No diguis tot el que penses

Després de tot, després de la desil·lusió d’ahir al vespre, faré cas d’una les sentències que apareixen a la pel·lícula Mr. Holmes (Bill Condon, 2015, amb un imponent Ian McKellen): Don’t say everything you think. Procura estar-te’n. O aquesta altra: la lògica és cínica. I recorda que una vespa pot matar 40 abelles en menys d’1 minut. I tot per un cony de picapedrer. Ja pots anar dient, ja, que el meu marit mai no m’enganyarà mentre continuï rentant-li la roba. ¿I el picapedrer, estimada?

Les dictadures que pateixen i suporten els altres no ens molesten. I ara el que voldria és anar-me’n a Vermont, concretament a Peacham (732 habitants), sí, tal com sona, o si més no als Països Baixos després de la lliçó d’abans d’ahir. Al capdavall, a la mort, qualsevol carallot (que ve de carall) o xitxarel·lo hi arriba (segons Flaiano). I callo ja, que veig que estic massa alterat. La lògica és cínica.

També podem fer-ne un capmàs

Amb tot el respecte del món, però avui no estic gens d’acord amb el senyor Pla Nualart quan es demana si és imprescindible torturar (sic) els alumnes fent que aprenguin el sistema de combinació dels pronoms febles. Gens d’acord. Primer, perquè em sembla que no es pot qualificar de tortura l’estudi de la gramàtica. ¿Què hem d’ensenyar, a l’escola, si no ensenyem la gramàtica? És clar que la podem canviar, tenim l’IEC, i podem també fer-ne un capmàs i que el pronom hi pugui fer totes les funcions del món, totes les hagudes i per haver. I després, perquè em sembla que hi ha poques coses que s’ajustin més a la lògica que aquest sistema impecable de pronoms que tenim des de Fabra. I poques coses, doncs, que ajudin més les persones -sobretot si es tracta d’escolars- a estructurar de manera lògica la seva ment. I vés a saber, ja ho vaig dir fa dies, si no és el mal ús que fem dels pronoms febles allò que explica el comportament tan il·lògic i tan poc estructurat que tenim com a país, com a nació, que aspira a la llibertat. Em sembla que tant és que la majoria de parlants diguem “No els hi diguis” en lloc del preceptiu “No els ho diguis”. Mai no pot fer de C.D. el pronom hi, mai. I, si la majoria continuem dient-ho, això no indica res de bo de l’interès per l’ús correcte i l’estudi de la llengua que tant diem estimar. Massa minso tot plegat. Massa escàs. Torturar els alumnes, diu, si us plau senyor Pla! ¿Per què hi és, doncs, la norma? Ja em podeu dir purista, m’és ben igual, però de moment, que jo sàpiga, el pronom hi tan sols pot fer de C.I. quan, i només quan -admés pel mateix Fabra-, al Principat l’usem en singular com a excepció de les anomenades formes valencianes, que són justament les lògiques: li’l, li la, li’ls i li les. Primer, com sempre, el C.I. i després el C.D. I és aquí on la nostra excepció ens fa escriure els equivalents l’hi, la hi, els hi i les hi. Amb l’ordre invertit i amb hi fent de C.I. Perquè mai no pot fer de C.D. Mai. Per tant, sí que em sembla una falta greu “No els hi diguis”. I també passar-ho per alt, em sembla greu. I acostumar-s’hi. I, si no, ja dic, canviem la gramàtica. I llestos. I amb tot el respecte, només faltaria.

Aprendre a viure

Que fracassi el fracàs escolar. Sento dir tal cosa com a desig per a aquest any nou que ja és a punt de començar. Però és impossible que es compleixi un desig així. No hi ha fracàs escolar, ja ho he dit moltes vegades. El que hi ha és escolars que no estudien i que, per tant, suspenen. I això no és cap fracàs, és pura lògica. El desig hauria d’anar encaminat en un altre sentit. El sentit de la regeneració del sistema, de tot ell. Del prestigi de l’esforç, la disciplina i el respecte de les formes. I d’amor a l’estudi. I d’una formació més exigent del professorat i de la conseqüent reputació social de l’ofici, segurament el més atractiu de tots i el més bàsic perquè en depèn el futur. És clar que segurament el coneixement específic no és exactament educació. Abans que cap altra cosa, educació és aprendre a viure i en quin nivell viure. Caldria que s’ensenyés això, caldria aprendre-ho. Si no, totes les altres coses no serveixen de res.

Catalunya-Cap Verd. Aquesta costellada. En segueixo els preliminars. Veig que, de l’onze inicial, tan sols Bojan, Bartra i Piqué xiuxiuegen un poc l’himne nacional. La resta, res. Impertèrrits, com si no anés amb ells. Fins i tot el del meu poble. Em sembla que saber-se l’himne del país, encara que siguis jugador de futbol, és també educació. M’ho sembla, vaja.

I el meu desig d’un bon i pletòric, i tant de bo definitiu, any nou. 2014.