Un segon amor propi

Allò que fa que una gran part dels nens petits ens agradin és que es troben encara enclosos en aquest aire, aquesta fesomia i aquestes maneres amb què la naturalesa, tal com també féu amb nosaltres quan érem petits, els ha dotats. No en coneixen d’altres. Tot això ho van canviant i corrompent a mesura que surten de la infantesa: es pensen que el que cal és imitar el que veuen fer als altres, i el que passa és que no poden imitar-los encara de manera perfecta; sempre hi ha alguna cosa de fals i d’incert en tota imitació. No hi ha encara en ells res de fixat, ni pel que fa a les maneres ni pel que fa als sentiments; i en lloc de ser, efectivament, allò que pretenen semblar, tracten de semblar allò que no són. Imitació corrupta. Segurament és així que comença tot mentre ressegueixo aquest dematí algunes Màximes de La Rochefoucauld que creia també que l’educació que en general s’imparteix als joves no és sinó un segon amor propi que se’ls inspira. Mentrestant, aquí on som, com més va més costa i més difícil és veure gent jove llegint. Ja ho veuen.

Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

Màximes

El curs de l’Ateneu sobre els moralistes francesos, petja de civilització. Unes quantes sessions a partir de demà amb les Màximes de La Rochefoucauld (1613-1680) entre mans. Aquella noblesa del XVII d’aquí al costat mateix. Els salons, les converses, la vanitat, la hipocresia, les intrigues cortesanes, aquelles dames distingides que, en el cas que ens ocupa van poder ampliar l’horitzó intel·lectual gràcies a l’amistat de l’autor amb Marie de Rabutin-Chantal, altrament coneguda com a Madame (Marquesa) de Sévigné. Josep A. Grimalt diu que, de fet, el contingut d’aquestes Màximes es pot resumir en aquestes idees: darrere de cada virtut aparent, hi ha oculta una forma o altra d’egoisme i que l’home desconeix les seves pròpies intencions i té una habilitat singular per enganyar-se ell mateix i tot plegat perquè la raó, més que dirigir els nostres actes, és un instrument per justificar-los. Actes que dirigeixen l’amor propi -segurament gairebé tot és amor propi, altrament dit orgull-, la hipocresia i la vanitat, sense la qual la virtut no arribaria gaire més enllà. I aquella societat del XVII parisenc, i també aquesta nostra d’avui dia, que valoren molt més les aparences que no pas la veritat, ai la veritat, i les bones qualitats ens atrauen més odi que no pas el mal que fem. De vegades fa tota la sensació que agradem més pels defectes que no per les bones qualitats. En fi, un parell o tres de setmanes amb La Rochefoucauld, François, a partir de demà mateix. I tant de bo que agradi i inciti a la polèmica, aquest llibret que cap perfectament a la butxaca de cadascú. Què, si no!

Astúcia

Penso en aquella Na Renard de Ramon Llull, ara que l’any que ve d’alguna manera caldrà recordar el setè centenari de la seva mort. Na Renard i l’astúcia. Acabà malament, pobreta, i no sé fins a quint punt avui llegim Llull i el tenim en compte. De tant en tant sí que es llegeix el Llibre de les Bèsties a les escoles i voldria pensar que amb profit. Ramon Llull i la llengua. I les tres potències de l’ànima racional humana, les que ens distingeixen dels purs animals, memòria, intel·ligència i voluntat. Exactament segons aquest ordre. Però el cas és que no només en el renard de Llull, penso. També en el de La Fontaine i les seves Faules que igualment de tant en tant caldria que els adolescents llegissin. El Renard i el Corb. Els marges d’aquella societat cortesana de la qual vivia i que el protegia, a ell, adulador alegre i professional, sobretot en temps d’aquell ministre Fouquet. Astúcia, astúcia. L’astúcia que el feia combregar sempre amb el renard de les faules, el qual, tot quedant-se amb el formatge, no feia sinó cobrar-se la lliçó impartida al corb, el corb també de la faula. Tot fabulós. També l’admiració que professava a La Rochefoucauld i les seves Màximes (1665) i com de bé encaixava en tots dos la percepció de la societat que els envoltava. No són, segurament, lliçons per aprendre a les escoles perquè és més tard i més endavant de la vida que a poc a poc anem aprenent a desemmascarar les ficcions de la dissimulació social. “Allò que s’amaga sota els milers i milers de vels enganyosos que teixeixen la bondat, l’agraïment, la noblesa i totes les altres actituds de la virtut, és senzillament l’egoisme més pur i despullat”. “Els humans no podríem viure gaire temps en comunitat si no ens enganyéssim mútuament i recíproca”.  Simples instruments de la realitat que segurament presideix l’astúcia de les faules.

Com si estigués de viatge

Hi ha els llibres electrònics, però m’estimo mil vegades més els de paper. Fins i tot per endur-me’ls de viatge. El plaer de passar pàgina i prendre notes als marges. Naturalment la biblioteca de viatge ha de ser per força reduïda. I no només a causa del pes sinó també perquè el lleure, quan hom viatja i després de tot un dia de veure coses, és molt breu i està tenyit de fatiga física. Continuo Carretera Enllà. sí. I, després, no tots els llibres reuneixen les qualitats per ser llegits en una cambra d’hotel. I així pocs llibres de viatge, diu Huxley, són millors que una bona antologia de poesia. El plaer d’enviar a la memòria paraules melodioses. I també les col·leccions de màximes o aforismes. Lichtenberg, La Rochefoucauld. Huxley arriba a suggerir fins i tot que Proust i la seva Recherche és La Rochefoucauld ampliat deu mil vegades. I després em sembla també cert que la ment, de manera providencial, té una immensa capacitat d’oblit. El pensament recorda només allò de què té necessitat, allò que d’alguna manera li és útil. La virtut no anirà mai gaire lluny si la vanitat no l’acompanya. I la nostra enveja dura sempre molt més temps que la felicitat d’aquells que envegem. L’orgull no vol deure i l’amor propi no vol pagar. Sóc a casa, però La Rochefoucuald em fa sentir com si estigués de viatge, carretera enllà.