La còpia modifica el model

Del tot comprovat que l’estalvi de vida social comporta molts més avantatges que no pas inconvenients. És més sa, no fer-ne gaire. I, així, no ser conscient de detractors, de tafaners, de malignitats, de maledicències, d’enveges mal dissimulades, de gelosies amb prou feines controlades, de falsos somriures obligats. Del tot comprovat també, d’altra banda, que no pot ser de cap manera que només estiguis d’acord amb qui estigui d’acord amb tu, o que tan sols ho faci veure i tu te’l creguis. Almoiners d’elogis. Potser sí que tot està dit i tot és un plagi, potser sí. L’original lligat amb la reproducció. El “patró” amb la “figura”. Estic d’acord que el model és a la còpia i, també, que la còpia ha modificat el model. Tots dos s’han fet l’un a l’altre. (Montaigne).

Casa Nostra, Casa Vostra. Que vinguin, que vinguin. Com si no hi hagués ja tantes persones d’aquí mateix que ho estan passant més que fatal i ells, els d’aquesta campanya de mediàtics tan pagats tots d’ells mateixos, ni tan sols en diuen res. No sé pas com ens ho farem. Bonistes, més que bonistes!

En arrendament

Viure arrendats. En arrendament. Fins i tot l’ànima tenim arrendada. És així com en general funciona la cosa, amb aquesta dificultat de disposar de la voluntat pròpia. S’ha de viure, però, i per viure s’ha de treballar encara que les facultats pròpies, allò per a la qual cosa cadascú més serveix, no s’adiguin gens amb les que et demana la feina que et proposen. Has de matinar encara que no t’agradi i el que no pots permetre és que siguin els altres que et mantinguin. D’acord, pot molt ben ser que les teves facultats, destreses i aptituds,  les hagis de posar al servei d’aquells a qui et sotmets i fins al punt de viure en ells més que no pas en tu mateix. ¿Te n’adones? Esclar que, mirat així, la vida resulta dura, esclar que sí. I no sé ni si Petroni representa cap consol quan deia que, en aquest món, gairebé tothom fa el paper d’histrió (és a dir, el paper d’actor, però en sentit pejoratiu). O quan Montaigne, dies de Montaigne, deixà escrit que la majoria dels nostres oficis són comèdia, però que hem de mirar de representar el nostre paper com si fos el paper d’un personatge prestat, un personatge en préstec al llarg de les hores que toqui cada dia. Després, això sí, d’aquesta màscara i d’aquesta aparença, no n’hem de fer, però, cap realitat essencial ni fer-nos propi allò que ens és estrany. No sé si m’entens.

Desinhibits

La conversa, la conversa franca i desinhibida. Segurament el més esplèndid exercici de l’esperit nostre. I potser també el més natural, ara que hi ha tants amants de la naturalesa. En aquest sentit, Montaigne afirmà que per aquest mateix motiu, si s’hagués vist obligat a triar, li hauria plagut molt més perdre la vista que no pas l’oïda o la veu. No ens hauria de sorprendre ni alarmar cap afirmació, ni cap creença, per més oposades que siguin a les de l’entorn nostre. L’esperit humà i els afers que el mouen. No hi ha cap idea prou frívola o extravagant que no hi sigui adequada. Però el que passa és que només hem après a disputar amb la finalitat de contradir i, com que tothom contradiu i és contradit, resulta aleshores que el fruit de la discussió és espatllar i destruir la veritat. Sigui quina sigui i sigui on sigui, aquesta veritat. Que no ens ofenguin ni ens irritin, doncs, les contradiccions ni els judicis adversos de tots els qui pensin altrament. Tan sols ens posen a prova. De fet, potser sempre estem a prova. I tot això a l’espera del tan desitjat dinar d’aquest migdia a Breda i de la companyia dels amics més joves. Tots ben desinhibits.

Obeir i comandar

Fa estona que dono voltes al pensament de Montaigne segons el qual la força d’un estat seria inversament proporcional a la seva cultura, que per damunt d’un estat massa savi plana sempre l’amenaça de la ruïna. Cap entusiasme envers això que en podríem dir la República de les Lletres. Home d’acció que es retirà al castell amb la sola i única intenció de llegir. Que no l’emprenyessin més. Tota una contradicció. Sí, em contradic, molt bé, ¿i què? Però mirin: “Quan el nostre rei, Carles VIII, quasi sense desembeinar l’espasa, es féu l’amo del regne de Nàpols i d’una bona part de la Toscana, els senyors del seu seguici van atribuir aquesta facilitat de conquesta al fet que els prínceps i la noblesa d’Itàlia es dedicaven més a fer-se savis i enginyosos que no pas guerrers i vigorosos” (I, 24). Massa afany de civilització, devia pensar. I també, parlant de la Roma antiga, trobava que va aportar molt més valor per a la pau i per a la guerra que no pas aquella altra Roma sàvia de després que acabà arruïnant-se ella mateixa. Montaigne fa que tingui ganes de quedar-me sempre a casa envoltat de llibres i papers, ell que en aquests paràgrafs dels Assaigs sobre ell mateix no mostra cap complaença excessiva per les lletres i sí, en canvi, pel posat aristocràtic de les armes, de “la ciència d’obeir i comandar” (I, 24). I és que ja sabem, o hauríem de saber que la llibertat mai no surt de franc. Comporta riscos grossos. I no es pot pas dir que tan sols amb els somriures puguem arribar gaire enlloc.

Quina patuleia

Una de les mans damunt la Bíblia oberta. Alguns consideraren anacrònic, cosa del passat, al marge del temps que vivim, aquest gest de Rajoy l’altre dia quan jurà el compliment del càrrec de president del govern d’Espanya. A mi, en canvi, aquesta imatge que dic em va plaure. I això que, no cal ni dir-ho, aquesta persona no és pas que sigui cap sant de la meva devoció. Però, ¿per què ha de ser mal vist l’acte de jurar o prometre el càrrec que se t’encomana amb una mà damunt la Bíblia?  ¿Què té de dolent el Llibre de tots els Llibres? Quina patuleia, aquesta. Una més de tantes coses que ens hauríem de fer mirar, totes ben mirades i analitzades, per sortir d’aquest pedregar! I que diguin el que vulguin, i que s’escandalitzin tant com els plagui que i es rompin totes les vestidures. Llegeixo la saviesa continguda a l’Apologia de Ramon Sibiuda: no hi ha cap ànima tan aspra que no se senti imbuïda d’alguna reverència en considerar la grandesa ombrívola de les nostres esglésies, la diversitat dels ornaments i l’ordre de les nostres cerimònies, i en sentir el so devot dels nostres orgues i l’harmonia pausada i espiritual de les nostres veus. Cap ànima tan aspra, no hi ha. I no cal que siguis creient per admetre que tot el que som (ben poca cosa, per cert), i l’explicació d’on venim, tot això i no cap altra cosa, és el viu continent d’aquest Llibre de tots els Llibres. No l’ignoris, no te n’amaguis i no tinguis por d’expressar-ho, ànima aspra.

Pares, fills

Molts dels errors en què vivim immersos procedeixen d’aquell moment que molts pares van començar a considerar els fills com a amics, pràcticament com a iguals. Els meus fills són els meus amics. Res no pot haver-hi de més fatal. Perquè, dels fills cap als pares, el que abans que cap altra cosa hi ha d’haver és el respecte. L’amistat es nodreix d’una mena de comunicació que no es pot trobar ni donar entre pares i fills a causa de l’excessiva desigualtat entre uns i altres. Aniria contra els deures de la natura. Ni tots els pensaments secrets dels pares és poden transmetre als fills si no es vol caure en una intimitat malsana, ni els consells i els correccions, que són alguns dels atributs principals de l’amistat, es poden aplicar de fills a pares, si més no mentre els fills siguin encara massa petits i no s’hagin convertit, doncs, en adults lliures i responsables, objectiu suprem del que en diem educació. Llegeixin, llegeixin, si no, Montaigne (I, 28, Sobre l’amistat).

Ignorants de la gramàtica

Mancats d’ordre. D’aquell ordre que condueix a totes les virtuts, o gairebé. No passa res, cap delicte no hi ha, en aquest estat que es diu Espanya, si algú (MAR, per exemple) deixa anar en públic, davant de micros i de càmeres, que a tal persona, assenyalant el president Mas, el que li cal és un afusellament, és a dir que l’afusellin. Cap delicte. Increïble, però cert. Manca d’ordre, justícia arbitrària, desordre, arrogància. Igual que el ministre reprovat pels diputats de les Corts a qui ni tan sols passa pel cap de dimitir ni tampoc hi ha ningú que li ho exigeixi. I el problema és sempre el mateix, el problema consisteix a posar en pràctica d’una vegada allò que ja sabem que ens ha de conduir a l’ordre nostre que tanta falta fa. Que aquesta mena de gent mai més no ens escrigui la història. Perquè mentrestant el que hi ha és aquest viure enmig de malentesos i d’informacions falses (la part més grossa de les causes dels desordres del món són gramaticals, afirmà Montaigne), comes fora de lloc, defectes de puntuació que fan que no hi hagi manera d’entendre’s. Ignorància de la gramàtica que explica la raó per la qual aquest estat que es diu Espanya sigui governat per una banda d’infames arrogants, uns infames que, d’altra banda, segurament s’aprofiten de l’estat d’ànim, no gaire menys infame ni arrogant, d’una part molt important de les persones que hi viuen. ¿Com s’explica, si no, la quantitat de votants que en aquest estat que es diu Espanya ostenta encara ara un partit amb l’historial del PP que, per cert, és a punt d’obtenir, a més, l’abstenció i gairebé el silenci del PSOE?

Que res no vingui d’aquí

Mentre encara ets viu, un dels objectius és, potser, que res no vingui d’aquí. Fa falta vigilància, però. Vigilància envers certes tendències que amb l’edat esdevenen gairebé malaltia. L’avarícia, per exemple. No tenir, quan ja és fosc, gaires llums encesos per prevenir el cost de la factura d’electricitat i no refiar-te ni de la teva mateixa ombra i pensar constantment que tothom et vol fotre. Aquest viure pràcticament a les fosques de tot tal com fa algú que conec de molt a prop i que, malgrat tot això, estimo. Algú, per cert, no pas mancat de recursos. Ridícul. Vigilància i revolta envers aquestes formes. No sé ben bé què pensar d’aquesta paradoxa de Ciceró (VI, 3): “No ser àvid és una riquesa, no malgastar és una gratificació”. O d’aquesta altra (III, 2): “El fruit de les riqueses és en l’abundància, el de l’abundància, en la sacietat”. El que sí que em sembla cert és que l’avarícia és una malaltia de vells. Potser la més ridícula de les bogeries humanes. Una lliçó més de Montaigne. Del demà no és possible saber-ne res i no tinc gaire por que els béns em manquin així com tampoc no sento cap desig que m’augmentin. I si mai acabalo res, l’única esperança és que tingui un profit proper, el del plaer dels sentits. No pas el d’adquirir res que no necessiti. Humana condició. Viure al dia, per tant, i acontentar-me de tenir-ne prou per poder satisfer les necessitats presents i ordinàries. Per a les extraordinàries, no n’hi hauria prou ni amb totes les provisions del món. Mare Mortum, d’aquest present que vivim i la recerca de la solució. La fortuna (possible) mai no t’arma prou contra ella mateixa, i és amb les teves armes que l’has de combatre. I només a partir d’aquí, potser sí, que res no vingui d’aquí.

Potser misogin, potser misògam

Entre moltes d’altres coses, totes la mar d’interessants, André Gide explicà, a Les Pages Immortelles de Montaigne, Choisies et Expliquées par André Gide, que ell (Montaigne) no va sentir mai envers els seus una tendresa particularment viva, o que, si la va tenir, els escrits seus no deixen pas entreveure-la gaire. Que sembla que es va casar sense cap gran entusiasme i que, si tot i així, va ser un bon marit, cap al final de la seva vida no va estar-se d’escriure exactament això: “És per ventura més fàcil d’abstenir-se de tota mena de sexe que no pas romandre degudament en companyia de la dona pròpia” (II, 23). I Gide afegeix aquí que la qual cosa no vol pas dir que ho hagués fet. Ara, en aquest cas no hi ha res de comparable a l’amistat seva amb La Boétie, una amistat sobre la qual s’estén llargament als Assaigs igual que el seu record va molt més enllà i perdura molt de temps després de la mort d’aquest únic amic que de veritat tingué. Tanmateix, no és pas que Montaigne no s’estimés les dones; se les estimà una mica més que els melons (“…el costum de l’aire, i del vi, i de la vostra dona, i dels melons”. Assaigs, III, 13), sens dubte, però no gaire més, i n’obté el plaer (“…amb tot, i encabat, m’agrada el llit dur i sol, és a dir, sense dona, com els reis”. Assaigs, III, 13), i pel que fa a la resta, les confina a les tasques domèstiques. Pràcticament no hi ha cap passatge, als Assaigs, que, parlant de les dones, no resulti injuriós. “És perillós deixar al seu parer els afers de la nostra successió…” II, 8. En fi, tot de coses així que de cap manera, encara que es vulgui, no serveixen per carregar-se Montaigne. Ni molt menys. Afers i maneres de ser de cap a finals del Cinquecento. Potser és que era misogin. O potser només misògam. Bé, potser fins i tot sense aquests potser. Avui, però, l’adjectiu segur que seria un altre i molts, per aquest motiu, deixarien ja de llegir-lo i de tenir-lo en compte.

Allò que ens és estranger

Fer les coses el màxim de bé possible procurant, però, al mateix temps, de no implicar-s’hi excessivament i mirant-t’ho tot amb perspectiva i amb aquell poc d’indispensable distanciament, com l’espectador d’una obra teatre, aquest tòpic de l’antiguitat, el món és un teatre. “La part més grossa de les nostres diligències són una farsa. El món sencer interpreta una comèdia (Petroni). Sinó que de vegades aquesta comèdia esdevé tragèdia, com ara mateix i en tants d’altres episodis del passat. Però cal interpretar bé el nostre paper, com si es tractés d’un personatge prestat. De la màscara i de l’aparença no se n’ha de fer una essència real, ni convertir en propi allò que ens és estranger. No sabem distingir la pell de la camisa. N’hi ha prou d’enfarinar-se la cara sense enfarinar-se el pit”. Res. Llegeixo i estudio Montaigne per a la classe de dilluns a l’Ateneu. I el que em sembla d’aquestes paraules de “Sobre com administrar la voluntat” (III, 10) és que no hi ha cap elogi de la hipocresia, en ell, quan demana que es distingeixi l’ésser del semblar, sinó més aviat una exigència de lucidesa i un advertiment contra l’autoengany. L’alcalde de Bordeus, el temps que ho va ser, i Montaigne sempre van ser dos, clarament separats. I la persona mai no va pretendre convertir en propi allò que li era estranger.