El Temps no sap que el temps passa

Cerimònia fúnebre. S’ha mort el pare d’un amic. El culte als morts i a la memòria. A banda, naturalment, dels familiars més directes, de fa temps que la manera que tenim d’acomiadar-nos dels difunts és d’una manca de generositat moral i d’unes presses molt mal dissimulades. Les converses al tanatori i les converses al final de les cerimònies, tant és que aquestes siguin laiques com que siguin religioses, s’han convertit en actes socials, meres trobades d’amics i coneguts i saludats. Cap recolliment. I presses, moltes presses. Recordo encara el temps que convivíem amb els morts, que els teníem presents. Ara, quan algú traspassa, es dóna ja per fet que el record d’aquesta persona ha desaparegut ja per sempre. L’excepció, tal com dic, és que siguin familiars del tot directes. Si no, el que hi ha és aquesta accelerada pèrdua de la memòria en què s’ha anat convertint la nostra cultura. I esmento i cito, un cop més, el dietari de Vila-Matas. La nostra és una cultura que va néixer en gran part amb el culte dels morts, amb la veneració religiosa dels avantpassats, amb les piràmides i el túmuls que construïren els homes prehistòrics. Els cementiris. La memòria dels avantpassats. Mantenir certa relació amb els qui ens han precedit. Ara s’ha instal·lat una mena d’incapacitat per al dolor, per al dol, per a la memòria. Recordar els morts, a més, ens distingeix dels animals. Es pot dir que hem caigut en aquesta infàmia: la infàmia de l’oblit dels noms esborrats, la maleïda estela dels noms suprimits. El Temps no sap que el temps passa. Potser perquè qui passa som nosaltres i no Ell, que sempre hi ha estat i hi és. I després, al final, al final inevitable, els uns oblidem els altres. Esforços per aferrar-me a la lentitud i a la memòria.

El cos del pensament

Les paraules “cese” i “extinción” en boca de Rajoy. El major Trapero també cessat, i espera’t. Record d’aquell tan recent “que nos dejen actuar”. I és que no sé de quina manera es pot anul·lar i esborrar allò que existeix i s’ha viscut tenint en compte, a més, que tot ha quedat enregistrat. ¿Negació de què? És del tot esperable, d’altra banda, i no suposa pas cap sorpresa, que entre els unionistes, i demà ens n’arribaran un munt de fora que s’afegiran als que ja tenim aquí mateix, hi hagi ple de violents. Ja ho vam veure ahir. Deu ser cosa d’un determinat adn. Veïns que sempre intenten inspirar la por, abusos que malauradament es pensen que són necessaris per al manteniment de cert estats, com ara el seu, i encara que aparentment facin veure que tenen explicacions per a tot. I llegeixo, finalment, aquesta entrevista a l’admirat catedràtic Emilio Lledó, que fa 90 anys. Diu, entre moltes d’altres coses -i per cert que no estic pas d’acord en totes-, que només ens diferencia la llengua matriu, les idees i la generositat que puguem transmetre. La veritat és que no em sembla pas poc important. Som on fa tant de temps que volíem ser. I no oblidem. Sobretot perquè la memòria és el cos del pensament. I ara fa falta que ho sigui també de l’acció i de tota la molta feina que queda per fer. I de la resistència.

Quina bona olor

La força de les olors, escrivia Valéry al seu Quadern 88 anys enrere. Imagina’t la cosa com devia ser. Animalitat en què l’olfacte és el sentit capital. Olfacció, sentit de l’elecció, fer bona olor, fer mala olor, et put l’alè, fil conductor alimentici, sexual, social. Dutxa i desodorant i aquell toc de perfum que ho fa tot encara més amorós i seductor. Seduir, commoure, convèncer. Es tracta d’això. Segurament en tots els ordres de la vida i mentre encara hi siguem. I l’instint, l’instint que és a la memòria allò que el capital és al treball i a tot allò que aportes i produeixes. No pot ser de cap manera que, a l’empresa, li costis més del que hi aportes. La memòria -cos del pensament, avenir del passat- i el record, ahir, del vespre tan esplèndid de Sant Cugat. I vós, ¿qui sou? Se’n digueren de molt i molt grosses. Quina bona olor! Estaria la mar de bé no perdre’n ni l’hàbit ni el costum.

Passat perdut

Vaig tornar a veure París, Texas (Wim Wenders, 1984). I no tant per la forma ni pel contingut ni tampoc per la música esplèndida enmig del desert de Mohave, obra mestra. Tampoc per la conversa-confessió, impressionant, de la cabina del peep-show. Més aviat per una fusió de tot plegat. Em feia falta emoció i sentiment i també ulls humitejats de llàgrimes incipients a la recerca d’aquell passat perdut. I de la memòria del fill de qui ara té cura el teu germà i la seva dona. ¿Què va passar en realitat? Sé que em sents la mar de bé, però escolta…No tinc llits per recollir-hi muts i estic cansat de ser només jo qui parla. ¿Vols conduir? ¿Te’n recordes, de conduir? – El cos, se’n recorda, el cos té memòria. ¿El primer lloc on vam fer l’amor, dius? ¿Què vol dir, una dona refinada? I al final Travis, el pare, que es mirava la seva dona, però en veia tan sols la idea. Passat perdut. Mare i fill reunits. Redempció. ¿Què més dir-ne? Exploradors de l’abisme. Això i aquesta molt més que alarmant baixa forma d’avui mateix. Vés a saber per què.

Impressió de novetat

La memòria és el cos del pensament. Valéry dixit. El pensament no existeix sinó expressat. I així, expressat, és fet d’elements de memòria. Expressar-lo és compondre’l amb aquests elements. El que és actual no és sinó una combinació del que és passat. I com més petits són els elements, més grossa resulta la impressió de novetat. Trump, president. Molt bé. No hi tinc res a dir. Una majoria prou àmplia dels seus conciutadans l’han escollit. Impressió de novetat. Tot està per veure, fins a gener no prendrà possessió del càrrec, però em sento més aviat content. Ara: el cos del pensament d’un servidor, avui, no és cap altre que la recepció d’ahir mateix a cals senyors Estrada, a  Canet, davant per davant del santuari de la Misericòrdia i de l’excels i fastuós plat de curry que ens serviren. Meravella. 9 a taula i el fluir de la conversa i de la franca rialla, exactament a veure qui la deia més grossa. I l’acompanyament de fantàstics vins del Priorat i de l’Empordà. Igual que la més que generosa i esplèndida col·lecció d’espirituosos de la cloenda. Knappogue Castle (l’irlandès), Jura, Knockando, Lagavulin, Black Label…Què més vols! La majoria d’aquestes 9 persones que dic estan fent classe aquest dematí de dimecres on som. De Gimnàstica, de Filosofia, d´Història, d’Informàtica. N’hi ha una a qui una tendinitis de les grosses obliga a estar-se un temps de baixa. Una altra que té cura, des de Secretaria, que a l’institut tot funcioni al peu de la lletra, i a fe que ho aconsegueix. Una altra que fa que la cafeteria sigui el punt de referència que és quan la feina produeix pauses amables. Les altres dues que falten som ja uns éssers jubilats a qui la vida proporciona encara aquestes estones de bonhomia i de plaer. És poca cosa, doncs, la paraula agraïment. Molt poca cosa. Elements de memòria. For ever.

Un cert morbo

És notable la força de les olors, animalitat en què l’olfacte representa el sentit capital. Resulta vital el paper de l’acció d’olorar, primordial, sentit d’elecció també, proveïdor igualment del gust sexual i social. Olora, ensuma, el que desprèn l’àpat que ara mateix et presenten aquí davant. Pel que fa a les bèsties, podria ser que la memòria de l’olor estigués gairebé en continuïtat amb l’instint, experiència infusa. Valéry deia que l’instint seria a la memòria allò que el capital és al treball. I jo no tinc prou olfacte per saber si aquest vespre haurà acabat guanyant Clinton o Trump. Cap de les dues olors no m’acaben de satisfer. I, de fet, de Trump tot just fa quatre dies, com aquell qui diu, que n’he sentit parlar. Un cert morbo sí que desprèn, però. Ben al contrari de la senyora Clinton, que pròpiament es diu Rodham -als EUA, en casar-se, també perden el cognom, les noies. Dels altres candidats que deu haver-hi, ni la més remota idea, cap olor, com si no existissin.

A Catalunya, ni aigua

Vaig ser contemporani de Franco durant 23 anys. Del franquisme, molts més. De fet, hores d’ara no ha estat pas encara liquidat del tot, el franquisme. Ni el de dretes ni el d’esquerres. Tinc memòria directa d’algunes coses. Gairebé totes relacionades amb la llengua i amb la seva voluntat constant d’arraconar-la, de no reconèixer-la, d’anihilar-nos-la. Tinc memòria directa de les mentides i tergiversacions històriques que ens inculcaren a l’escola, en castellà esclar, en relació a tants fets de la Història que ens havíem d’empassar. Memòria o oblit. Colonització mental.I la veritat és que no som ni érem castellans. Ni ho serem. Res en contra de Castella, però. Al contrari, cadascú és com és i té la llengua que té i s’hi expressa i no passa res. Tinc amics castellans i no hi ha mai cap problema. Si mai hagués d’exiliar-me, triaria Castella com un dels possibles destins, ja ho vaig dir. El que passa és que vaig ser testimoni també d’aquelles irrupcions dels grisos a la facultat de finals dels seixanta i principis dels setanta tan sols perquè hi discutíem coses que no lligaven gens amb aquell pensament únic establert i imposat. I perquè de vegades, no sempre, aquestes converses i discussions eren en català, idioma prohibit. És molt gros i salvatge que et prohibeixin la llengua. I en tinc memòria i no hi ha manera d’oblidar-ho. Encara hi som. Encara no deixen (els de l’Espanya castellana que no han deixat mai d’ostentar-ne el poder) que sigui reconeguda arreu com a llengua normal. Per totes aquestes coses, i més encara, no em sembla del tot malament que s’intentin organitzar actes i exposicions en relació a totes aquestes qüestions bàsiques i fonamentals del passat que encara no ho és del tot. Ara: les haurien de fer bé, ben muntades, ben explicades, itinerants si pogués ser, amb tots els ets i uts. M’agradaria saber què en saben en realitat, de Franco i de tot el que suposà i encara suposa per a més d’un i de dos, i suposant que no vinguin de famílies que n’hagin patit directament i íntima el mal, aquests nois que l’acaben d’enderrocar del cavall. Segur que el Born és el símbol del 1714. El vincle i la connexió amb el 1939 em sembla, però, igualment evident. I l’objectiu d’anorrear-nos. Aquesta senyora Susana Díaz ahir mateix: a Catalunya, ni aigua; no se la mereix. ¿Menteixo? Si és veritat, és mentida. Si és mentida, és veritat. La Història no haurien d’escriure’ns-la aquesta mena de gent. La Història ens l’hauríem d’escriure. I, sobretot, tenir-ne memòria.

Des que el món és món

No falla. A la que hi ha dies de molta calor i apareix, aleshores i com per sorpresa, una tempesta d’aquelles tan fortes i impressionants, un tsunami,  un incendi forestal més que devastador, o qualsevol altra calamitat d’aquestes que en diem naturals -la natura és monstruosa, no hi ha manera humana de dominar-la i, a més, sempre resta impàvida-, encara ara sempre surten els qui afirmen la mar de convençuts allò que “ni els més vells i més ancians” del lloc de què es tracti recorden una cosa semblant en sa vida. No falla. Sinó que és fals, del tot fals. Tothom ha vist les mateixes coses i patit els mateixos desastres. Des que el món és món. El que passa, segur, és que els vells anem a poc a poc perdent la memòria. I també el món. Talment com si abans de nosaltres res no hagués existit.

Més rebombori

Novetats i novetats, molt bé. Tot això no treu, però, que El Quixot continuï essent lectura imprescindible. Igual que Shakespeare, tot Shakespeare. I a mi, aquests dies de tanta compra i de tanta venda, el que em plau és recordar l’origen. Potser hi seríem a temps encara si se’n fes més rebombori i a les aules del país fóssim més aplicats. No m’estendré gens. Tan sols aquest parell o tres de versicles del Llibre d’Amic e Amat. Llull, és clar, en aquest #anyLlull, i que no ens el tapin, aquest privilegi de la llengua: “126. – Ah, enteniment, volentat! Lladrats, e despertats los grans cans qui dormen oblidant mon amat. Ah, ulls! Plorats. Ah, cor! Sospirats. Ah, memòria! Membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells qui ell ha tan honrats.-” “130. Nuaven-se les amors de l’amic e l’amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l’amic e l’amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.” I aquest “137. Demanaren a l’amic de què neixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l’amic que amor neixia del remembrament, e vivia d’intel·ligència, e moria per oblidament.” Les tres potències que ens distingeixen, o haurien de fer-ho, de la resta d’animals: memòria, intel·ligència i voluntat. I exactament per aquest ordre mateix.

Mòbils com el mar

La calma que cal per llegir Proust. Calma i aïllament. I cap pressa. Plaer del llenguatge i la sintaxi en estat pur. I la disposició de tornar enrere tantes vegades com faci falta. I el mestratge de la traducció de Josep M. Pinto i fer memòria de l’opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d’amistat, de família, que no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar. I és justament d’aquí que vénen tants rumors de divorci entre esposos que semblaven tan perfectament units i que, just després, parlen afectuosament l’un de l’altre; tantes infàmies dites per un amic sobre un amic de qui el crèiem inseparable i amb qui el trobarem reconciliat abans no haguem tingut temps de refer-nos de la sorpresa; tants capgiraments d’aliances en tan poc temps, també entre els pobles. Memòria de l’opinió envers els altres i no hi fa res anar endarrerit, o pensar-t’ho. 50 pàgines, encara, per acabar El Cantó de Guermantes I. No hi fa res. No hi ha pressa.