Sensació i sentiment

No hi fa res que, d’aquest text, en faci just avui dos anys. No hi fa res, al contrari. Està bé que els records ens acompanyin i que és de sempre que es fa de dia i es fa de nit. I que plou, neva, fa vent i, quan vol, surt també el sol que escalfa. I que fa fred i fa calor. Les estacions se succeeixen i una vegada vam haver d’acordar un calendari per no descomptar-nos. Segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, segles. El temps no passa, però. Som nosaltres que passem a través seu. Això que anomenem temps és immutable, impertorbable. El temps és natura no dominable. I ahir, en aquest seminari de literatura que fem a l’Espai Bonaire d’aquesta vila on visc i d’on sóc, vam llegir una de les millors descripcions que en conec. Al capítol 46 de “La Plaça del Diamant”, una Natàlia ja madura contempla la seva filla Rita i l’ombra que projecta la seva imatge al parc on són. I pensa. La Natàlia pensa en relació al present, però també en relació a les coses del passat. La palanca del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles ornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i acoloreix les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda dintre el cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia. Rodoreda, naturalment, i el seu llegat incommensurable. Natàlia pensa, però em fa l’efecte que més aviat sent. Algú ha dit recentment que, més que pensar, el que de veritat importa en aquest món és sentir. Tal com serem l’últim dia i els fantàstics polisíndetons de la grandiosa coordinació. I segur que ahir, entre els assistents, més d’un i de dos se’n van ben enamorar. Sensació i sentiment.

D’Herodes a Pilat

Quarts de 7 d’aquesta tarda, ja. Dia pràcticament desaprofitat. Sense ganes de res. M’adono, però, de la sobreabundància de referències a Zygmunt Bauman, filòsof polonès que es va morir ahir a 91 anys d’edat. No sabria què dir-ne perquè amb prou feines si n’he llegit alguna petita recopilació de pensaments. Com per exemple aquest: “Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara, en canvi, pots ser un gran expert en un tema determinat i un complet ignorant en un altre.” Sé, també, que fou ell qui encunyà aquest adjectiu, líquida, com a definitori d’aquesta societat on vivim. Societat líquida. Poc consistent. No sé si mai han existit societats d’una altra mena, però. Valdria la pena que de tant en tant repasséssim un poc la Història. I, pel que fa al pensament transcrit, recordo que ja Pascal, que em prenc precisament com un dels nostres més grandiosos pares fundadors, deixà escrit en aquell segle XVII del Barroc que més val saber alguna cosa de tot, que no pas saber-ho tot d’una sola cosa. Vull dir que en sé molt poca cosa, gairebé res, però no estic gens segur que Bauman i el seu pensament hagi tingut, o hagi encara de tenir, una influència gaire decisiva ni determinant a l’hora de fer entendre per què hores d’ara continuem anant tant encara d’Herodes a Pilat. O de rodes a pilans (o pilars), tal com Mercè Rodoreda posa en boca d’aquell seu personatge del conte “En el Tren”.

Quatre parets i un sostre de tendresa

De sobte, decideixes anar-te’n. Abandonar-lo. Saps com arriba a estimar-te, i tanmateix decideixes anar-te’n. Imagines fins i tot com ho faràs. De matinada, en silenci, que ningú no et senti, ni tan sols ell. Silenci en el trepig de baixar les escales. Tot és en condicional. Ell et sentiria. “Què et passa?” “Me’n vaig, et deixo”. “Què dius?” Però ets al llit encara i tot és en condicional. Només ho penses. Penses, “avui començo a viure, darrere meu no hi ha res”, penses que agafaries el tren i que arribaries a casa de la teva germana i que ella i el teu cunyat et rebrien estranyats. I no sabries ben bé què dir. Ets al llit, encara. Només penses, no fas res, només penses i imagines. No hi ha hagut petons amb gust de son aquest dematí. I t’arriben des de la cambra de bany els “crecs” inconfusibles dels estris que ell utilitza mentre s’afaita. I la pluja d’aigua mentre es dutxa. No hi ha hagut aquells petons aquest dematí. I saps com t’estima, fins a quin punt arriba a estimar-te. I ets al llit, encara. I plores. I ell se t’asseu al costat i et diu “Teresa, què tens?” i aleshores et besa els cabells i notes que tornes a tenir-lo, a ell que sempre t’ha estimat, i aleshores et fons. El fum se t’enduu tal com s’enduu les bruixes, per una xemeneia imaginària, i el vent et pren i et desfà fins a no quedar-ne res. Ja no en queda res, d’aquella ira sobtada. I ja no agafaràs cap tren i no baixaràs les escales precipitadament i d’amagat. Et quedes. Et quedes potser ignorant que tirànicament t’empresonen quatre parets i un sostre de tendresa.

Rodoreda ho digué més d’un cop als seus llibres i és un dels temes centrals de la seva obra i de la seva vida. El casament fracassat amb un oncle molt més gran que ella, el fill no atès, “L’amor em fa fàstic”, a Aloma; l’amor interessat de Teresa Valldaura, a Mirall Trencat; aquest deixar-se dur, gairebé sense esma, de la Colometa, a La Plaça del Diamant. Aquestes heroïnes que no són exactament heroïnes, sinó éssers humans (ella mateixa) que no acaben de deixar-se estimar, que intenten de sobte fugir sense saber ben bé per què. Aquesta insatisfacció permanent, aquest sentir l’amor com una presó, aquesta duresa. Sí, duresa, perquè el conte de més amunt es titula justament “Felicitat”. (Tots els contes. Barcelona, juliol 1979, pàgina 47)

Per fer-s’hi pipí

Tresor d’aquesta correspondència. Gener del 1974. Joan Sales a Mercè Rodoreda: Molta alegria em doneu dient-me que us poseu a treballar en una nova comèdia. Les aniré guardant totes com la nineta dels meus ulls fins que n’hi hagi prou per fer un volum d’un mínim de 200 pàgines, que faci patxoca. Serà una sorpresa que farà caure d’esquena. Tot el “teatre de l’absurd” d’en Pedrolo quedarà descolorit; en comparació de les vostres, les d’en Pedrolo semblen d’en Pitarra (que en pau descansi). En recordo una que era ben bé com els Pastorets, només que en ateu. I ja podeu pensar que uns Pastorets ateus és per fer-s’hi pipí -i perdoneu l’expressió.

I d’El Codi dels Wooster, divertimento de P.G. Wodehouse per a les nits d’insomni, després que algú hagi robat el casc al policia Oates: Quis custodiet ipsos custodes? És a dir, ¿qui guardarà els guardians? I encara em vaig esplaiar en una explicació més detallada per deixar-ho clar a la intel·ligència menys privilegiada. ¿Qui guardarà un individu que se suposa que ha d’enxampar els individus que pispen coses als individus i que va i li ve un individu i li pispa una cosa?