Opino que aquest virus no existeix

De vegades sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o se’ns demana, també, que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com hom la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Tal cosa és opinar a cegues i, per tant, confondre sensacions o gustos amb opinions. Hi ha, ara, la tendència a creure que totes les opinions són iguals i tenen el mateix valor, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè, aleshores, això que tu en dius la teva opinió no val res, és exactament pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar.

I el mateix passa amb la gent. Opinem sobre individus que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. És com si jo ara digués que opino que aquest virus que ens envolta no existeix. I sense ser metge ni epidemiòleg ni res. I em posés a convocar manifestacions com les de Madrid o Berlín. No i no. Les coses són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que només s’aconsegueix a partir de la voluntat i de complir els deures i les obligacions. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que servidor opini no té cap importància, ni la més mínima.

Vespre genital

Vespre genital de Madrid, el d’ahir mateix. Simfonia de joc. Cheever assegurava que interrogar-se constantment sobre els propis impulsos sexuals és autodestructiu. Hom pot excitar-se, qualsevol dematí de primavera, en veure una fulla de grèvol, un pomer, un cardenal mascle. O un vespre de tardor com el d’ahir mateix a Madrid. Els nostres genitals, tot i que profundament arrelats a la nostra vida eròtica i sentimental, solen ser, però, força irresponsables. La seva discreció, higiene i gratificació depenen de nosaltres. Tant, que si no fos perquè ens comportem amb sensatesa, la seva vida (la dels genitals) seria més breu que la d’una papallona. Quina claror la d’aquest dematí de diumenge, 22 de novembre.

Fins al fons de l’ànima

Dies que em passo moltes hores al llit. Des de mitjanit fins a les 9 quarts de 10. Va com va. Després encara aquesta cosa de veure si escric i en general em trobo que no sé què dir ni pensar. Fins que al final surt alguna tonteria com la d’ahir mateix amb aquella llista de Torres-Dulce. Cada dia vaig a veure el pare. No ens entenem gaire. Amb ell, tal com sempre ha estat, tot queda reduït al que passa a l’interior de les quatre parets de casa seva, una casa d’aquestes grans, de poble. Però, és clar, no hi passa res. Malgrat l’edat que ja té, es val per ell mateix i ara hi ha una noia que en té cura. Tendresa i enyorança del passat, i tot l’agraïment. Dies també, aquests, que dino i sopo a casa. Plats fets i ja cuinats. Força bé. Notícies i darrerament també el serial La Riera, ves. I ahir l’encàrrec d’alguns regals per Nadal. La noia de fer feines ha deixat el pis net i endreçat. Faig temps, és a dir, no faig res fins que començo a llegir Big Time: la gran vida de Perico Vidal (Marcos Ordoñez), que ja veig que serà una meravella i no m’estranya sobretot tenint en compte que la recomanació ve d’en Santi Trullenque, que mai no enganya. Gent irrepetible, amb un cocktail a les mans i bevent-nos la vida tal com ells, tots els qui hi surten van fer. Motiu de converses superlatives. Migdiada de pijama i sant Crist. I triomfar no vol dir res més sinó fer el que t’agrada i, a més, poder viure’n. I, alguns, ser més curts que el dia de Nadal. I els dropos com nosaltres, a la que ens posem a treballar, som incansables (Welles). La Barcelona jazzística dels 50 i el Madrid americà dels 60. Barcelona és femenina i Madrid, masculí. O així m’ho sembla. I el partit del Barça de bàsquet de després i l’amenaça de bomba a mitja part. Beguts 4 whiskys i al llit a mitjanit. Big Time, fins al fons de l’ànima. Classe magistral.

M’empasso la vergonya

El 15 d’abril del 1976 no feia ni 5 mesos que Franco era mort i jo feia la mili a Madrid. Hi duia ja 3 mesos i ara, mirant com tantes d’altres vegades de posar una mica d’ordre a tot el garbuix que m’envolta, m’apareix aquesta nota i m’empasso la vergonya. Estic llegint Turgueniev, Pares i Fills, diu aquest paper. Sento necessitat d’escriure, d’expressar-me, de buidar el pap. Rebel·lia envers la institució vigent i imposada i contra el ritme de vida material i sense sentit. Fart de netejar armes i de complir els encàrrecs del capità. Tants crits i tantes amenaces. Molt insuportable de resistir. L’altre dia el Barça jugava al Bernabeu contra el Madrid. A la que vam marcar el segon gol, i enmig de l’eufòria dels catalans que hi érem, el militar de guàrdia va tancar el televisor i va dir que allò s’havia acabat i que ja ens en podíem anar a dormir. I m’agrada molt aquest llibre que llegeixo, Pares i Fills. Conflictes generacionals que em fan pensar en mi i en tot el que m’envolta. Descripció magistral de l’autor, separat com em trobo del món de les idees i de la cultura perquè així els militars d’aquesta Espanya ho volen i ho imposen. Analfabetisme de l’entorn. Plor constant del meu interior que clama d’alguna manera per aconseguir que aquesta rebel·lia que dic trobi algun dia la sortida i la solució. Ens renyen si senten que al bar, per exemple, els catalans parlem en català entre nosaltres, ves. I ara, sol i llegint en aquest racó on sóc, el que sento és que estimo la vida, que estimo la mare i que em cal omplir aquest buit en què ara visc immers. Aquest món absurd de la caserna que ens tenalla. Més de 38 anys fa ja de tot allò. I les coses que han passat i hem pogut més o menys viure. Moltes de les quals fan que encara ara m’hagi de continuar empassant la vergonya.

Si la deixem escrita

Potser un dia el món s’acabarà. La vida, tal com la coneixem, potser té un límit, qui ho sap. De moment, però, em quedo amb les paraules de V-M al seu recent discurs de recepció del Premi Formentor. Ara com ara, ésser viu, viure, és saber que la vida continuarà. No voldrà dir res que ja no hi siguis. No ser-hi no acabarà amb la vida i viure és saber-ho. L’essencial mai no ha estat trobar-se un mateix sinó aprendre a no baixar la guàrdia enfront del tedi i de les idees immòbils i preconcebudes. Res no hi ha d’immòbil i tot flueix i també Madrid deixarà de ser la nostra metròpolis. I que bonic quan expressa que la història de la Literatura és la d’una llarga venjança, el dilatat relat universal de com contemplar per escrit tot allò que segurament hauríem volgut viure i no hem pogut o no ens hi hem atrevit i per aquesta raó ho hem escrit i ho escrivim. La constància i la pervivència de tot allò que ha estat escrit al llarg del temps. I la dificultat. “Si escriure no em resultés difícil, em moriria d’avorriment”. És clar que, ¿qui les llegeix avui aquestes coses, a qui agraden i qui interessen? M’impressiona encara la definició que el mateix autor, per a mi ja canònic, ofereix sobre l’escriure i el llegir, és a dir, sobre l’estat de la Literatura avui, a la pàgina 223 del seu grandiós Dublinesca: “…caiguda lliure en direcció al port de les aigües tèrboles de la misèria, allí on des de fa ja massa temps es passeja aquesta vella puta de gavardina rebregada i masegada, irrisòria, a la punta del moll escombrat pel vent i la tempesta”. Vivim mentrestant, vivim. La vida continuarà si, malgrat tot, la deixem escrita.

A les verdes i a les madures

L’entrenador del Borussia de Dortmund, Jürgen Klopp, jo el tenia sobretot per un excèntric histriònic, les seves gesticulacions i aquelles dents que mostra sempre que obre la boca expressant un neguit qualsevol tot seguint i observant el joc del seu equip. Ara ja no. Ara ja no em sembla cap excèntric. La seva reacció després de la severa i gairebé humiliant derrota a casa enfront el Bayern de Munic, màxim rival, em fa canviar del tot aquella impressió que sempre m’havia causat. Quan ja tot és dat i beneït, Klopp apareix al mig del camp, consola un per un els seus jugadors, felicita també un per un els adversaris i els àrbitres i s’adreça a la graderia per aplaudir i saludar l’afició que també l’aclama. Barretada. Només es tracta de deport, entesos. No em sé imaginar el Barça perdent 0-3 al Camp Nou contra el Madrid i encabat viure una situació com la que l’altre dia es visqué a Dortmund. A les verdes i a les madures. ¿Qüestió de civilització? ¿D’incondicionalitat? ¿I el país? ¿Què, el país?

Aquell matern “Aaaaadiós, Madrid”

Recordo que, de petit, no entenia per què, cada cop que alguna cosa queia a terra o que a mi mateix em relliscava el que fos que tingués a les mans i es trenqués i quedés fet a miques en rebotre en qualsevol de les rajoles de sota la taula, els de casa, sobretot la mare, exclamaven: Aaaadiós, Madrid!!! Vaig sentir-ho moltes i moltes vegades abans d’entendre-ho. Bé, han caigut i s’han trencat moltes coses des d’aleshores i ja han passat qui sap els anys. Les primeres classes de català que vaig rebre foren clandestines, d’amagat, als Salesians de Mataró. Francesc Balauder ens les feia, als pocs que hi assistíem. I ve de llavors la consciència de totes les trampes que Espanya ha fet amb nosaltres. És el que mai no podré perdonar-li. Que ens fos amagada i obscurida i negada la llengua i la història que ens ha fet com som. I ells, però, hi tornen i hi insisteixen. I és quan no puc evitar el record, però també l’actualitat, d’aquell matern Aaaadiós, Madrid.

Voler, voler i voler

Escrit ahir, dissabte, a les 4 de la tarda. Al final, n’hem après una mica. Madrid-Barça, aquesta nit. Com sempre, nervis i expectació, però n’hem après una mica al final. Fer el que sigui per no pensar-hi fins que no en sigui hora. Dinar amb fills. Sobretaula. Conversa general sobre qualsevol cosa excepte aquesta. Cafès i whiskis. Res de televisió ni de ràdio. Passejada llarga fins a quarts de 10. A partir d’aleshores ens hi posarem. I que comencin. Guanyarà l’estètica, no en tinc cap dubte. I de manera sobrada. Cap por en contra del temor infundat de tanta gent.

Més tard, acabat ja el partit. Puyol també sabia que hi hauria victòria. El seu gest de convenciment després de l’errada incial de Valdés, gest de veritable líder, així ho mostrava. Tothom endavant, tothom a la seva feina i, per damunt de tot, no passa res. Tan sols 2 ocasions més tingué el Madrid després de l’errada de Valdés. 2 ocasions en 90 minuts. El 2-6 hauria pogut repetir-se fàcilment. Ja fa temps que aquest equip marca el camí a seguir. Primer saber-ne, però després voler, voler i voler. El voler com a condició de poder. El Madrid és sobretot un equip verborreic i mal educat. Pura batzegada. Pura Espanya.