¿Saps collir buguenvíl·lees?

¿Per què fer-nos una tan mala idea del món? ¿Per què, si resulta que sempre tenim l’auxili a tocar? El cònsol Geoffrey Firmin. Ens n’adonem sempre tard, de les coses. I no es pot viure sense estimar, deien. Encara que sigui un poc i tan sols a tu mateix. Però ara el volcà ja havia entrat en erupció i era el món sencer que esclatava en negres escopinades de pobles catapultats a l’espai. I ell hi queia enmig, enmig del pandemònium indescriptible d’un milió de tancs, enmig de la foguerada de deu milions de cossos en flames. Caient, caient…¿Saps collir buguenvíl·lees? ¿En saps? Ni aquelles paraules d’ella, que t’ha vingut a buscar, aquelles paraules que et parlaven de quin alliberament és comparable al de l’amor i de fins a quin punt les cuixes se li morien de desig per estrenye’t i que la fam de tu li feia sentir buit el cos i que l’enyor de la vostra conversa li feia sentir la llengua seca dintre la boca. Però tu res, res de res, com si sentissis ploure. Tot sol de cara a l’autodestrucció com a suposada revenja. Fins ara mateix i aquest Déu meu, quina manera més sòrdida de morir-se! Algú acaba de llençar un gos mort darrere teu a la torrentera. Del Paradís a l’Infern. Sota el Volcà.

Que ningú no s’apiadi de nosaltres

Versió cinematogràfica de Sota el Volcà (Under the Volcano, 1984) ahir vespre. Valor i atreviment immens, el de John Huston, a l’hora de decidir-se a adaptar el relat de Lowry per a la pantalla. Segurament aquesta adaptació no arriba a l’altura que arribà amb la d’Els Morts (Joyce), però tot i així el seguici de l’agònica processó del diplomàtic alcohòlic (el cònsol Firmin, majestuós Albert Finney) que mira de sincerar-se amb tothom mentre ofega, i mai més ben dit, el drama del seu passat aquell dia de Difunts del 1938 a Mèxic, Cuernavaca o Quauhnahuac, tant és, amb 18 esglésies i 57 cantines (no sé per què hem deixat d’usar aquest mot!) i al dessota mateix del Popocatépelt i de l’Iztaccíhualt que tot ho presideixen, és d’un valor que em sembla grandiós. Festa de la Vida en què tothom es congrega en reunió i comunió amb el Morts i també amb la Veritat (com si tal cosa fos possible), la veritat del seu passat, del passat d’aquest cònsol ja retirat. No llencem la tovallola i que tampoc ningú no s’apiadi de nosaltres, ni el germanastre aventurer ni l’exdona (atractiu immens de Jacqueline Bisset) que ara torna a buscar-nos. Ni l’amenaça nazi d’aquell temps, ni la superstició i la religió a flor de pell, ni el ressò de la guerra d’Espanya. Un poc més de tequila, per l’Amor de Déu. I un poc més encara -ni que siguin glops de col·lutori- i, així, successivament i sense aturador fins a l’ofec definitiu. De sobte s’ha fet ja massa tard, no ens n’havíem adonat, però ara ja no hi som a temps. Quina bellesa més estranya.

Perdonar costa molt

Tarda de lectura pacient. Pàgines repetides que presagien ja el desastre d’acabar caient dins el volcà de Sota el Volcà de Lowry, aquesta immensitat. -¿Que ja no sents gens de tendresa o d’amor per mi?, li fa ella, gairebé amb pena; i ell que pensa: -sí que t’estimo, sí; encara sento per tu tot l’amor del món; però és un amor que em queda molt lluny i que se’m fa estrany; i encara que em sembla sentir-lo, com un brunzit o com un plany, el sento lluny, molt lluny, com un so trist i desorientat que tant pot ser que s’acosti com que minvi, no ho sé dir-. I ella,- ¿no saps pensar en res més que en quantes copes et prendràs?…-Sí, que t’estimo, diu ell al capdavall; però…(no et podré perdonar mai del tot; perquè ¿era això, oi, el que hauria volgut afegir?)…I el fet era aquest, que perdonar, perdonar de cor i de veritat, costava molt; molt, costava perdonar…I encara costava més no dir: -et tinc ràbia…Tot aquest munt de símbols d’esperances perdudes, forat del Gòlgota. Golf=gouffre= abisme. Tenir parella o no tenir-ne. I el pensament d’aquell clàssic que deia, senzillament, que, facis el que facis, te’n penediràs.

Tot i no haver-n’hi cap necessitat

Aquest estil d’escriptura que com més va més admiro mentre continuo pensant en Hugh, el de Sota el Volcà que deia, i en si algun dia arribaria a escriure, com sovint amenaçava de fer, una autobiografia –tot i no haver-n’hi cap necessitat, perquè la seva vida era d’aquelles que més aviat es presten a aparèixer en una revista en un resum de l’estil “En Tal, de vint-i-nou anys, ha sigut reblador, compositor de cançons, vigilant de clavegueres, fogoner, mariner, professor d’equitació, artista de varietats, músic de banda, pelador de pells de porc, sant, pallasso (cinc minuts) i uixer en una església espiritualista, de la qual cosa no s’hauria de concloure per força que, en lloc d’haver adquirit una concepció més rica de l’existència a través de les seves vivències, en tingui una visó encara més estreta que un treballador de banc que no ha posat mai els peus fora de Newcastle-under-Lyme”–, si de totes maneres l’arribava a escriure, va pensar en Hugh, hauria de reconèixer que la guitarra constituïa un símbol bastant important en la seva vida…

Aquest estil d’escriptura, deia. Mentre m’enyoro d’enyorar. Tot i no haver-n’hi cap necessitat.

 

Aquell sòrdid carretó

Vigílies de passat festes. Vespre ja. Passo les nits amb Sota el Volcà. Me’n falta exactament la meitat i ara mateix sóc amb la consciència d’en Hugh, records i pensaments d’aquella gavina -impol·lut carronyaire de l’empiri, caçador d’estrelles comestibles- que tampoc no era l’explicació de res perquè, senzillament, idealitzant-la, la gavina havia quedat desvirtuada. Tampoc no era l’explicació de res el pobre venedor de frànkfurts que ell, en Hugh, s’havia trobat a Oxford Street empenyent el seu flamant carretó de frànkfurts; era el primer carretó de frànkfurts que corria per Londres, i feia tot un mes que el passejava amunt i avall sense vendre ni un sol frànkfurt; i, entre la família que tenia per mantenir i la proximitat del Nadal, estava escurat. Charles Dickens rediviu! El que segurament ho feia més trist era la “novetat” d’aquell sòrdid carretó que l’havien enredat a comprar. Però ¿com podia esperar, havia demanat ell, en Hugh, a l’home mentre sobre seu s’anaven encenent i apagant els oripells gegantins i tot al seu voltant els negres edificis impersonals s’embolcallaven del fred somni de la seva pròpia destrucció (s’havien parat al costat d’una església amb una paret bruta de sutge d’on havien tret una imatge de Jesús crucificat i tan sols n’havien deixat l’empremta i la inscripció “Als qui passeu pel camí, a tots us és ben igual!”), com podia esperar vendre una cosa tan revolucionària com un frànkfurt a Oxford Street?  Era com voler vendre gelats al pol sud. No; la intenció era apostar-se davant d’un pub en un carreró fosc; i no un pub qualsevol, sinó el Fitzroy Tavern de Charlotte Street, ple com ou d’artistes famolencs que queien rodons de beure senzillament perquè estaven defallits, cada vespre entre les vuit i les deu, per falta d’una cosa tan humil com un frànkfurt. Allà era on havia d’anar!

Bocabadat i mancat de paraules enfront d’aquest llibre immens, atordidor. Nel mezzo del cammin dels collons di nostra vita mi ritrovai in…La dispersió més grandiosa i absoluta. I la devastació.

Descens a l’infern

¿Encara et penses que miro tan sols de respondre’m a preguntes com ara si hi ha una realitat última, externa, conscient, omnipresent, etcètera, etcètera, que pugui copsar-se a través d’uns mitjans tals que la facin acceptable a tots els credos i a totes les religions i que s’escaiguin a tots els climes i països? ¿Encara t’ho penses? ¿O més aviat te m’imagines suspès entre la misericòrdia i l’enteniment i, potser, també enmig del penediment de tants errors comesos? Per cert, ¿recordes els dolços inicis del nostre matrimoni? ¿Què se n’ha fet, de l’amor i la complicitat que hi va haver entre nosaltres? No, no pots de cap manera fer-te càrrec de la tristesa de la meva vida. (Neguit immens de la lectura de Sota el Volcà, Malcolm Lowry, El Cercle de Viena, plaer de la traducció de Xavier Pàmies. 409 pàgines d’aquest relat que passa al llarg de només 24 hores el dia de difunts del 1938, encara no acabades de llegir del tot. Paradís i infern. A Mèxic, entre dos volcans que no paren de fumejar i que no fan sinó presagiar el desastre. Presagiar. Facilis est descensus Averno. Dos personatges masculins i un de femení que s’apropen i s’allunyen. La vida mateixa. Entre baralles, retrets i abraçades. Inesborrables reflexos de totes les desfetes).