve. ¿Existeix el tresor de la puresa?

No haver de triar

Aquest desig retardat de poder ser com Na Gabriela tal com ella mateixa es descriu a Panorama amb Dona (M.A.Riera), llibre que ja no sé què fer ni dir per recomanar. No haver de triar. També les noies poden ser promíscues. De fet, sempre n’hi ha hagut, de noies promíscues. No passa res. Diuen que el sexe està sobrevalorat. No ho sé. Hi ha dies de tot. També la Laia de Lluís Danés -més que de la de Salvador Espriu en què es basa- que ahir vaig veure per televisió m’hi va fer pensar, en tot això. Em referia, però, sobretot a Na Gabriela i aquest seu no ensopegar mai amb cap emperò ni amb cap indecisió. ¿Triar? ¿Què vol dir triar? Ella mai no ha hagut de triar, les coses sempre li han vingut ja triades i tothora ha sabut què havia de fer molt abans que, davant seu, se li presentés la necessitat d’escollir això o allò altre. Les coses seves les ensumava des de lluny i molt abans que li succeïssin. No és pas que fos cap bruixa, era que coneixia i sabia perfectament què volia i cap on anava. Fins a tal punt ho sabia que, quan a 12 anys li demanaren que què s’estimava més del món, si jugar o menjar llepolies, ella afirmà impertèrrita que boixar, que el que més li plaïa era boixar. I això que encara no ho havia fet mai. Ja sabia, però, que aquesta (boixar) seria la cosa que més li agradaria del món, tant n’havia sentit parlar.

“I així ha estat, i si, en provar-ho, m’havia d’agradar tant, ja era una manera de, llavores, començar-me a agradar i perquè així ho sentia així ho vaig dir, sense tenir en compte lo que em podia venir damunt, com me vengué. Però és que, ja de nina i ara més que mai, sempre he sabut molt bé allò que m’agrada i allò que no, lo que vull i lo que no vull, i això me dóna seguretat, ara que estic tota sola i hi hauré de viure, fins i tot en situacions com aquesta d’ara mateix, que ja fa tanta fosca i, per a una dona, no són hores d’anar pel món per aquests camins tan dolents i amb aquesta bicicleta que no fa llum un pam enllà de la roda”.

Vigílies

Novament vigílies de viatge, de circuit. Tot a punt. Llocs ja coneguts i d’altres que encara no. Alba de Tormes, per exemple. O Toro. Castella i Lleó, en definitiva, un cop més. M’agrada. Clar que el que deuran explicar al Museu Carmelità d’Alba sobre Santa Teresa i la cel·la on diuen que es morí vés a saber quina versió serà. Però aquesta és tota una altra qüestió que no crec que interessi gaire als qui prenguin part del viatge. Total, la visita serà de poc més mitja hora. El que sí que penso llegir-los és el Vivo sin vivir en mi /  y de tal manera espero / que muero porque no muero…Naturalment. A Toro, a banda de la passejada pel centre històric i de veure Santa María la Mayor, el que hi ha previst és la visita d’una formatgeria i de les bodegues que conté amb tota la degustació corresponent. És el que té el turisme organitzat. Mentrestant, penso, haurà començat a Barcelona la Setmana del Llibre en Català. Als voltants de la Catedral. I la veritat és que no sé si, entre els molts diversos expositors, s’hi podrà trobar la bellesa sublim de La Bellesa de l’Home que crea bellesa. Perquè la bellesa del món és la que hi posa l’home: impura i caparruda, va d’una vida a l’altra / trescant ja feta una eina per adreçar espinades, / les d’aquells que , debades, viuen vinclats perquè ignoren / que també a ells els pertany / un particular estil de llampegar en viu / per la façana dels altres…i la terrible fam de l’home, / l’escairada i mineral condició de ser-ho / inapel·lablement / cada dia, / un / a / un, / un darrere l’altre…Duent posada tota la fam de viure / per endavant… M.A.Riera: l’escalfor del món és la que hi posa l’home. ¿Vols dir que hi serà aquest llibret grandiós de tan sols 42 pàgines?

Esguerrada condició

T’admiro des del mar d’aquesta illa on som. I no puc, mentrestant, deixar de pensar que ets ja més enllà de l’edat de la teva mare en aquella època de vida compartida que tinguérem. Em banyo i tu prens el sol d’aquest dematí de divendres, primeres hores del dia. I aquella covardia que encara ara no em perdono. Gairebé igual com la que es reconeix Na Gabriela de Panorama amb Dona, llibre al qual torno després d’aquest parèntesi de l’Alvèrnia. Sinó que, a ella, li han matat el marit i diu pel seu dedins que no és només a ell qui han mort, també una part d’ella mateixa han matat, i potser el tros millor, el tros que En Laro representava. Fa força més de 12 anys d’aquell desgavell de la covardia que no em perdono. I recordo, mentre em banyo i t’admiro, les paraules que M.A.Riera posa en boca d’aquesta heroïna seva, Gabriela, que parla des del punt de vista de la dona que és. Ah, si les dones, enc que just fos un dia a l’any, anàssim mogudes, com les moixes, però no cap a cercar mascle sinó cap a tenir la força d’un brau, si tenguéssim ous una vegada a la vida!…Esguerrada condició, la que tenim les dones, animals tarats, llimacs repugnants, granadures de tot i de res. Mortes, totes mortes ara mateix, sense deixar viu ni el nom de la nostra raça, hauríem de ser, i els homes a tirar-se un forat de paret. Força, redéu, força i aumuts de collons per travessar aquell portal i esclafar d’una potada aquella tropa de serps verinoses… Esguerrada condició també la meva, penso. Deixat anar i mancat de força. Sempre que han anat maldades, tan sols la decisió infausta de plegar veles i de no cercar ja, en aquest sentit, cap altra femella. I enyorar. Enyorar el panorama viscut amb aquella dona que fou sens dubte la millor part de mi. Ja ho veus.

El cos temperat

El suc d’un home o no fa olor o, si en fa, m’agrada. Na Gabriela de la Vinya Nova. Degustant i assaborint, amb molta calma, Panorama amb Dona. La qual, tot i que es considerava enamoradissa de mena i que no era infreqüent que la vista d’un mascle li fes pensar, adesiara, que de bona gana fugiria amb ell -pensament expressiu, però exagerat, val a dir-ho, ja que el seu impuls mai no anava més lluny del desig de colgar-se amb ell i tornar a ca seva amb el cos temperat-, quan es tractava d’En Laro, el marit, tot era molt distint, amb ell era una altra cosa, sobrava costum, eren massa dies, massa confiança. Però En Laro, enc que, com ell, molts, tenia la cosa distinta de ser seu, i no hi havia força al món ni autoritat que li ho pogués disputar sense ferir-li una qüestió de principis ni haver-ne d’esperar resposta. Senzillament, lo que era seu era seu. I prou. I ai, ara, d’aquells que han gosat prendre-l’hi. Perquè ella, Na Gabriela, quan tocava fons rebotia a l’instant i emergia cap a la superfície amb més energia que mai i més ara que es veia empesa,  horabaixando, per aquesta intensa, tot i que imprecisa, necessitat de trobar els qui se li han endut per sempre el marit. Si la ràbia donàs calentura, en comptes de tenir tremolins rebentaria de suor. Escriu Riera tot posant-ho en boca d’aquesta heroïna que està molt de dol.

Instrument destructor

Segueixo, ara i amb tot el delit del món, les passes de Na Gabriela de la Vinya Nova. Panorama amb Dona, ed. 62-El Balancí, octubre 1983. A la memòria emocionada de la meva mare, segons dedicatòria de Miquel Àngel Riera que no puc abandonar ni deixar de tenir en compte, i més com més va. Pensar. Pensar és allò que Na Gabriela fa en darrer terme, i més ara que ha quedat vídua d’En Laro, el marit. Ho sap sense que ningú l’hi hagi hagut de fer saber. I ho sap tot i que, de fet, amb qui s’estava, a estones, era amb l’amo En Cosme que sí que ho sabia i no acabava de dir-ne res. En primer lloc actuar, es deia ella mateixa. I potser després roïssos, deixalles de temps sobrer, per pensar allò que acabava de fer, el que fos. Perquè, a ella, lo que li anava bé eren les coses palpables, les que es fan amb el cos, amb la part carnosa de la persona. És a dir, cavar, córrer, mirar, rentar, fer la xerrameca, cuinar, fer vencís, emblanquinar, fer mescla, sanar porcs, buidar nierons, copular, fer vànova, riure, pastar, fer bugada, encalçar guàtleres per dins el rostoll. Tot això.

Pensar, d’altra banda, ho considerava una cosa massa blana, que no sabia i tot si era un poc pecat, la cosa no era clara. I per a una dona com ella, actuar des de fora del cos era una inconveniència, una dilapidació, cosa de senyors. I més ara, vídua d’En Laro, fet un sant-roc i mort d’una perdigonada. No, lo que a ella li esqueia no era pensar, sinó fer coses i anar a la recerca de l’assassí feixista i deixar de banda, mal que li pesés, l’amo En Cosme. En lloc d’un infant, vaig parir una eina, tal com solia dir-li sa mare, després d’afirmar que devia ser filla d’ella i d’un mànec d’uixol. I ella creia que sí, que el bé o es fa amb el cos o no s’arriba a fer. Al contrari de la dolentia, que sol ser cosa que es congria al pensament. Perquè, a veure, estimar, que és cosa tan bella i bona, ¿no ho feim amb el cor? En canvi, envejar, per exemple, au, que ho aclaresqui qui pugui, ¿amb quina part del cos envejam? Ben segur que amb cap, i és cosa dolenta, entre les que més. Pensar és instrument destructor. Ara, és també cosa en què hem de tenir tranc i saber guardar-la per a quan ens surti la necessitat d’haver de fer mal, que de tant en tant surt. Com ara mateix, talment i de fet. Ai, el record d’aquell cementiri de Son Coletes on els falangistes detenien els republicans i d’altres persones de la ciutat que consideraven contràries a ells i els hi afusellaven durant la nit a la vista de ningú. Memòria, memòria. Na Gabriela, aquest dia de Santa Maria.